Després de quasi set anys al capdavant de La Veu dels Llibres, Víctor Labrado ha donat el relleu a la també escriptora Anna Moner. La revista d’informació i crítica literària del Grup La Veu PV va nàixer al començament del 2020, poc abans que la pandèmia obligara a tancar les llibreries. Des d’aleshores, ha aplegat vora 300 col·laboradors i ha donat cabuda a veus de tot l’àmbit lingüístic català.
Labrado recorda com van tirar avant la publicació amb pocs recursos i explica la importància de mirar cap a les perifèries i per què el periodisme literari continua sent, a parer seu, una assignatura pendent per a la literatura catalana.
Després de quasi set anys al capdavant de La Veu dels Llibres, quin balanç fas del camí recorregut i de l’evolució de la revista?
Així, improvisant, podríem dir que la revista ha passat, de ser –com hauria dit el senyor Josep Pla– una pura il·lusió de l’esperit, a fer-se una realitat constatable.
El progrés més evident és el conjunt de col·laboradors que hem aconseguit. De primera hora, l’any 2020, patíem per aconseguit prou articles; de tant en tant n’havia d’escriure jo i tot, per omplir l’espai disponible. Ara, quasi set anys després, puc dir-te que, per les pàgines de La Veu dels Llibres, hi han passat –amb almenys un article publicat–, vora 300 col·laboradors. Cada any n’hem tingut més de vuitanta.
Pel que fa al nostre públic lector, això ja és més confús.
Els darrers mesos que me’n vaig fer càrrec, segons l’OJD –Oficina de Justificación de la Difusión, trobe que vol dir– ens donava, de maig a juliol, 17.000, 15.000 i 35.000 lectures totals d’article, respectivament. L’agost quèiem a 12.000, o 10.000. No me’n recorde bé.
Això és seriós? Com s’explica? Ho preguntes als que ho saben i et diuen que això ho fa l’Algoritme. I jo soc de lletres.
Però bé: potser el mateix fet de la continuïtat és la dada principal. La Veu dels Llibres va fent anys. Ja en van set. Entre nosaltres, poques iniciatives resisteixen tant de temps.
Per què?
No hi ha diners.

Tan malament estem?
És el problema del valencianisme cultural i cívic. Fes la prova. Tria un valencianista cultural o cívic, un, qualsevol, el que tu vulgues… Si l’agafes pels peus i el voltes cap per avall, el sacses i no cau un euro.
És la nostra característica col·lectiva, més compartida i definitòria, la principal.
Amb les ajudes institucionals… ?
Què vols que et diga? És com diuen que sobreviu gran part de la premsa actual. Però nosaltres –nosaltres els valencianistes– no arrepleguem ni les de terra… Els actuals ocupants del Palau de la Generalitat, ja se sap quin interès tenen “pel nostre valencià (el català de tots)”. Dels altres… Mira, enguany és any de celebrar la memòria del rei Jaume I. Tu saps que entre les celebritats d’aquell rei tan nostre, hi ha el Llibre del Repartiment. Per què no es fa també un Llibre del Repartiment del Botànic? No se si seria massa faena. Potser no cal. N’hi ha prou que ens preguntem: com estava la premsa en valencià el 2015? Com estava el 2023? Jo t’ho diré: igual.
Potser, si t’encantes, consideraven que la premsa en valencià és elitista.
La Veu dels Llibres va nàixer el 2020, en un moment especialment complicat per a Diari La Veu, just abans de la pandèmia. Com recordes aquells inicis?
Quan vam eixir la primera vegada a les pantalles, el 15 de febrer del 2020, no començàvem des de zero: partíem dels lectors que ja tenia Diari La Veu. Una part van passar a ser-ho de La Veu dels Llibres des del primer dia.
Dius que era “un moment especialment complicat…” I tant: el Diari La Veu baixava la persiana, tancava. Allò que déiem dels diners… Aleshores La Veu dels Llibres era una proposta molt encertada, oferia una possible continuïtat, perquè és molt més fàcil de mantindre un suplement de literatura que no tot un diari. Va ser, doncs, la manera de resistir un bon grapat de mesos, fins que el Diari La Veu es va refer i mira: fins ara…
La situació encara es va complicar més aquell 2020 de mala memòria: te trobes que fas una revista per invitar els lectors a visitar les llibreries i firar-se un llibre en valencià, que és el propòsit més noble i més edificant que pugues pensar… I encara no fa un mes que has eixit a les pantalles, que tanquen les llibreries, per la pandèmia. És allò que dius: “I què més pot passar ara? En què hem ofès els déus?”

I què va fer possible que el projecte tirara endavant
Va tirar endavant, bàsicament o sobretot, per ganes, per decisió, per constància. Com sempre. Quan vaig fer la proposta a Moisès Vizcaïno l’octubre del 2019, del Grup La Veu, ja sabia amb qui m’ajuntava: ell i la seua colla havien resistit des del 2013, traient el diari a les pantalles cada dia de l’any, puntualment, en les condicions que cal imaginar, i ja no em venia de nou. Era una gent provada, durs com una soca d’olivera. Algú amb qui pots confiar.
Quin buit consideraves que havia d’omplir La Veu dels Llibres dins del panorama de la premsa cultural i literària en català?
El buit que havíem d’omplir era i és el Gran Buit, el del periodisme literari. Vull dir una part –important– del buit de la difusió, de la projecció pública, de l’arribada al públic lector. És el nostre punt feble, el de tota la literatura catalana. Els nostres autors i editors tenen un grau de qualitat, entre la normalitat i l’excel·lència, de què podem estar bastant satisfets. No tenim prou mecanisme de creació de prestigis, de divulgació efectiva: els nostres polítics, la nostra premsa, els mitjans en general, o no juguen la partida literària o juguen, majoritàriament, una altra partida, la partida literària d’una altra llengua.
Vull dir, com ara: la premsa en català de Catalunya –i de la resta, ja no cal parlar– transmet molt poc entusiasme per la literatura catalana.
Que la literatura catalana mereix poca atenció, és dubtós objecte d’actualitat i resulta ben difícil de vendre, és una convicció molt estesa i molt profunda. Si fas la prova i dius de posar costat per costat, com ara, Mercè Rodoreda i Virginia Wolf, a una mateixa altura, quina reacció té la gent? Vull dir la gent més ben intencionada, o no, els lectors més actius, o no… Trobe que entre les persones més diverses, les reaccions serien bastant uniformes. El nostre mecanisme de creació de prestigis literaris és molt feble i la gent s’ho nota.
I aquest buit, continua existint?
És un buit que costarà molt d’omplir, vull dir ben ple, fins al nivell de la normalitat que generalment practiquen les literatures més felices, o normals.

Es pot omplir?, es pot anar omplint?
Quan feia potser un any i mig que LVL ja eixia a les pantalles cada divendres –aleshores eixíem els divendres– recorde que vaig assistir a una taula redona que reunia editors i algun periodista. Un senyor una mica il·lustre i tot, a escala local, conegut o reconegut entre nosaltres –valencians– va amollar que, si els mitjans valencians publicaven tan poc sobre llibres en valencià, era perquè, simplement, no hi havia ningú, o quasi ningú, disposat a escriure sobre llibres valencians en valencià.
Home!
Aleshores nosaltres ja arribàvem a uns quants milers de lectors cada setmana, des del País Valencià, amb col·laboradors i llibres majoritàriament valencians. I no donàvem coll a publicar tots els articles, ens costava molt atendre totes les propostes que rebíem, se’ns allarga la llista d’espera…
I sí, a la pregunta que em fas, et puc respondre que sí: anem omplint el buit, per descomptat.
El mal és que l’omplim, entre uns i altres, massa a poc a poc. Millorar la situació no és difícil, millorar-la prou, fer cap a on hauríem d’arribar, això ja està més agre. Però bé, ja ho sabem que amb els nostres mitjans, tan precaris, nosaltres no anunciem la salvació definitiva… Però això no ha de ser mai excusa per a no intentar-ho i moure’s, assenyalant la bona direcció i, segons les forces, fer-hi tot el camí que puguem.
Fins a quin punt La Veu dels Llibres ha aconseguit trencar les fronteres dels territoris catalanoparlants?
Pel que fa a la nostra manera de fer, vull dir de fer la revista, totalment. Sense cap problema. I no és que no ha sigut gens difícil: és que és més fàcil de fer una revista literària del conjunt que no d’una ciutat i un grapat de comarques al seu voltant: les possibilitats i les iniciatives s’hi multipliquen.
Ens hem saltat la Gran Muralla Autonòmica sense penes ni treballs. Des del primer dia.
Si de cas, en el resultat final de la revista, parlant de quantitats, la presència que hi tenen els uns i els altres, potser no es correspon a l’activitat i el pes literaris proporcionals de cadascú, dins el conjunt de la literatura catalana… Tampoc no cal. L’important és que tots hi participen. València i Barcelona s’hi imposen pel propi pes, perquè són potències; i Ciutat de Mallorca igualment, encara que no tant, però també.
Des del primer moment, ja ens vam preocupar que Elx i Alacant –el Migjorn– hi estigueren ben representats. Això era important, i bastant fàcil de fer, per proximitat. Ja no ho era tant Lleida i el Ponent, però també es va fer, i prompte. Més van costar la Catalunya Nord i Andorra. Els resultats han sigut bons. No sé si a algun mitjà al sud dels Pirineus hi han dedicat mai tanta atenció. I certament, ara caldria insistir en Eivissa i Menorca, en totes les perifèries.
Els mapes es dibuixen per les vores.

Durant aquests anys s’ha creat una nòmina molt diversa d’escriptors, crítics i especialistes. Què ha aportat aquesta xarxa de col·laboradors a la personalitat de la publicació?
Ho ha aportat tot. Jo com a coordinador –perquè La Veu dels Llibres no té directors, sinó coordinador– només he hagut de repartir el joc, establir-hi unes normes mínimes. Ells, els col·laboradors triaven els llibres a ressenyar, els autors a entrevistar, etc.
A mi això em venia molt bé. No era jo qui triava, no era jo qui decidia qui o què sí, ni qui o què no. Jo, una sola persona, donant faltes i bones, podia resultar massa arbitrari, massa limitat als meus coneixements i coneixences.
Amb tanta participació i tan diversa de col·laboradors, ningú no ens ha pogut acusar de sectarisme ni d’amiguisme.
D’altra banda, com que els col·laboradors treballaven sobre lectures prèvies, lectures seues, fetes per iniciativa pròpia, els era molt més còmode, més lliure i, si vols, fins i tot més ben pagat…
En un món dominat cada vegada més per les xarxes socials, els algoritmes i els continguts breus, quin espai hi ha per a la crítica literària reposada i per a articles que conviden a llegir i pensar?
Un espai immens. Només cal tindre ganes d’aprofitar-lo i, no cal dir, també els diners necessaris per a subvenir a l’aventura; diners, però, que si ho comparem, són una mínima part dels que caldria invertir si ho férem en paper. En el nostre cas, les dificultats enormes de la distribució –en paper– no les hauríem pogudes salvar.
Per tant, valores positivament les xarxes socials?
Tampoc no és això, però no cal dramatitzar massa sobre les xarxes. Abans d’irrompre la televisió, un gran volum de gent sempre trobava la manera de no llegir, com ara passant el rosari.
Això és una observació que va fer Joan Fuster.

Quins moments, articles, descobriments o fites d’aquests quasi set anys guardes amb més estima o consideres especialment importants per entendre el que ha significat La Veu dels Llibres?
Molts. No sabria triar sense deixar-me’n massa.
Hem tingut uns reconeixements, que agraïm: els premis Llucieta Canyà (2024) i l’Aurora Díaz Plaja (2025), a articles d’Antoni Martí Monterde i de Vicent Vidal, el primer concedit per Indilletres, la fira del llibre de la Bisbal d’Empordà, i el segon per l’AELC. També el 2025 vam rebre el premi El Tempir, en aquest cas al conjunt de la revista.
Amb uns quants col·laboradors he anat trobant una confiança, una certa estima, molts dels quals no coneixia de res abans de coordinar La Veu dels Llibres. De vegades hem tingut l’ocasió de trobar-nos, cara a cara, i celebrar-ho amb un cafè, o amb una cervesa, segons l’hora.
Per posar un parell d’exemples, no fa molt que, de pas per Lleida, vaig poder conéixer Rosa Peroy. Fa uns quants mesos, l’ocasió de trobar-me amb Míriam Almarcha es va produir a Perpinyà… Amb Daniel Pérez Grau, ens vam conéixer, ja fa tres o quatre anys, al trinquet de València: li vaig suggerir de compartir la partida del dijous!
Però encara n’hi ha que no ens hem trobat personalment, mai: com ara el Josep Conill, de Castelló, el Santi Borrell, del Penedés. I uns quants més, amb qui ho tenim pendent.
És una de les compensacions que tenim: entre els manifassers literaris, ben sovint hi trobes persones que poden fer una excel·lent companyia, que resulten de molt bona conversa.
I no vull deixar de banda tampoc el necessari, inevitable materialisme: era com un cant d’esperança, o pluja d’abril, o vent de llibertat, o camí de futur, cada vegada que un ajuntament, o universitat, o generalitat, o fins i tot una editorial, es decidia a contractar-nos una publicitat,
Resumint: ens ho passem molt bé, la gent del nostre ram.





