La Veu dels llibres
Laura Gost: “La maternitat pren connotacions polítiques i col·lectives”

Laura Gost (1993), nascuda a sa Pobla, a l’illa de Mallorca, publica El preu de néixer (Proa, 2026), la seva darrera novel·la, que situa la humanitat en una cruïlla, en una pugna per controlar la demografia. S’ha consagrat en pocs anys en una escriptora de referència, traduïda a diversos idiomes. La seva darrera novel·la, Les cendres a la piscina (Proa, 2023), va obtenir el Premi Proa de Novel·la. També ha escrit obres de teatre, publicades i premiades. Graduada en Comunicació, va començar fent contes i guions, obtenint el Premi Goya 2018 al millor curtmetratge en animació, com a guionista de Woody & Woody. Actualment, es dedica a la docència i a escriure exclusivament novel·les. 

Publiques la teva quarta novel·la i tens trenta-tres anys. És un ritme de treball excepcional, meritori.

He escrit des dels set anys i per a mi és un privilegi poder dedicar-m’hi i compaginar aquesta faceta amb la meva altra feina de docent. Crec que he estat molt afortunada, perquè, més enllà de la feina ben feta, hi ha certs aspectes atzarosos en tota professió creativa.

Laura Gost, El preu de néixer, Proa (2026)

A més, s’han venut els drets audiovisuals de la novel·la? Com ha estat?

Sempre m’han dit que les meves novel·les són força visuals, i potser és per això que una productora hi veu més fàcilment una adaptació a la pantalla. De fet, de la meva primera novel·la (La cosina gran, Lleonard Muntaner Ed., 2019) també se’n van adquirir els drets audiovisuals per part de la productora A contracorriente. En aquest cas, la productora és americana, i la intenció és fer-ne una pel·lícula. La meva agència literària també ha fet una gran feina, en aquest sentit. 

Precisament, abans de centrar-te en la narrativa literària, vas ser guionista? T’has apartat del món del cinema, i ara hi tornes professionalment d’una altra manera.

Jo sempre he escrit narrativa, des dels set o vuit anys. Primer relats i després novel·la. El que passa és que el fet de guanyar el premi Goya l’any 2018 per un curtmetratge va ser una fita molt significativa en la meva trajectòria, i algunes persones em van començar a llegir després de conèixer-me com a guionista. En el cas de l’adaptació dels llibres, m’entusiasma la idea que dos d’ells puguin convertir-se en pel·lícules, però tinc clar que la meva implicació no serà com a guionista. Vull estar a prop del procés, si és possible, perquè serà preciós, però prefereixo que algú altre s’encarregui de traslladar la història a l’altre format: a mi em faltarien la distància i la perspectiva necessàries. 

A part, has escrit diverses obres teatrals que -suposo- t’han ajudat a perfeccionar la teva escriptura, el teu estil tan concret i breu.

Crec que, sobretot, un element de la meva escriptura que es veu esquitxat per l’escriptura teatral i cinematogràfica són els diàlegs: m’apassionen, són una de les coses que més gaudeixo d’escriure. I sí que tendeixo a certa concisió i depuració a l’hora de narrar: diria que és una tendència que he anat consolidant amb els anys.

Parlem de la teva novel·la. Com et vas plantejar l’argument del relleu, de l’acte de substitució? (En què consisteix?)

Estem avesats a parlar de possibles escenaris futurs d’insostenibilitat, i em vaig preguntar què passaria si aquesta situació insostenible, vinculada a qüestions com el canvi climàtic o la superpoblació, es gestionés en l’àmbit institucional amb mecanismes de substitució. Concretament, amb un principi legal segons el qual només pot néixer una criatura si algú altre mor abans per cedir-li el lloc, és a dir, el relleu.

Laura Gost | @ Aina Maria Cantallops

Amb el sistema de substitució, d’un naixement a canvi d’un mort, pot provocar una societat cruel, maligne i extrema?

Es produeix una deshumanització evident. M’interessava, de fet, explorar com una qüestió que en aparença se circumscriu a l’àmbit institucional, burocràtic i legal acaba penetrant en esferes molt més íntimes: condiciona la decisió de formar una família, erosiona vincles familiars i sentimentals, reconfigura els codis morals de les persones i ressignifica conceptes com egoisme, sacrifici i generositat.

La teva història planteja dilemes ètics, clarividents, sobre la humanitat.

Al final, tota la novel·la gira al voltant d’un gran dilema ètic que ja ens interpel·la ara: què fem quan se’ns obliga a triar entre, d’una banda, un desig legítim de conseqüències perverses i, de l’altra, una renúncia dolorosa però èticament satisfactòria.

Aleshores, com es pot reemplaçar un mort?

Crec que és més interessant llegir la novel·la perquè els lectors decideixin com respondre a aquesta pregunta.

Els nous pares busquen de forma desesperada persones que es vulguin sacrificar per tal de tenir un fill.

Aquesta és una opció, però l’Estat també ofereix borses de finats les morts dels quals no havien estat cedides a ningú. Aquestes morts (aquests relleus) s’adjudiquen mitjançant llistes d’espera eternes. Per tant, si algú no es pot permetre o no vol esperar, queden dues opcions: aconseguir que un familiar o conegut mori i els cedeixi el relleu o bé accedir a un mercat negre només apte per a poders adquisitius elevats.

Laura Gost, Les cendres a la piscina, Proa (2023)

Com es pot explicar que existeixin persones que es vulguin morir per possibilitar una nova vida?

En escenaris d’emergència, les persones reaccionem de maneres molt diferents. Si hi hagués una llei com la que presenta la novel·la, segurament hi hauria molta gent que acceptaria les noves normes, ja fos des de la resignació, la ràbia o l’escepticisme. En qualsevol cas, a mi no se’m fa estrany, en un context com el del llibre, que els individus atorguin nous sentits als conceptes de sacrifici i generositat, i que puguin arribar a abraçar-los amb certa convicció, sobretot quan aquest sacrifici va lligat a un acte d’amor, segons es miri, com és el fet d’anar-te’n perquè pugui néixer un net teu, posem per cas. 

És terrorífic quan escrius que les persones sacrificades “accedeixen al fet que et facis una fotografia amb la criatura”. 

Sí, bé, les persones sempre trobem la manera d’edulcorar o tornar eufemístiques i “instagramejables” coses que, vistes fredament, són força pertorbadores.

Planteges la maternitat com una qüestió central que va més enllà de la pròpia decisió personal o de parella, familiar. 

És que, en aquesta novel·la, la maternitat adquireix sobretot connotacions polítiques i col·lectives, perquè les conseqüències de tenir un fill ho són també més que mai.

La maternitat és un conflicte?

Per a mi, la maternitat no és un conflicte, però tampoc no és un dret: és un privilegi.

Has estat mare. Com vas viure l’experiència? Quines qüestions i dilemes et va generar?

Per a mi ser mare ha estat una experiència extraordinària. Sí que és cert que durant aquella etapa donava moltes voltes al futur que li esperaria al meu fill, a aquestes problemàtiques amenaçadores que ens inquieten. I aleshores va sorgir la llavor del llibre. Però, si el meu embaràs i els meus primers mesos com a mare no haguessin estat processos plàcids i feliços, segurament no hauria estat capaç d’endinsar-me cada dia, durant unes hores, en un escenari així de cruel.

En la novel·la es parla que complir les lleis no implica que siguin perverses, horribles.

Exacte. Concretament, un personatge diu que complir les lleis és obligatori, però que trobar-les perverses encara no és punible.

Laura Gost | @ Aina Maria Cantallops

El sistema que descrius per controlar la demografia acaba generant un mercat negre que fomenta la corrupció.

Feta la llei, feta la trampa. Al final, l’Estat ofereix unes eines legals, però hi ha segments de la societat que troben els mecanismes per esquivar aquests tràmits oficials. Al mercat negre, si tens diners, pots aconseguir un relleu de manera més fàcil. Les dinàmiques capitalistes i mercantilistes que ja observem ara a la nostra societat es mantenen en aquest escenari distòpic.

Ens parles també d’un món insegur. “Ara ningú no vol viure en un pis amb balcons”.

Sí, el clima és més amenaçador. Els perills provenen sobretot de fora. Les noves vides ja no només tenen un valor simbòlic, sinó que han costat molt, ja sigui perquè s’han hagut de pagar molts diners o perquè algú ha hagut de morir abans perquè els nouvinguts arribin.

Amb habitatges-habitacions de 10 m².

En realitat, ja estem aquí. Conec algunes persones que es troben en aquesta situació.

Ens acostes a un futur que ja intueixes?

Sí, es tracta d’una distopia força minimalista: hi ha aspectes duts a un extrem necessari per agreujar la situació i afavorir l’acció dramàtica i el to angoixant, però no crec que cap lector pensi que es tracta d’una hipòtesi forassenyada. 

A més, concretes la situació climàtica amb pocs territoris habitables.

Sí, el canvi climàtic torna inviable la vida a certs territoris, per això s’incrementa la saturació poblacional. 

Fixes la història en una societat sense pensions ni sanitat pública.

És una societat que no és tan distinta de la nostra, però on hi ha certs drets que s’han perdut. De fet, mentre escrivia, jo mateixa pensava en la fragilitat d’aquests drets que sovint donem per fets. 

Laura Gost, La cosina gran, Lleonard Muntaner (2019)

Un dels grans protagonistes masculins, en Rai, és molt exigent amb ell mateix.

En Rai és un personatge complex, com crec que ho són tots els altres al llibre. Cap d’ells és un heroi ni està per sobre de les pulsions humanes. Moltes vegades es mouen en territoris de certa ambigüitat moral i intenten trobar un equilibri i una mica de coherència personal i moral enmig d’un clima de pors, esperances, resignació, culpa, egoisme i estimació.

La teva escriptura és clara, fresca, visual.

Em fa il·lusió que ho pensis. 

En les teves línies hi ha un treball de condensació, uns diàlegs que van a la recerca dels fets i de les circumstàncies.

Per a mi, els diàlegs són una manera molt transparent de presentar els personatges. No hi pot haver judicis de valor que hi afegeixi l’autor, en els diàlegs: és una forma efectiva de fer entendre com és un personatge a través, no només d’allò que fa, sinó també d’allò que diu, allò que calla, com parla.

Quina manera apliques a l’hora d’escriure? Escrius de forma lenta? Fas moltes versions? Tens la història ben plantejada abans d’escriure-la?

Faig molts esquemes previs, però després hi ha una tasca important de selecció i condensació: molts detalls dels esquemes previs no són després necessaris a la narració, però ho són per a mi, per donar coherència a la trama i no caure en incongruències. I sí, reviso molt, però procuro deixar que passin alguns dies abans de revisar un determinat capítol o fragment, ja que si no em falta la perspectiva. 

Quins llibres estàs llegint?

Ara mateix estic llegint Manía, de Lionel Schiver. És l’autora de Tenemos que hablar de Kevin, que també és una novel·la profundament pertorbadora.

Més notícies
Notícia: “Cròniques de Palma”, de Damià Alou
Comparteix
Narrativa | Entre la ficció, la realitat i la memòria
Notícia: Un llibre col·lectiu explora la relació de Carles Salvador amb Benimaclet
Comparteix
L'obra aprofundeix en "la dimensió humana, política i pedagògica" del poeta i gramàtic valencià i incorpora una ruta literària a través dels espais del barri relacionats amb la seua vida i obra
Notícia: “Un lloc al món en un món destarotat”, de Gustau Muñoz
Comparteix
Assaig | Defensar les llibertats en un món hostil
Notícia: “La llavor en la fosca”, de Josep J. Conill
Comparteix
Poesia | L’espelma i la falena

Comparteix

Icona de pantalla completa