Gustau Muñoz (València, 1951), si no m’he descomptat, ha publicat onze llibres en solitari de 2019 ençà. Des d’aleshores, a més de coordinar volums col·lectius, ha continuat traduint llibres, com ara Feixisme i populisme, d’Antonio Scurati, en la Biblioteca de pensament crític d’Afers, que dirigeix ell mateix. Jubilar-se, doncs, no implica aturar-se.
Acaba de traure el cap Un lloc al món en un món destarotat, que inclou vint-i-sis textos, publicats i inèdits. Per descomptat, marca de la casa, l’obra està travessada per referències a llibres –és un lector voraç i amb olfacte– i per la passió per les revistes culturals.
Com la majoria dels volums seus, són aplecs d’escrits de llargària no excessiva, en què reprén les preocupacions del progressisme il·lustrat, pensament que reivindica vigent, precisament, en un món desgavellat. Cal tenir en compte que “al llarg de la història la norma ha sigut societats jeràrquiques i despòtiques, d’esclaus, serfs o súbdits, dominades per reis, senyors, amos, sacerdots o mandarins”. I rebla el clau: “som, probablement, hereus cecs d’un parèntesi de la història”.
Des d’aquesta premissa, desenvolupa arguments rigorosos, contundents quan cal i amb píndoles d’ironia, de vegades desenfocada, com ara amb els crítics postcolonials, “sempre amatents a descobrir ‘orientalisme’ ça i lla” o amb les noves formes de sexualitat, “molt millor, doncs, el ‘poliamor’ o cosa semblant, i cadascú a sa casa”.
Arran del catàleg de l’editorial Siruela, afirma que “l’espiritualitat i la mística han esdevingut darrerament mercaderia de consum per a poblacions desconcertades”. Ecologisme màgic, l’anomena. En efecte, l’irracionalisme i el misticisme “mai ha portat res de bo.”
Critica segons quins excessos, però és conscient de la importància de la defensa d’un ecologisme, també per a la qualitat de vida de la gent. La resposta als somnis humits de Roberto Centeno, gendre de Juan Roig, d’alçar hotels en el passeig marítim de València és per a emmarcar. Enfront del “capital contra els ciutadans”, “la revolta” d’aquests.
Muñoz no fuig d’estudi. Aborda temes complicats i que alcen passions, com ara el llegat del comunisme o Israel. Pel que fa al primer, reivindica la socialdemocràcia marxista i destaca que “el capitalisme és una aplanadora inclement”. I ara, a més, bròfec: “si l’imperialisme era l’estadi superior (i últim) del capitalisme, el trumpisme és l’estadi superior de la ceguesa política, la indigència intel·lectual i la barroeria personal”.
La de Muñoz no sols és una reivindicació ideològica de la redistribució dels capitals. També ho és pragmàtica. Al capdavall, està en joc el benestar de les classes populars i fins i tot mitjanes. Fora de l’estat social, “hi ha la barbàrie, la llei de la selva, un 30% o més de gent vivint al carrer de mala manera, la descivilització, el darwinisme social més cruel”. Deixar-los a la intempèrie, a més, és un regal per als populismes ultradretans, que, astuts, canalitzen la síndrome de la pèrdua d’estatus.
Aquesta reivindicació socialista la fa compatible amb les crítiques rotundes a la “inflexió leninista”. De fet, “el comunisme fou moltes coses, però en primer terme una dictadura de partit que es recolzava en la policia política, la censura i l’anul·lació de les llibertats”. I recorda l’advertiment de Rosa Luxemburg que el leninisme acaba duent a la dictadura del secretari general.
Així, considera “personalitats megalòmanes” Stalin, Ceaușescu, Castro, Xoxha, Zedong i uns altres. I acusa Nicolás Sartorius d’arcà —hi ha gent que envelleix malament— per haver defensat la via xinesa al socialisme. Al respecte, el capítol sobre un somni ucrònic és la part més sorprenent del llibre.
En general, per tant, se situa en contra de l’esquerra dogmàtica i gurmet: “la pitjor errada —amb conseqüències nefastes— de l’esquerra cosmopolita i exquisida és d’estigmatitzar sense anàlisi”. Cal restar atents al món actual i oferir una resposta intel·ligent a les injustícies. Al cap i a la fi, “en general, els esquemes, les idees preconcebudes, els eslògans i la resta són mala cosa. Impedeixen pensar”.
Respecte d’Israel-Palestina és conscient que és un camp de mines. Tot amb tot, es posiciona contra la barbàrie a Gaza i alhora contra la banalització de l’Holocaust: “aquest crim imprescriptible encara ens interpel·la. I caldria ser molt prudents amb les comparacions”.
Cal destacar els matisos del seu pensament. No és dogmàtic. Així, si bé critica amb contundència els excessos del turisme, reconeix que “és una conquesta tangible de les masses populars europees. […] La que s’ha aixecat dia rere dia, durant anys i panys, a les sis del matí, per a anar a treballar. Una mica de respecte”.
O té en compte, en la tensió entre elitisme i democratització, que “la cultura, el coneixement i el saber, està farcida de paradoxes. Es fa més àmplia i alhora perd fondària. Es democratitza i es devalua. […] Mirem-ho, per una vegada pel cantó positiu. Que també en té”.
No podia faltar la reflexió sobre el País Valencià, en els darrers quatre textos. Sobreïx l’anàlisi sobre les destrosses que ha fet el PP en la cultura tant a partir de 1995 com de 2023, tot i que amb diferències. Ara pitjor encara. Alerta contra el ressentiment i destaca, segons com, “el factor humà” en el valencianisme. Ben mirat, “la darrera fase de la política valenciana no convida precisament a l’optimisme. Però el futur no està escrit”. Cal, doncs, “un lloc al món”.
