Abans de les desfilades, les banderes i els camps, hi va haver reunions, diners i senyors respectables fent números. Éric Vuillard comença aquí.
El 20 de febrer de 1933, vint-i-quatre grans industrials i financers alemanys entren al palau del president del Reichstag. Krupp, Opel, Siemens, IG Farben, Allianz… Homes d’ordre i corbata ben posada.
Hermann Göring els rep, Hitler els parla i Hjalmar Schacht acaba d’explicar el motiu real de la trobada: la campanya nazi necessita diners. Els assistents paguen. I així, sense música marcial ni torxes, una part del capital alemany ajuda a greixar la màquina que ben aviat liquidarà la democràcia.
Aquest és el primer cop de puny de L’ordre del dia, Premi Goncourt 2017: recordar-nos que el feixisme no va arribar només a crits. També va seure en una butaca i va parlar de negoci. Vuillard encara afina més la mala bava quan substitueix els noms dels homes pels de les empreses: BASF, Bayer, Opel, Siemens, Allianz. Els homes moren; les persones jurídiques tenen bona salut. Algunes encara ens venen cotxes, assegurances o medicaments.
El segon gran moviment del llibre és l’Anschluss, l’annexió d’Àustria el març de 1938. Aquí Vuillard converteix la Història en una comèdia sinistra. Hitler humilia el canceller austríac Kurt Schuschnigg al Berghof; les democràcies europees responen amb una barreja de cortesia, prudència i por amb noms diplomàtics molt dignes; Ribbentrop allarga un dinar a Downing Street mentre les tropes alemanyes entren a Àustria, i la formidable maquinària militar del Reich pateix avaries anant cap a Viena. La Blitzkrieg, per uns instants, sembla necessitar assistència en carretera.

És aquí on Vuillard és més punyent. Desmunta la idea que tot fos inevitable. Els nazis amenacen, menteixen, proven fins on poden arribar i avancen perquè els altres cedeixen. No hi ha cap força sobrenatural. Hi ha intimidació, càlcul, covardia, interessos i molta gent convençuda que encara es pot salvar la pau cedint una mica més. A Múnic, Chamberlain i Daladier signen al costat de Hitler i Mussolini mentre els noticiaris parlen d’esperança. La realitat ja havia començat a marxar per una altra banda.
Vuillard escriu això amb ironia, però no per fer-nos riure tranquils. El grotesc trenca la solemnitat amb què la Història acostuma a protegir-se. El resultat és un relat breu, híbrid, més a prop del récit que de la novel·la convencional, en què el narrador entra, comenta i jutja. El jurat del Goncourt va premiar precisament aquest text difícil d’encabir en les convencions habituals de la ficció.
Robert O. Paxton, un dels grans historiadors del nazisme i de Vichy, li va retreure que en alguns episodis la ironia pesés més que l’exactitud, sobretot en el relat del finançament empresarial i les avaries dels panzers. Vuillard li va respondre reivindicant el dret de la literatura a construir un punt de vista. La discussió explica molt bé què és aquest llibre: no un manual d’història, sinó literatura treballant sobre la Història amb un bisturí ben esmolat.
El tram final elimina qualsevol temptació de prendre-s’ho com una brillant recreació d’època. Després de l’Anschlussarriben la persecució, les humiliacions públiques i els suïcidis de jueus austríacs. I després Vuillard torna als vint-i-quatre senyors del principi.
Krupp, Siemens, BMW, Bayer, IG Farben i altres empreses van beneficiar-se del treball forçat procedent dels camps de concentració. La guerra, entre moltes altres coses, també va ser rendible. I acabada la guerra, les empreses van continuar, les fortunes van sobreviure i les memòries corporatives van descobrir que l’oblit és un departament molt eficient.
Per això L’ordre del dia fa tanta nosa llegit avui. No perquè 2026 sigui 1933 —aquestes equivalències acostumen a servir més per cridar que per pensar—, sinó perquè Vuillard posa el focus en mecanismes que no han caducat: normalitzar l’inacceptable a petites dosis, confondre prudència amb renúncia, creure que l’extremista es moderarà quan toqui poder, preferir l’ordre als principis si els negocis van bé i repetir una mentida fins que acaba tenint aspecte de comunicat oficial. Vuillard mateix ha explicat que el llibre vol parlar també del present, no només del passat.
El llibre no diu que la Història es repeteixi. Diu una cosa més incòmoda: que les catàstrofes no sempre anuncien que ho són. De vegades arriben amb una reunió, un acord, una fotografia somrient i algú assegurant que tot està sota control. I ja sabem que les frases “tot està sota control” i “no n’hi ha per a tant” tenen una trajectòria històrica francament millorable.
Vuillard escriu curt, afilat i amb ganes de molestar. De vegades força la metàfora, opina massa i sembla gaudir tant de la seva pròpia ironia que un voldria prendre-li el ganivet una estona. Però quan encerta, clava. I el seu últim avís queda ressonant / encara ressona després de tancar el llibre: no caiem dues vegades exactament al mateix abisme. Però podem tornar a caure de la mateixa manera.






