Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) ha guanyat el VIII Premi Proa de Novel·la amb Lluny de Califòrnia, una obra que narra la història de Maria Viladoms, una escriptora de cinquanta anys a qui la seua editora empeny a tornar a un episodi de fa tres dècades que evita. “Als vint-i-tres anys, acabada de casar amb el Joe, se’n va anar amb una beca a Berkeley, on es va enamorar del Max, un noi de dinou anys amb depressió ciclotímica. La relació es va anar complicant fins que ella va decidir tornar a Catalunya”, explica l’organització.
Justament, Batallé va estudiar a la Universitat de Berkeley i va ser professora a Los Angeles als anys noranta. Assenyala que és una novel·la de maduresa que l’ha ajudada a “endreçar i entendre” coses que va viure en aquella etapa. “Tots som un desastre ple d’amor”, defensa la guardonada.
La novel·la alterna el dietari professional de l’editora, una dona “cremada” i “farta de tot”, amb el text que escriu la protagonista. Batallé reconeix que s’ho ha passat molt bé amb aquest personatge, que defineix com “quasi una caricatura”. També assegura que no havia treballat mai tant l’humor i la crítica.
Batallé descriu el llibre com la història d’una jove “plena d’amor” que converteix la seua vida en un desastre i descobreix que hi ha desastres “que l’amor no pot solucionar”. La vida, afegeix, també és “paciència i saviesa” i “calma i perdó”. D’ací ve la frase que repeteix al llarg de la presentació: “Tots som un desastre ple d’amor”.
Per al portaveu del jurat, Xavier Pla, és una obra “breu, intensa i elèctrica”. Indica que dialoga amb Virginia Woolf, Mercè Rodoreda i Núria Bendicho i que mostra “la cara més aspra i descarnada del dolor, la malaltia mental i el dol”. El jurat del VIII Premi Proa de Novel·la també l’han integrat Mar Bosch, Anna Sáez Mateu, Vicenç Villatoro i Josep Lluch.
Tres dècades d’espera
Entre els fets que va viure Iolanda Batallé i el punt final d’aquesta novel·la hi ha trenta anys, i els quatre últims els ha dedicat a escriure-la. És el seu vuitè llibre i el considera “el millor” que ha fet en la seua trajectòria literària. Remarca que no l’hauria pogut fer “fa 30 anys, ni fa 20, ni fa 10”. Amb aquesta obra tanca un camí que va començar amb La memòria de les formigues.
A Massa deutes amb les flors parlava del dolor d’una família que va salvar un poble abandonat d’alta muntanya. Ara mira cap a la noia que era als vint anys. “Aquella Maria Viladoms de 20 anys va fugir, la Maria Viladoms cinquantina no fugiria”, resumeix. La conclusió que en treu és que “l’amor és ser-hi” quan les coses es compliquen.
De Berkeley a Los Angeles
La salut mental travessa tot el llibre. L’autora recorda que als anys noranta, a Catalunya, aquests trastorns eren “desconegudíssims”. A Califòrnia, en canvi, se’n parlava fins i tot a les reunions de professors. La novel·la també mostra com qui estima una persona amb una malaltia mental severa acaba patint-la.
Batallé coneix bé aquell món. Va arribar a Berkeley el 1993 amb una beca, hi va estudiar fins al 1995 i després va fer classes de literatura en un institut de Los Angeles fins al 1998. Després d’anys de tràmits per aconseguir la Green Card, la va rebutjar per tornar a casa. “Ara no me’n penedeixo gens”, assegura. Hi té molts amics, però “ara no voldria viure als Estats Units”.
La directora de la Llibreria Ona recorda que molts autors en català no poden viure de la literatura. Molts escriuen de matinada, els caps de setmana o en vacances. Per això veu el premi com una empenta per continuar. També celebra entrar en un palmarès en què hi ha més escriptores que escriptors, amb noms com ara Maite Salord, Laura Gost, Eva Comas-Arnal o Núria Cadenes.







