Raquel Ricart és una de les veus més en forma de la narrativa valenciana. Després d’un periple, no sempre afortunat per a ella, per diverses editorials, s’ha assentat en Proa, on Martí Domínguez i, darrerament, Núria Cadenes també publiquen. Aquest segell pot estar satisfet. De moment, té en nòmina tres dels millors escriptors valencians actuals.
El setembre del 2022, Ricart publicà amb Proa la novel·la El dit de Déu, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi de la Crítica i finalista del Premi Finestres. No és poca cosa. Quatre anys justos després reapareix amb L’estiu que vaig matar mon pare, en què torna a aventurar-se amb una narradora que és alhora escriptora, és a dir, espectadora i, segons com, personatge de la història. Literatura i metaliteratura.
Un ordit elaborat
Les trames de Ricart no són simples ni, en aquest cas, la narració lineal. Va ensenyant les cartes a poc a poc, com sovint ocorre en la vida real. Al cap i a la fi, “els processos creatius són sempre intensos i misteriosos”. No jutgeu massa ràpid els personatges, la majoria femenins. Tampoc el pare, metge, al que la narradora, Anna Argall —escriptora de biografies, tot i que apareix la professió una mica desdibuixada— vol matar. O és una manera de parlar?
Els quaranta-nou capítols de la novel·la no són llargs i de vegades els encadena com si foren cireres. A tall d’exemple, el nové acaba amb un diàleg en què Ença, la criada, li diu a Anna que “la sang no ho és tot, noia”. I el capítol següent comença amb “De la sang d’Ença, jo anava sabent les coses a trossos”. A trossos, com nosaltres, els lectors. La de Bétera aconsegueix que vulguem continuar llegint. Captar l’atenció és un art.
Malgrat el títol, la història no transcorre en un únic estiu. Ricart és juganera. Així, Anna escrigué una novel·la l’any de la pandèmia, com Ricart mateix. En un altres moments, personatges parlen de “les ratlles de la vida” o que “van ploure estrelles”, dos llibres d’ella. Què és la literatura sinó un joc entre escriptors i lectors?

La família. I la llengua
La primera meitat del segle XX fou rica en drames. En els darrers anys, moltes històries s’encabeixen en el rerefons de les acaballes de la Restauració, la República, la Guerra Civil i el primer franquisme. Fou un període d’intenses lluites de classes i on per arranjar els matrimonis era encara més important l’estatus i la dot que no l’amor. I, per descomptat, les dones pobres ho tenien molt més difícil. Algunes s’havien de limitar a ser amants dels senyorets i potser a sospirar per ells.
Ricart situa la trama en un període allargassat en què la guerra és origen de diversos conflictes que Anna, a poc a poc, va descobrint. Quin és el tema de la novel·la? Diria que tracta d’individus que pateixen en un context de famílies que determinen molt les vides dels fills.
Però “en una mateixa casa podia haver-hi molts mons”. Alguns d’aquests mons, amb tropes desiguals, s’enfronten. Les famílies són institucions importants, determinants. També poden ser asfixiants, amb fills i, sobretot, filles que no gosen alçar la veu al pare, pares (i mares) que arreglen casaments sense ni consultar…
D’altra banda, el registre lingüístic dels personatges de Ricart sembla col·loquial, de poble, fins i tot el de la narradora. No és fàcil excel·lir en el domini d’aquesta parla, però ella ho fa. Tot i alguna vacil·lació, l’estàndard lingüístic respon al del valencià central. Així, llegirem possessius àtons (al títol mateix), “huits”, etc. I una paremiologia rica. Un lector de l’apitxat s’hi sentirà a casa, tot i que algun personatge important, com ara Ença, és originària de l’Alt Urgell i s’expressa com els d’eixa comarca.
La riquesa de la llengua també pot assortir la literatura. Qualsevol autor pot apostar pel model lingüístic que voldrà. N’hi ha de més versemblants i de menys, tanmateix. Amb Ricart no grinyola. Brolla com si fora natural. Però no, l’escriptura mai no és natural.
Viure és embrutar-se
En El dit de Déu Ricart escrivia que “quan vius t’embrutes i la pols de tots els teus pecats se t’enganxa en la pell de l’ànima, com sutja”. I en L’estiu que vaig matar mon pare ho rebla: “vas enfonsant-se en el tarquim, com més va més, i acabes ennegrint-te per dins”. Potser fer-se vell, al capdavall, és una acumulació de porqueria. “La vellesa és molt lletja”.
Massa pèrdues, massa trompades, massa decepcions, en acumular anys. “Són coses que deixen marca, sí. Els disgustos i les penes poden ser com una malaltia”. No debades la mort s’associa en la nostra cultura al descans. Descansa en pau, diem a un que ja no pot sentir-nos.
La beterana, nascuda l’any 1962, és una escriptora que sap de què va la vida. “No, no hi havia sentiments nets. Sempre hi havia una insídia, amagada en algun racó”. Sense aquestes insídies, les històries serien previsibles, sense arestes, avorrides. I una bona escriptora no s’ho pot permetre.
La cultura té dues cares. Tot i que tendim a idealitzar-la, és un instrument que pot alliberar o oprimir. Certament, “hi ha vegades que les paraules curen […], que les paraules poden guarir. En bona part, crec que és per això que escric. Però també sé que les paraules poden ferir”. Com un ganivet esmolat. Tal vegada per això «no es pot contar tot». Perquè “no hi ha ningú que sigui bo del tot”.
Freturem d’històries per a viure. Gràcies, senyora Ricart, per regalar-nos-en una, de commovedora.





