“Una fossa no és només un forat en la terra, sinó també un forat en la nostra memòria”. Amb aquesta reflexió, la periodista i investigadora María Palau Galdón (Bicorb, la Canal de Navarrés, 1999) resumeix l’esperit de Llavors en la terra. La lluita per la memòria soterrada de les fosses, el seu nou llibre, publicat per Sembra Llibres. L’obra recupera històries de víctimes de la repressió franquista i de les famílies que, durant dècades, han lluitat contra el silenci institucional per a localitzar els seus éssers estimats, recuperar-ne les restes i restituir-los la dignitat.
Lluny de limitar-se a explicar els processos d’exhumació, Palau proposa ampliar la mirada sobre les fosses comunes i mostrar les múltiples formes que va adoptar la repressió franquista. El llibre aborda els assassinats de dones, els guerrillers antifranquistes i les persones que els ajudaven, les adopcions il·legals durant la dictadura i, especialment, les històries de les dones que van sobreviure a la violència i van assumir la responsabilitat de preservar la memòria familiar.
En una entrevista amb Europa Press, l’autora explica que la seua intenció no era elaborar un manual sobre les fosses, perquè ja existeixen investigacions de gran valor sobre aquesta qüestió, sinó recuperar les històries humanes que sovint han quedat en segon terme.
“Volia contar històries i intentar ampliar la mirada que tenim sobre aquestes fosses comunes”, assenyala la investigadora, que reivindica la necessitat d’anar més enllà de les xifres i de les identificacions per a comprendre les conseqüències personals, familiars i socials de la repressió.
Les altres víctimes de les fosses comunes
Un dels principals objectius de Llavors en la terra és recuperar les biografies que han quedat eclipsades pels relats més coneguts de la repressió franquista. Palau recorda que, juntament amb els nombrosos homes afusellats, també hi hagué dones executades, guerrillers antifranquistes soterrats en fosses comunes i persones que van patir represàlies per haver col·laborat amb la resistència.
La investigadora posa especial èmfasi en aquells que van ser perseguits sense formar part directament de la guerrilla. Es tracta de persones que van oferir ajuda, refugi o aliments als maquis i que també van acabar convertides en víctimes de la repressió.
Amb aquesta perspectiva, l’autora pretén deixar constància de les experiències d’aquells que, segons explica, van ser tractats com a guerrillers sense ser-ho. El llibre incorpora així una mirada més àmplia sobre la violència política de la dictadura i sobre les diferents formes de persecució que es van exercir contra la població civil.
Palau també dedica atenció a les trames d’adopcions il·legals i als casos de bebés robats. En aquest àmbit, destaca les investigacions impulsades per l’Associació de Bebés Robats d’Alacant, que han permés descobrir presumptes soterraments infantils que no contenien les restes dels menors que suposadament hi havien sigut sepultats.
Segons relata, en determinades investigacions al cementeri d’Alacant s’han localitzat sepultures amb un rajol, una extremitat d’una persona adulta o, fins i tot, una caixa buida. Aquests casos evidencien, segons l’autora, la necessitat de continuar investigant les desaparicions i les irregularitats relacionades amb els enterraments durant la dictadura.
Les dones que van ser “obligades a sobreviure”
La perspectiva de gènere ocupa un lloc central en el treball de María Palau. La periodista considera que la memòria democràtica no pot limitar-se a les persones assassinades, sinó que també ha d’incorporar les experiències de les dones que van quedar vives després de la repressió.
Són les esposes, mares, filles i germanes dels represaliats, que van haver d’afrontar la desaparició dels seus familiars, la por, les dificultats econòmiques i l’estigmatització social. Moltes van haver de continuar endavant sense poder expressar públicament el dolor ni reclamar una sepultura digna per als seus éssers estimats.
Palau defineix aquestes dones com les que “no van ser afusellades, que es van quedar, que van ser obligades a sobreviure”. El llibre reconeix el seu paper en la transmissió de la memòria i en la resistència quotidiana davant les polítiques d’oblit imposades durant dècades.
Aquesta responsabilitat ha passat posteriorment a les generacions següents. La investigadora destaca especialment la tasca de les netes i besnetes de les víctimes, que han heretat els records familiars i han assumit un paper protagonista en les associacions memorialistes i en les reivindicacions de veritat, justícia i reparació.
Per a l’autora, aquestes dones han sigut fonamentals perquè moltes històries que semblaven condemnades a desaparéixer hagen pogut recuperar-se i arribar al conjunt de la societat.
“No he trobat mai cap ànsia de venjança”
Després d’anys d’investigació i d’acompanyament a víctimes directes, supervivents i familiars, Palau rebutja que el moviment memorialista estiga impulsat pel revengisme, una acusació que apareix recurrentment en els discursos contraris a les polítiques de memòria democràtica.
“Durant tots aquests anys investigant, acompanyant víctimes directes, supervivents, famílies… jo no he trobat en cap moment cap ànsia de venjança o de generar dolor en l’altre”, afirma.
La periodista explica que allò que ha trobat és un dolor profund que difícilment podrà reparar-se completament, però també la necessitat de recórrer un camí que permeta alleujar-lo i recuperar la dignitat de les persones assassinades.
Segons Palau, les famílies comparteixen sobretot un desig: cuidar la memòria dels seus éssers estimats i transmetre-la a la societat perquè les noves generacions coneguen què va passar.
Aquest compromís és, precisament, un dels eixos del llibre, que reivindica el moviment memorialista construït des de la base i la persistència de les famílies que han mantingut les seues reclamacions malgrat els obstacles institucionals i el pas del temps.
La memòria democràtica davant l’auge de l’extrema dreta
La investigadora també reflexiona sobre l’augment de la presència de discursos d’extrema dreta i de simbologia franquista entre una part de la joventut. Palau adverteix, però, que cal evitar generalitzacions i distingir entre la visibilitat d’aquests comportaments i la realitat del conjunt de les noves generacions.
“La gent molt poc informada fa molt de soroll”, assenyala. Al seu parer, l’atenció mediàtica que reben determinades expressions extremistes pot ocultar l’existència de nombrosos joves interessats en la història, la memòria democràtica i els drets humans.
Palau considera que la incertesa que experimenten molts joves també pot ajudar a explicar l’atractiu de determinats discursos polítics. Quan falten respostes i certeses, reflexiona, algunes persones poden aferrar-se a les promeses que els resulten més convincents, encara que aquestes siguen simplificadores.
No obstant això, l’autora reivindica la implicació de molts joves en projectes culturals, socials i memorialistes. Per això, anima a mirar més enllà dels discursos que generen més soroll i a prestar atenció als espais on es desenvolupa una tasca constant de recuperació de la memòria.
Una investigadora compromesa amb la memòria i el feminisme
Nascuda a Bicorb el 1999, María Palau Galdón és periodista i investigadora especialitzada en memòria democràtica amb perspectiva de gènere. La seua trajectòria està vinculada a l’estudi de la repressió franquista i, especialment, a les experiències de les dones que van patir les conseqüències de la dictadura.
És coautora d’Indignas hijas de su Patria. Crónicas del Patronato de Protección a la Mujer en el País Valencià (Institució Alfons el Magnànim, 2023) i d’Inmaculada. La muerte que precipitó el final del Patronato (Libros del KO, 2026).
També ha participat com a coguionista en el documental Informe: Patronat de Protecció a la Dona, reconegut amb el Premi Lola Gaos a la millor sèrie documental del 2025.
Amb Llavors en la terra, Palau amplia el seu camp d’investigació i construeix un relat que combina el rigor periodístic amb la voluntat de recuperar les experiències personals que expliquen la dimensió humana de la repressió franquista.
El llibre, publicat l’octubre del 2026 per Sembra Llibres, té 168 pàgines, una coberta il·lustrada per Natxo Sarvatxo i un preu de 20 euros.
Una lluita contra el temps i l’oblit
La publicació de Llavors en la terra coincideix amb la continuïtat dels actes de reivindicació memorialista en espais com les fosses de Paterna, un dels principals símbols de la repressió franquista al País Valencià.
Per a Palau, la recuperació de la memòria és una tasca urgent perquè el pas del temps redueix les possibilitats de recollir testimonis directes i de reconstruir històries familiars que encara no han pogut ser explicades.
La investigadora considera que les famílies protagonitzen un “acte d’immensa generositat” quan decideixen compartir públicament el seu dolor perquè la societat conega les conseqüències de la repressió.
“Cadascun dels dies que passa, cadascun dels minuts que passa, és un dia i un minut menys que tenim”, adverteix, en referència a l’edat avançada de moltes supervivents i a la pèrdua progressiva dels testimonis directes.
La periodista conclou que la recuperació de la memòria no és únicament una qüestió del passat, sinó una responsabilitat col·lectiva del present. Les fosses comunes representen els crims que es van intentar ocultar, però també la perseverança de les famílies que han aconseguit transformar el silenci en una exigència pública de veritat, justícia i reparació.





