Això fou que el 31 de desembre de 2024, Xelo i Voro, Hortènsia i Francesc iniciaren un periple Sense illes ni sirenes. Viatge a Grècia (Onada, 2026). Salvador Vendrell, Voro per als amics, porta la llibreta i va prenent notes, també porta una guia vella i va inspirant-se i rellegint les anotacions que ni recordava haver-hi escrit. Francesc Vera va fent fotos i deixa caure algun comentari de tant en tant. Xelo i Hortènsia són més xarradores i Voro se n’aprofita de les seues apreciacions.
Per si no heu caigut en el compte, era el dia de la nit de cap d’any. Quan passaven per la porta de vidre automàtica de l’aeroport de Barcelona, tocaven les campanades i començava l’any 2025. En unes poques hores serien a Atenes.
Salvador Vendrell ens regala un llibre magnífic de la seua mirada a Grècia i de les peripècies del viatge dels quatre. Les fotos de Francesc acompanyen discretament el text. Instantànies de la memòria dels ulls. De fet, m‘hagués agradat una major presència del que atrapava el seu objectiu fotogràfic. Quatre persones il·lustrades de la Ribera del Xúquer regirant entre les arrels més antigues de la nostra tradició cultural.
Jo m’imagine l’home que escriu com un Ulisses amb una mirada jove, entusiasta, màgica, amb un toc d’escepticisme. La meua primera impressió va confirmant-se a mesura que vaig llegint. També hi veig un polsim de tendresa, d’admiració, d’amor fins i tot, per aquella gent antiga que va fer tanta meravella i va crear uns déus tan humans que ens ho contaren tot sobre les passions que encara ens traspassen. I amb un deix sorneguer ens recorda que “a Grècia, qualsevol pedra antiga acaba tenint més interpretacions que un vers d’Homer”. M’encisen les pagines que dedica a la Torre dels Vents que va construir Andrònic de Cirros, l’astrònom que volia mesurar el temps amb sol, aigua i vent. Hi va posar un déu alat a cada costat de la torre octogonal representant els vuit vents principals. I acaba amb una reflexió, “recordant-nos que som fràgils, que el món no és una equació, sinó un sospir”.
En aquestes primeres pàgines, l’escriptura de Vendrell ja m’ha atrapat. Només queda seguir el viatge; els cafès d’Atenes, la dona que els sent parlar i els saluda perquè havia estudiat a Barcelona de jove, els racons de la ciutat que demanen temps, una placeta, una pausa que dona sentit al viatge.
Deu ser una gran sort visitar el museu de l’Acròpolis un dos de gener. Poca gent. Tot per a ells. L’escriptor cau captivat davant les cariàtides originals del pòrtic sud de l’Erectèon. “M’impressionen. Són bellíssimes, serenes, poderoses, com si encarnaren la mateixa eternitat”. I d’ací ve “el mugró sota la túnica”. El teixit esculpit en que batega una humanitat desarmant”, la fragilitat que compartim, la nostra feblesa.
Vendrell no s’està de denunciar l’espoli que perpetraren uns altres europeus en diferents moments -britànics, francesos, alemanys-, i que ara hem de contemplar fora del seu espai als grans museus que celebren l’esplendor colonialista. Jo mateix vaig quedar bocabadat i indignat alhora contemplant al Louvre la Victòria de Samotràcia. “Una ferida oberta que parla de despossessió i de memòria fragmentada”, diu l’escriptor en fer al·lusió al fet que hi falta una cariàtide, que la tenen al Museu Britànic.
Hi ha serenor en la mirada del vell Ulisses, un bon feix de lectures ben digerides i un estil límpid, amb un fraseig que puntua amb encert, frases curtes i directes, lèxic de precisió. I amb aquesta escriptura d’excel·lent divulgador – la qual considere un mèrit contra els textos obscurs dels qui es pretenen erudits-, Vendrell conjumina informació històrica, llegendes, mitologia i reflexions que, de vegades, el porten fins al present que vivim. I el paisatge grec tan pròxim al nostre, tan igual: oliveres, atzavares, romaní, farigola, vinyes, pins, xiprers, figueres.
“El temps oscil·la i la mirada esdevé més atenta, més antiga!. No cau però, mai, en la síndrome de Stendhal. Ulisses s’acosta al Partenó i se sent com un xiquet, perquè la seua mirada ja no és racional, sinó instintiva. Contempla el temple “com un gegant adormit, ple de cicatrius i silencis (…) afirmant una idea de bellesa que cap imperi no ha pogut esborrar del tot”. Bellíssimes pàgines sobre l’Acròpolis i el Partenó. Després descansaran fent-se un ouzo -germà de la nostra cassalla- a un bar petit de Plaka.
El viatger va copsant l’ànima d’Atenes per mitjà de tot el que admira, escultures, arquitectura, relats dels déus, poant de les seues lectures, de la història que ha estudiat, de la memòria personal i col·lectiva, del vagareig pels racons de la ciutat. Ara ens parla d’unes pintures a través de Pausànies, de Plató i l’anell de Giges, del Liceu d’Aristòtil, del temple de Zeus Olímpic. “La història escrita en pedra. Tot encaixa. Els mites no estan morts; només s’han quedat adormits entre les ruïnes, com un vell que s’adorm en una butaca al mig de la tarda, sense acabar de desconnectar del tot”.
La història llegendària del diluvi grec li recorda la pantanada que patírem a la Ribera del Xúquer el 1982 i la més recent de la dana del 2024, i esdevé lectura moral: “No és Zeus qui ens sanciona, sinó la naturalesa que respon a la nostra negligència”.
L’estadi Panatenaic, l’experiència personal de córrer maratons, Argos, Micenes, Epidaure, Nàuplia van passant per aquestes pàgines. La Porta dels Lleons, datada cap al segle XIII abans de Crist, és l’únic relleu monumental que ens queda d’aquella època a tot Europa, ens informa Vendrell. La Ilíada. “el mite sempre pesa més que la cronologia”; Troia, Helena, Menelau, Paris, Aquil·les, Ulisses, Hèctor, Agamèmnon, Clitemnestra (femme fatale avant la lettre), Ifigènia, Orestes, Electra: història, teatre i mite; tot a una. I una afirmació contundent: “La literatura és, en essència, la memòria de la humanitat”.
Recorde quan vaig visitar el teatre d’Epidaure l’any 1982. Aquest estiu n’ha fet quaranta-dos anys. Només les pedres resten igual. L’entrada de Grècia a la Unió Europea va significar ajudes de molts euros per a cultura. Això feu que els museus grecs prengueren una embranzida notable; edificis restaurats, construccions de nova planta, il·luminacions intel·ligents, espais nets, oberts i ben ventilats, audioguies, catàlegs digitals i de paper.
Quan jo vaig fer el meu viatge duia la guia Trotamundos, algunes lectures a la memòria, els estudis de grec clàssic i d’història antiga i una guia en anglès que una turista va abandonar a un banc de pedra del Partenó i que jo vaig acollir amb entusiasme. La primera nit vam dormir a un hotel del centre d’Atenes. Hi havia un aparell atrotinat d’aire condicionat que sonava com una màquina de tricotar i, a l’exterior, cotxes fent sonar el clàxon tota la nit. Vam llogar un cotxe i li férem la volta al Peloponès. Una nit sopàrem en un lloc vora mar dalt d’un penya-segat. No hi havia ningú més. Era una casa d’una sola planta, tota blanca. Només tenien una taula a fora. Contemplàrem el capvespre i menjàrem una amanida grega i un peix a la brasa. Un dels millors records d’aquell viatge. Avantatges dels anys 80 del segle passat. També m’emociona encara recordar Delfos, Olímpia i el port de Naupacte (Lepanto).
La meua acompanyant mirava les pedres antigues, les columnes que han resistit el pas del temps, com qui mira una obra que estan fent al veïnat de casa i li destorba. De tant en tant, renegava i demanava d’anar a la platja. Jo pensava que la podia haver deixat a Cullera. Quina mala sort vaig tenir. Passàrem un parell de dies a l’illa de Poros, perquè ella es torrara al sol. Jo mirava la mar i imaginava gestes antigues.
I torne al llibre de Salvador Vendrell que hauríeu de llegir, tant si heu anat a Grècia com si no. Anar a l’hivern és una magnífica idea. No puc contar-vos tot el llibre, millor llegiu-lo, ara que preparen la segona edició.
Hèrcules va matar el lleó de Nemea, l’Hidra de Lerna, la cérvola de Cerinea, el senglar d’Erimant, va netejar els estables d’Augies, va desallotjar els ocells d‘Estimfal, va capturar els bous de Creta, va dominar les eugues de Diomedes, i així fins als dotze treballs. Vendrell en trau una lliçó moral ben vigent: constància, astúcia, paciència, creativitat, atenció, contenció, respecte, saviesa, esforç acceptació. Aquestes pàgines em fan pensar com d’útils serien els treballs d’Hèrcules, comentats per Vendrell, per a educar petits i grans.
L’escriptor s’imagina Afrodita caminant entre xiprers, recorda Pèlops que va fundar els jocs olímpics – hi fa aportacions interessants sobre l’esport en l’actualitat-, contempla l’esfinx de Naxos, Francesc en fa la fotografia, ara ens parla de Leònides i les Termòpiles. Els viatgers enfilen cap a Macedònia. L’escriptor, mentre pensa en Filip II, recorda les fosses comunes dels nostres afusellats pel franquisme, “no hi ha veritable pau sense memòria”.
Podria continuar contant-vos d’aquest llibre que m’ha captivat. És un llibre d’art, d’història, de mitologia, de les passions humanes, de reflexions sobre el present, de quatre persones de la Ribera voltant a l’altra banda del Mediterrani, lluny de la Muntanyeta dels Sants i la marjal. Un llibre per a gaudir i aprendre. Literatura de la bona.
