No totes les lluites són heroïcitats rimbombants o fites espectaculars dignes de figurar en els llibres d’història. Moltes es van quedar fora del relat oficial. Aquest podria ser el punt de partida de la mostra Teresas, una instal·lació de les creadores Mar Juan Tortosa (Llocnou d’en Fenollet, 1990) i Panamá Díaz Fernández (Màlaga, 1992) comissariada per la promotora d’igualtat Araceli Caballero Jiménez i que es va inaugurar dimarts a la Casa de la Cultura de Xàtiva (la Costera). Romandrà oberta fins al 7 de novembre del 2026. Posteriorment, es traslladarà a la sala La Pecera de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Màlaga. La regidora i primera tinent d’alcaldessa Amor Amorós; les dues artistes plàstiques i les dones protagonistes de la mostra van intervindre en un acte en el pati cobert de la Casa de la Cultura abans d’obrir les portes de l’exposició, a la sala de les columnes.
Les dones a partir de les quals ha cobrat vida la instal·lació de Panamá i Mar són Isabel Galeote Marhuenda, Isabel Muñoz Trigo, Ana Belén Alarcón Florido, Mercè Climent Vivancos, Xelo Gómez García, Teresa Marco Hernández, María Teresa Espí Boluda, Isabel Chapí Albero i Fina García Ruiz. A totes elles els pertoca una part de les conquestes que han tingut lloc des del franquisme fins al present. El cas més sonor és el de Teresa Marco, esposa d’Eduardo Serra, activista que va patir presó i tortures fins i tot durant la Transició ja en marxa. Tot i que una d’elles, Isabel Chapí, lluitadora des del món de la sanitat pública, va dir en nom de la resta que qualsevol de les presents en l’acte podria ser també motiu d’aquesta mostra.
El treball s’ha vertebrat a partir de les trajectòries de Teresa Marco a Xàtiva i d’Isabel Galeote a Campillos. Entrevistes, arxius particulars, filmacions de veu i imatge… han “establit vincles directes entre les vivències íntimes i l’evolució política dels dos municipis”, expliquen. Sense dones com elles, o sense el seu activisme, pel que fa al cas de Xàtiva no s’entendrien els primers moviments veïnals associatius. O la creació de referents com l’associació Xateba. La instal·lació mostra fotos de la seua quotidianitat. El públic pot seure en dues butaques de la sala i sentir i veure en un projector els testimonis d’elles en bucle.
“Hem buscat referents de dones que, en un àmbit local, hagen treballat per la democràcia i el feminisme”, explica Mar Juan. “La primera va ser Tere Marco, i arran d’ella comencen a sorgir més dones com són Fina, Xelo… Tot el grup que tenim ací representat. I, en col·laboració amb Panamá, des de Málaga, en concret des de Campillos ixen més dones; Isabel, l’altra Isabel, Ana Belén, que ens han explicat quines han estat les seues accions per la democràcia i el feminisme en un context local”, assenyala.
Segons reflexiona Mar, artista multidisciplinar que també conrea el disseny de joies i la docència, “quan ens referim a polítiques de lluita, normalment els paràmetres que tenim són només els masculins. En èpoques passades, els hòmens estaven vinculats a un context i les dones a un altre. Les accions de les dones, per tant, no s’han considerat com accions que han provocat eixos canvis. Per exemple, l’home anava a la reunió del partit. Però si l’home no tenia a algú que sosté la família, algú que imprimisca els pamflets o algú que els repartisca… O algú que passe informació de manera més discreta… Si no tenia eixe suport, ell tampoc podia fer front a les accions que eren la cara visible fins ara”, així que “la idea és donar visibilitat a aquestes dones. Però, també a quines són les accions de lluita que han exercit”, conclou.
Per a Panamá Díaz, fotògrafa, la mostra “té un focus molt clar: celebrar allò quotidià. I això sempre ha tingut molt a veure amb les dones històricament. Hem fet una cosa espectacular, com crear aquestes estructures, les teles amb les fotos… Però per parlar del dia a dia, de coses comunes. Per a portar-ho a terme ens hem dedicat a escoltar les seues històries. Teníem la intenció que l’intercanvi d’històries, l’oralitat, viatge de manera intergeneracional”, recalca.
Transmissió d’experiències
“Ens interessava —continua— posar en pràctica eixa transmissió d’experiències, primer per a nosaltres dues, i després en l’exposició, ja que conté una invitació perquè la gent s’assega a escoltar les històries de la gent major. En especial de les dones”. I afig: “quines dones recordem quan parlem de democràcia i feminisme? On estan o qui parla de les que van sostindre barris, associacions, xarxes de suport… sense ocupar llocs visibles en política?”, es pregunta. “Hi ha una part de la instal·lació que és art conceptual que sí que convida a contemplar-la i que connectes de la manera que siga, també superficial. Però Mar i jo venim de les belles arts, i pensem que són un llenguatge per a dur a terme aquesta connexió intergeneracional. Com agafar històries a les que no parem atenció. Aquesta instal·lació, per tant, que pot semblar teatral, com si fora un set, o divertida també, igualment pot atraure un altre tipus de públic. L’art és una bona manera d’embellir els processos i les històries per mostrar-los al públic”, conclou.
