El 17 de juny del 1308 Jaume II va incorporar formalment la governació d’Oriola al Regne de València, de manera que li va concedir el fur de la ciutat i va confirmar tots els privilegis i furs propis en determinats casos.
Terra d’andalusins (els cristians en deien sarraïns), els estats cristians septentrionals pugnaren des d’antic per adscriure l’antic soldanat de Múrcia a la seua àrea d’influència. El primer document que reivindica les terres meridionals valencianes fou el signat en desembre de 1057 pel bisbe barceloní Guislabert i el sobirà de la taifa de Dénia i les Balears Alī ibn Mujāhid. Segles més tard, el 30 de desembre del 1228, Jaume I va reconéixer els drets de la seu de Barcelona en un territori, meitat insular meitat continental, que s’estenia de Menorca a Oriola.
Anys abans d’aquest reconeixement dels drets de la seu de Barcelona sobre el migjorn valencià feta per Jaume I, els sobirans catalans i castellanolleonesos havien signat tractats que es repartien el territori. El 1151, Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Lleó i Castella reconegueren Múrcia de la conquesta del primer; o siga, Múrcia per als catalans. Més tard, el 1179, el fill del primer, Alfons I i el net del segon, Alfons VIII de Castella, feren una rectificació: Múrcia seria castellana, però, a canvi, el castellà renunciava a tot dret –importantíssim– sobre Saragossa i València. Ara bé: no fou fins al tractat signat al camp d’Almisrà (1244), a la capçalera del riu Vinalopó, que Jaume I i l’aleshores infant castellà Alfons van traçar una línia que deturà provisionalment l’expansió catalanoaragonesa pel sud. Arran d’això el soldanat dels Banū Hūd de Múrcia es convertí en protectorat de Castella i Alacant, la vall del Vinalopó i el Baix Segura, passaren a formar part de la restaurada diòcesi de Cartagena (1251), el primer bisbe de la qual fou el frare franciscà Pedro Gallego.
Però els castellans van enganyar els andalusins murcians. A Múrcia regnava Muhammad ibn Hūd que havia subscrit una aliança militar amb què els castellans pretenien la submissió de Múrcia. Aleshores, es va iniciar una guerra (1264-1266) que es va encarregar d’acabar Jaume I, que va decidir ajudar el seu gendre Alfons contra el parer de tothom. Els aragonesos no volgueren saber res d’ajudar els castellans i els catalans enviaren un exèrcit. El bisbe de l’expedició era Arnau de Gurb, prelat de Barcelona. Aquest exèrcit, català, va sotmetre el territori i s’hi quedà una terra repoblada amb catalans i regida per Castella. Hi hagué friccions, perquè els catalans portaren llengua, costums i dret privat per a dirimir els seus plets. Eren insubmisos a les lleis castellanes. El net del rei Conqueridor, Jaume II, va aprofitar la incertesa política causada per la mort de Sanç IV de Castella i Lleó per a reclamar Múrcia i l’aconseguí (1296). La va conquerir i fins i tot va pretendre crear un regne a imitació del valencià. La guerra amb Castella s’allargà fins al 1304. Finalment, solució salomònica: ens repartim Múrcia. La part septentrional (comarques meridionals valencianes) per al rei de Catalunya-Aragó, incorporada al Regne de València, el sud per a Castella.
La disputa amb els castellans va acabar amb el repartiment d’aquelles terres i l’ampliació del Regne de València fins a la vila limítrof d’Oriola, des d’aleshores clau del país contra Castella i segona capital dels valencians.
Oriola no fou una ciutat valenciana qualsevol. Capital de governació i a la frontera, va defensar el Regne amb valentia en la guerra dels Dos Peres, en la guerra contra Castella de 1429, en les Germanies i en la guerra de Successió.
Fonts: David Garrido, «Oriola: l’embolic del bisbat», Diari La Veu, 2018 / David Garrido, «El rei Jaume II, valencià de cor, d’estirp i de naixença», Diari La Veu, 2019
