A les 4.45 h de la matinada del 18 d’agost de 1936 assassinaren a Granada, en algun punt del camí que uneix Víznar i Alfacar, una de les més grans personalitats que ha donat la literatura universal. Parle, òbviament, de Federico García Lorca, al qual admire no solament com a literat, sinó també com a persona que va estar sempre al costat dels més vulnerables. Evidentment, encara que fa uns mesos ja vaig escriure un article sobre la infinitat d’iniciatives culturals que enguany tenen l’escriptor com a protagonista, no podia deixar passar en aquesta ocasió l’aniversari de tan atroç succés per a retre-li un merescut homenatge i reflexionar en veu alta sobre un fum d’aspectes relacionats amb la seua vida, la seua obra i la seua mort.
Començaré per aquesta última part, i advertisc el lector que utilitzaré ben poc la paraula mort al llarg d’aquest escrit perquè Lorca no va morir, a Lorca el van assassinar els sublevats justament un mes després del colp d’estat. Repetisc, assassinar, amb totes les lletres, és molt important dir-ho clar i net, ja que alguns sembla que encara no se n’han assabentat. És indignant, per exemple, el missatge penjat en les xarxes socials de les biblioteques municipals de l’Ajuntament de Madrid: Tal día como hoy, 18 de agosto de 1936, fallecía Federico García Lorca. L’allau de comentaris de ràbia i indignació per aquesta borda tergiversació històrica va provocar la ràpida i necessària rectificació, i el nou text va passar a ser Hoy se cumplen 90 años del asesinato de Federico García Lorca. Millor, però trobe que encara els va faltar adjectivar el substantiu amb alguns d’aquests qualificatius: cruel, malvat, sàdic, bàrbar, despietat, brutal, salvatge… Sembla que el dia que explicaren a classe que el de Fuente Vaqueros va ser arrestat, torturat, condemnat sense judici i executat per una colla de feixistes alguns estaven en la cafeteria de l’institut o de la universitat jugant al mentider o al set i mig. Però cal dir les coses pel seu nom, i jo no tinc pèls en la llengua. Per cert, em resulta incomprensible que encara hui en dia els documents sobre aquest sanguinari crim continuen sent un secret d’estat. Quan pensa el Govern central desclassificar tots eixos papers?
Sí, els colpistes, els enemics de la llibertat, de la decència, de la cultura i de tantíssimes altres coses, els afectes a la sotana y a la pistola, a la hembra encerrada y al eructo en taberna, com diu la periodista Cristina Fallarás en un magnífic article, feren un alçament militar i assassinaren el poeta, i després ens han venut la moto que va morir a causa d’una renyina. Així ens ho han explicat els llibres de text durant anys i panys, però no, no és veritat. A Lorca l’afusellaren, a ell i a centenars de milers de persones que lluitaren per la llibertat durant la Guerra Civil i els trenta-nou anys següents de règim dictatorial. És perversa la manera com han pegat la volta a l’ou. Els cossos de més de 114.000 persones continuen desapareguts en fosses i cunetes sense exhumar. En aquest país, com va dir un antropòleg forense, caminem sobre els ossos d’assassinats. I un d’eixos cadàvers que estem xafant és el del nostre insigne poeta.
Com és possible que després de més de cinquanta anys de democràcia, després de tres governs socialistes, Federico García Lorca continue sota terra i ningú sàpia on es troben les seues despulles? No ho puc entendre, sincerament. El cantant canadenc Leonard Cohen, que aprengué castellà exclusivament per poder llegir el corpus lorquià, es preguntava una vegada com no estaven els granadins, amb les mans i les ungles, escarbant i buscant les restes de don Federico. No sols els seus paisans, afegisc jo, sinó que tots els que lloem el polifacètic autor hauríem d’estar traent terra de la zona on se sospita que va ser enterrat, que segons l’estudiós Ian Gibson és un paratge als afores d’Alfacar, específicament en un parc que du el seu nom, prop de la séquia Aynadamar i al costat d’una olivera. I no és fortuït que el mateix 18 d’agost, dia de la trista commemoració, la terra tremolara a Granada. Només un altre geni com l’escriptor jaenés David Uclés podia resumir amb tant sentiment i tanta sensibilitat allò que molts vam pensar aquell dimarts: El terremoto de hoy de Graná no fue casualidad. La tierra tiene memoria y sin entierro se siente escarbá. No habrá cuerpo, pero hay memoria. Y mucha. Crec que no hi ha altra interpretació possible.
Si els governants estan tan orgullosos de Lorca, que els executius central i autonòmic destinen recursos humans, econòmics i materials a localitzar-ne els ossos i donar-li una sepultura digna. No tenen perdó de Déu. Ni els uns ni els altres han mogut un dit per trobar allò que quede d’una de les veus més lluminoses i apassionades de tots els temps, però, en canvi, arran l’efemèride, s’omplin la boca amb paraules grandiloqüents que no diuen res. És el cas del president de la Junta d’Andalusia, que s’ha gravat un vídeo amb una obra de Lorca a la mà i en el qual diu, entre altres moltes coses, que leer a Lorca es conocer el alma de Andalucía. Molt bé, senyor Bonilla, però parle de qui l’assassinà i per quin motiu, i no siga tan hipòcrita. Té bemolls citar Lorca quan eres Juanma Moreno, deixes entrar en San Telmo un falangista com a viceconseller de Turisme i Justícia i governes amb i gràcies a Vox, sí, eixos que s’oposen a la Llei de memòria històrica i a les exhumacions de la Guerra Civil i la dictadura i proposen canviar la norma per una de concòrdia. Se’m regiren els budells quan veig que qui pacta amb els qui tracten de maquillar la història a la seua conveniència té la indecència d’esmentar Lorca quan estic segur que no se n’ha llegit ni un poema. De què serveix que homenatge Lorca quan posa obstacles a desenterrar els vora 2.600 andalusos de la repressió franquista i recuperar la memòria dels qui acabaren com ell? És un insult que aquest senyor parle d’un dels grans i millors escriptors del segle XX quan va ser la dreta retrògrada la que l’ajusticià. Així, doncs, per a parlar de don Federico, el Suavón s’ha de llavar primer la boca, amb lleixiu si pot ser. I, després, tancar-la i no obrir-la més.
Federico no va morir. El mataren per ser comunista i gai, les mateixes etiquetes que utilitzaren fa deu anys per a assenyalar el professor Alfredo Corell en la Facultat de Medicina de la Universitat de Valladolid: maricón i socialista. Al mediàtic viròleg no el linxaren, però a Federico sí, i a moltes altres persones també. Per això és impossible no recordar ara i ací el jove Miguel, de 27 anys, que va ser assassinat el passat 14 d’agost a la platja de Sant Joan de la meua ciutat, Alacant, després d’intentar lligar amb el seu homicida. Quina paradoxa de la vida, l’amor i la mort juntes. Que noranta anys després del crim lorquià ens continuen enviant a l’altre barri per homosexuals diu bastant de la societat en què vivim. Quasi un segle de diferència i quanta lluita per fer encara. Quins temps seran els que vivim que cal defendre allò obvi, que va dir el també dramaturg i poeta Bertolt Brecht. Em venen ara al cap, inevitablement, els versos Tres golpes de sangre tuvo / y se murió de perfil, que pertanyen al famós poema Muerte de Antoñito el Camborio inclòs en el Romancero gitano (1928).
Sí, Lorca era gai, i sabem que va lluir la seua homosexualitat sense culpa i sense por en una societat tan homòfoba com la de principi del segle XX. La seua orientació sexual està intrínsecament reflectida en les seues obres. En El público (1930) posa en escena l’amor entre dos homes, la màscara i el desig reprimit, i una societat que obliga a ocultar-lo. Els Sonetos del amor oscuro parlen també de desig, del secret i de la por a perdre l’amat. En l’Oda a Walt Whitman trobem directament l’homosexualitat masculina, la persecució i la vergonya. Com es pot vore, la seua obra ens interpel·la encara. Alguns dels seus textos, escrits fa més de cent anys, són d’una modernor aclaparadora a hores d’ara. El seu homosexualisme l’ha convertit, sens dubte, en símbol de la defensa de la llibertat i els drets LGTBIQA+. Ens l’arrabassaren, però no pogueren matar les seues paraules, i per això els seus versos i les seues frases continuen ressonant entre nosaltres nou dècades després. Aquesta és la grandesa de García Lorca, que és immortal. Quiero dormir un rato, / un rato, un minuto, un siglo; / pero que todos sepan que no he muerto, ens diu premeditadament en la Gacela de la muerte oscura, que forma part de Diván del Tamarit, una obra publicada de forma pòstuma el 1940. I, efectivament, no va morir. Els seus textos continuen entre nosaltres, i ens acompanyen quan necessitem tornar a sentir i viure la vida.
Hi insistic, Lorca no va desaparéixer perquè va caure un bac i es va espenyar, ni tampoc fou víctima de la guerra. Li donaren mort els fatxes, que decidiren que un poeta homosexual sobrava. L’afusellaren no per una picabaralla com s’ha dit, perquè passara per allí o perquè haguera viatjat a Nova York, no, sinó per les seues idees polítiques i per allò que representava. Recordem que ell havia donat suport al Front Popular, la coalició d’esquerres que governava en aquell moment la república democràtica que els facciosos sublevats volien enderrocar. L’executaren juntament amb els banderillers Francisco Galadí Melgar i Joaquín Arcollas Cabezas, vinculats al moviment anarquista, i el mestre republicà Dióscoro Galindo. Per això, recordar-los no és posar-los flors una vegada a l’any, sinó negar-nos que el feixisme que els matà continue fent el mateix impunement i simbòlica en l’actualitat.
En la bandera de la libertad bordé el amor más grande de mi vida. Aquesta frase és de l’obra de teatre Mariana Pineda, escrita entre 1923 i 1925 i representada per primera vegada en el Teatre Goya de Barcelona el 1927. Mariana de Pineda Muñoz fou una heroïna granadina que va ser condemnada a mort amb vint-i-sis anys per defensar la causa liberal i per haver trobat a sa casa una bandera amb les paraules «Llibertat, igualtat i llei» brodada per unes dones del barri de l’Albaicín. La mateixa ensenya tricolor, la republicana, que un afiliat del Partit Popular va llevar sigil·losament l’altra nit de l’estàtua de Lorca que hi ha a la plaça de Santa Anna en ple centre de Madrid. Aquests són els patriotes de pacotilla d’aquest país que no respecten la cultura, la llibertat i els drets democràtics que tant han costat d’aconseguir, un acte de vandalisme ideològic d’una dreta que no tolera i menysprea la memòria col·lectiva i que intenta esborrar la història a colp d’estirons furtius. Vergonya i fàstic.
I arribe, per fi, al terreny vital del nostre protagonista, que és el que més m’agrada. Lorca representava a la perfecció tot allò que el totalitarisme no suportava. Era una persona lliure, compromesa amb la democràcia, la cultura i els més necessitats. Ell sempre deia que era del partit dels pobres, i estava obsessionat a acostar el teatre i el pensament crític a tots els sectors socials a través de La Barraca. Siempre estaré del lado de aquellos que no tienen nada y a quienes ni siquiera se les permite disfrutar en paz de la nada que tienen, sembla que va dir. A la dreta autoritària i ignorant del moment l’incomodava la seua intel·ligència, el seu talent, la seua genialitat, el seu saber i la seua valentia, és a dir, li molestava la seua manera de ser. I per això l’única opció fou acabar amb ell. Denle café, mucho café, diuen que fou el vistiplau de Queipo de Llano a la condema a mort del també músic granadí.
Sí, intentaren aniquilar-lo, però aconseguiren l’efecte contrari, convertir-lo en un mite i immortalitzar un geni mundial. El callaren amb bales, però no pogueren amagar la seua poesia. Ni el plom dels projectils pogué esborrar la tinta dels seus versos. El busquem en un fossar enmig d’un barranc, però el trobem viu en totes les llibreries, biblioteques i teatres del món. Federico va creuar oceans i continents, i noranta anys després del seu atroç crim és viu, perquè la seua obra transcendeix i és llegida, recitada i representada en molts països i en diferents llengües. No solament això. Lorca va més enllà dels seus textos perquè encara hui són discutits, valorats i sentits, i també continuen incomodant alguns, emocionant altres i parlant-nos a tots, i aquesta és, probablement, una de les formes més profundes de véncer l’oblit. Volgueren silenciar-lo i el feren etern. La poetessa, assagista i traductora colombiana Lauren Mendinueta no ho ha pogut explicar millor: Algunas ausencias, cuando alcanzan cierta dimensión humana y poética, terminan convirtiéndose en una forma de presencia. Regresamos a los libros de Federico García Lorca porque algunos muertos necesitan un lugar entre los vivos, y los vivos necesitamos escuchar la voz de algunos muertos. Així és.
En definitiva, que quede ben clar que Lorca no va morir: va ser assassinat per la desraó del feixisme. Lo mataron en Granada, / una tarde de verano és com comença el Réquiem por Federico de Rafael de León, interpretat per una Lola Flores amb la seua característica veu que posa la pell de gallina. Ens l’arrancaren físicament, però no pogueren apagar la seua paraula, que segueix ressonant amb immutada potència. Rememorar el poeta des de la veritat és defensar la memòria, la cultura, la diversitat i els drets humans. Celebrem la seua vasta obra i recordem la perpetuïtat d’aquesta figura clau, admirada, brillant i influent de la Generació del 27 i, per extensió, de la literatura espanyola. García Lorca continua present, al cap i al cor, perquè viu entre nosaltres. Sempre, Federico, sempre.
