La meua amiga Raquel, amistosament, sempre em diu Peñafiel en honor al periodista del cor especialitzat en l’aristocràcia i la família reial espanyola. I és que he de confessar que quan era un jovençol sentia curiositat per la vida dels monarques del moment, i a partir d’ahí vaig començar a interessar-me també pels seus antecessors fins al punt que no feia més que llegir i llegir llibres d’història al voltant dels Borbons. Ho sé pràcticament tot d’aquesta dinastia d’origen francés que a l’Estat espanyol va arribar el 1700 amb Felip V i, des d’aleshores, han ocupat el tron, per ordre cronològic, Lluís I, Ferran VI, Carles III, Carles IV, Ferran VII, Isabel II, Alfons XII, Alfons XIII, Joan Carles I i Felip VI. La sorpresa d’aquest estiu ha sigut descobrir una increïble història que té com a personatges un d’aquests reis, un atifell de bronze que pesa molt i la meua nebodeta de set anyets. Per a narrar-vos-la, em basaré en el conte que la tia de la protagonista, la tita Ali, ha escrit per a deixar constància d’aquest llegat familiar i que li’l va regalar a Aitana a mitjan juliol a La Puebla de Don Fadrique (Granada).
Allà per la segona meitat del segle XIX, uns avantpassats del marit de ma germana vivien en una casa de muntanya en una aldea a quasi 1.300 m d’altitud en ple cor de la serra de Segura sobre el riu Borosa i a l’abric del puig del Calarejo. Los Villares, al terme municipal de Santiago-Pontones (Jaén), un paradís en les altures ara abandonat i en ruïnes, era un petit assentament on vivien algunes famílies, entre les quals els rebesavis del meu cunyat, Nicolasa i Lorenzo, que tenien diversos fills; la més menuda es deia Dolores, besàvia d’Isaac, el meu parent.
En aquella època i en aquelles muntanyes hi havia fonts i rierols amb abundant aigua, perquè sembla que hi plovia i nevava intensament. La prova és que actualment és un paratge verd com pocs que forma part del parc natural de les serres de Cazorla, Segura i Las Villas, l’espai protegit més gran d’Espanya i el segon d’Europa. També hi havia grans roures, alzines, freixes i una frondosa vegetació, cosa que afavoria l’existència de cérvols, porcs senglars, daines i alguna que altra cabra salvatge ibèrica que menjaven molt bé, estaven rabassuts i per això eren animals molt cobejats pels caçadors del moment. L’estat rodanxó de la fauna del lloc va arribar a oïda del rei de l’època, Alfons XII, i fins allà que va anar acompanyat del seu seguici a caçar els pobres animalons. Ja sabem que la cacera ha sigut tradicionalment una de les aficions dels monarques des d’antany. Al fill d’Isabel II (del probable pare, difícilment el consort de la reina, us en parlaré en altra ocasió) li encantaven especialment les munteries de cèrvids i senglars, encara que també d’altres espècies. Hi ha registres oficials d’aquestes jornades de caça en la finca Los Llanos d’Albacete al novembre de 1881 i a la zona dels Picos de Europa l’any 1882, i encara que no hi ha cap referència a la seua presència a la serra de Segura, sí que existeix aquest testimoni familiar que ho confirma.
Òbviament, el rei i els seus acompanyants havien de menjar, algú havia de preparar-los les viandes, i com que Nicolasa i Lorenzo eren persones de confiança i tenien fama de ser molt diligents, l’alcalde de la zona, aconsellat pels guardes forestals, els va encomanar la tasca d’organitzar els diferents àpats de la comitiva règia. Els preparatius començaren uns dies abans i tota la família es va posar mans a l’obra: amassaren i cogueren els pans i alguns dolços en el forn de llenya. Lorenzo va rebuscar el que hi havia en les hortes i va caçar algunes llebres i perdius. Quan va arribar el dia, tots s’alçaren ben d’hora i van encendre els cresols. Nicolasa es va llavar la cara i es va posar les millors robes. Va pentinar les trenes de sa filla Dolores i va posar en marxa la llar de foc, va traure les olles i les paelles més grans i va començar a preparar els ingredients per als diferents àpats.
Cap al migdia, Dolores arribava d’omplir un cànter d’aigua del safareig quan va sentir uns animats ecos de simfonia, que eren el so de les trompes de caça, acompanyats dels renills dels cavalls, i ràpidament va córrer a avisar els seus pares, que isqueren a rebre tan insignes comensals. Sens dubte, la presència del sobirà era tot un esdeveniment en aquella època, un espectacle grandiós i únic per a uns aldeans com ells. Imaginem Nicolasa davant un monarca i la seua cort, que amb l’ajuda de tota la família els oferí uns rics embotits, uns saborosos guisats i uns exquisits rostits de carn. Nyam-nyam. Tothom menjà a dos queixos i fins i tot els gossos saltaven d’alegria i menejaven la cua de felicitat. Les postres, unes safates de dolços típics acompanyats d’una copeta de mistela. Els Borbons, com és sabut, són de buen yantar i aficionats a tindre la panxa contenta, i Sa Majestat degué quedar ben satisfet i sadollat perquè va considerar oportú regalar a l’amfitriona, en agraïment pel tracte rebut, un morter que devia dur el cuiner reial en les eixides de palau. Segurament, per a Nicolasa, fou tot un honor acceptar semblant obsequi.
Al llarg de tot aquest temps, uns cent quaranta-cinc anys com a mínim, el morter ha passat de mà en mà sempre a la filla més menuda de la família com sembla que va establir el mateix Alfons XII: de Nicolasa a sa filla Dolores López-Navarro García, d’aquesta a Felicitas Alguacil López-Navarro (Mamaíta), després a Felicitas Martínez Alguacil (Mamafili) i, per últim, a Alicia García Martínez, la germana d’Isaac, que com que no té cap filla, ha decidit que en prenga el relleu la seua, la meua, la nostra neboda. El morter podia haver-lo heretat son fill Álvaro, però la fins ara posseïdora del present àulic ha volgut que la sisena generació que el conserve siga també la d’una dona, la petita Aitana, que té ara l’encàrrec de protegir l’objecte com si fora una relíquia. Un hàbit centenari de conservar aquest recipient metàl·lic amb un valor sentimental incalculable per a tota la família que de segur que Aitana sabrà custodiar i que transmetrà en un futur a les seues descendents com han fet fins ara les seues predecessores des de la quadràvia Nicolasa. Llarga vida a aquesta bonica i curiosa tradició.
