Jaume I era un rei espanyol? Sí, potser, tan «espanyol» —diguem-ne— com els emperadors romans Trajà, Adrià i Teodosi, tots tres nascuts a la vall del Guadalquivir, a Itàlica, o els líders ilergets —lleidatans— Indíbil i Mandoni. No debades, la ciutat de Tàrraco (l’escric amb titla per a expressar la pronúncia esdrúixola), Tarragona, era la capital de la Hispània —Espanya— Citerior. Però —ep!— espanyols, per nomenclatura geogràfica i cadascú ben divers, els uns romans i els altres, als antípodes culturals i ètnics, ibers. No descobriré la sopa d’all a ningú si dic que dir Hispània o la variant Espanya és equiparable a qualsevol altre corònim provincial de l’antic imperi dels romans ressuscitat per interès polític en temps posteriors, com podria ser la República «Helvètica» sorgida de la invasió francesa de Suïssa en 1798 o la «Bèlgica» producte de la secessió dels Països Baixos catòlics en 1830. «Espanya», com a derivat d’Hispania, naix d’una contarella conceptual originada al vell reialme astur-lleonès, temps després assimilat per Castella, per a justificar la preeminència que s’atorgava com a continuador de la Hispània gòtica que sucumbí a la invasió agarena del segle VIII.
Jaume I era un home llegit, que sabia de lletra i, doncs, llegia. Era capaç de revisar els documents que signava —està documentat— i de supervisar l’escriptura d’obres literàries com és la seua biografia, on recorda successos vitals i també exhibeix coneixement, o és també el recull de sentències dels filòsofs antics conegut com a Llibre de doctrina (o de saviesa). No era pas un illetrat com ha suggerit en algun lloc qualcú amb desbocada insipiència. Jaume I, que tant apreciava la història, coneixia les narratives vindicadores del vell passat cristià de tota la Península. Els àrabs havien transformat onomàsticament Hispània en Alandalús i així, com a Hispània, era coneguda en llatí la part andalusí de la Península pels cristians del nord, especialment pels catalans, hereus de l’expansió franca pel nord-est peninsular. En àrab Hispania equivalia a al-Andalus, independentment que estigués en mans cristianes o musulmanes. Quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV assitiava Tortosa en 1148, els assetjats pactaren retre la ciutat si no els venia l’ajut de l’hispanorum rex (el rei dels espanyols), que no era altre que Muhammad ibn Sa‘d, el Rei Llop de València i Múrcia. I de ser hispani els altres, els que vestien almeixies i parlaven algaravia, Jaume I passà a denominar així els conqueridors d’aquella Hispania sarracenica derrotada. Així, no se sorprenga ningú que Jaume I digués del seu pare, el rei Pere I de Catalunya i Aragó, dit «el Catòlic», que era «lo pus franc rei que anc fos en Espanya» (Llibre dels feits, c. 6).
A partir de la referència al pare de Jaume I, els esments a Espanya i la identificació dels catalans amb tal realitat geogràfica se succeeixen al Llibre dels feits: així, el castell de Montcada, a la vora de Barcelona, Jaume I el qualifica com «la força que és de les mellors d’Espanya» (c, 21); afirma també el rei, relacionat amb la casa de Montcada, que l’abat Ferran de Montaragó, el seu oncle, li havia dit de Guillem de Montcada que «rei d’Espanya no ha tan honrat vassall con vos havets d’ell» (c. 33); d’un altre noble, Guillem de Cervera, Jaume I afirma que era «dels pus savis hòmens d’Espanya» (c. 34); més endavant, després de narrar la conquesta de Mallorca, Jaume I assevera que «Déus nos ha feita tanta de gràcia que ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d’Espanya no poc acabar» (c. 105); quan parla del rei Sanç VII de Navarra, el monarca catalanoaragonès recorda al lector que aquest li digué que «en los feits d’Espanya he jo molt a saber» (c. 146); quan Jaume I és al Puig, a la vora de València, diu als seus nobles, «barons, bé coneixem e creem que vos, e tots aquells que en Espanya són, sabets la gran gràcia que Nostre Senyor nos ha feita» (c. 237); també recorda que el bisbe d’Osca li digué abans d’iniciar la campanya de conquesta de Múrcia, «que ell prena consell a tan gran cosa que major és que la batalla d’Úbeda ni altra que anc fos en Espanya» (c. 380); més endavant explica el somni d’un frare franciscà, en què s’apareix un àngel que diu que «aquest embarg que és vengut entre los sarraïns e los crestians en Espanya, creés per cert que un rei los ha tots a restaurar e a defendre aquell mal en Espanya», i tal rei és, que no podia ser un altre, «el rei d’Aragó que hac nom Jacme» (c. 389); quan Jaume I replica als nobles aragonesos, els etziba que ajudarà els castellans «per salvar Espanya», perquè així «per nos e per vos és salvada Espanya», amb lloança dedicada a Catalunya inclosa, «que és lo mellor regne d’Espanya» e «la pus honrada terra d’Espanya» (c. 392); i quan explica la conversa que tingué amb el mestre de l’Hospital, el portuguès Gonçalo Pereira, Jaume I afirma que el seu interlocutor és «maestre en tota Espanya», «en los cinc regnes d’Espanya» (c. 477).
Però, sobretot, l’esment més destacat, diguem-ne més conegut, és quan explica que, a Lió estant (maig de 1274), al concili convocat pel papa Gregori X, marxà empipat de la catedral on se celebraven les sessions perquè els reunits no volien esmerçar capitals en la croada a Terra Santa i, un cop fora, digué als seus: «Barons, anar-nos-en podem, que hui és honrada tota Espanya» (c. 535). Xe, què has dit? La mare que va!: que hui és honrada tota Espanya?
És evident que per a Jaume I «Espanya» no era pas l’Espanya del Franco, del Juanca i del Felipito el Preparao. Ni era ni ganes que fora. Per al rei de catalans i aragonesos, que mai no dels espanyols, Espanya era la península Ibèrica, diversa per les col·lectivitats humanes i els regnes que la componen, que incloïa ―òbviament― Portugal i Navarra. El navarrès Sanç VII, ho diu Jaume I, era un gran entès en els fets d’Espanya. D’altra banda, al gran escriptor portuguès Luis de Camões s’atribueix la frase «castelhanos e portugueses, porque todos cristãos e todos espanhóis». No debades, per això el portuguès Gonçalo Pereira era —com recorda Jaume I— mestre de l’orde de l’Hospital en tota Espanya. El problema ve, però, com advertia don Marcelino Menéndez Pelayo, quan s’abusa d’un nom geogràfic de tradició clàssica —la Hispania romana— per a aplicar-lo només a una part, com han fet secularment els castellans. Per això, per a don Marcelino «Portugal es y será tierra española, aunque permanezca independiente por edades infinitas». Sí, d’acord, però… Ai, els abusadors! De tant abusar l’abusador, el corònim «Espanya» ha restat miserablement convertit en una mena de sinècdoque perversa que restringeix el significat a una porció del tot, la més —diguem-ne— fatxenda i prepotent, la que per la força s’imposà a les altres i violenta la semàntica. No cal dir —vaja!— qui és l’abusador i qui són els violentats. Els portuguesos, en 1640, reeixiren a deslligar-se d’aquella relació tòxica. Mireu, la temps enrere portuguesa Ceuta —oh, casualitat!— ens la recorda encara hui dia. Els catalans, però, no tinguérem fortuna i —ostres!— el Canigó en mans gavatxes —ai, pobra Flordeneu!— és resultat d’aquella dissort nacional que encara patim. Ah, i no ho oblidem mai! Fou un rei castellà —espanyol!—, el pocatraça de Felip IV, qui regalà una part de la Cerdanya més el Capcir, el Conflent, el Vallespir i el Rosselló, contra la voluntat dels catalans, a França. A Castella —Espanya!—, siga quin siga el desmanotat que la governe, Catalunya i els catalans, les Rodalies ferroviàries incloses, li importen un rave. Espanya capital Madrid i a la resta que els bomben.
Les afirmacions de Jaume I recollides al seu Llibre dels feits, escrites per un senyor del segle XIII nascut —atenció!— a Montpeller (Llenguadoc), de mentalitat i comportament plenament medievals, quan són tretes del context en què van ser pronunciades i escrites, són proclius a tota mena de maquinacions confusionistes des de l’espanyolisme militant, especialment des del medievalisme rabiosament espanyolista, responsable de convertir la història d’Espanya en un gènere literari més, per a gaudi de les ments carpetovetòniques ancorades en els dídims de don Pelayo. El cas de Claudio —don Claudio— Sánchez Albornoz, referència obligada de la historiografia espanyola, és ben simptomàtic d’aquesta obsessió per fantasiar dels fabuladors d’històries de la Meseta ibèrica. Aquest autor es refocil·lava ―o millor dit bavejava― d’exaltat espanyolisme fins a l’eretisme imaginant l’eixida «triomfal» de Jaume I del Concili de Lió. Recordem-la: «Barons, anar-nos-en podem, que hui és honrada tota Espanya». Llegí això i arribà a la conclusió fanàticament anhelada: «El Conquistador era un español integral» (España un enigma histórico, volum primer,1956). Geni i figura el don Claudio, vaja que sí! Sens dubte, l’onanista més perínclit de la càfila historiogràfica espanyolista.
Joan Fuster, en crítica a Américo Castro (Contra Unamuno y los demás, 1975), definia la història de don Américo, la de don Claudio i també la de l’ínclit don Ramón Menéndez Pidal, com «ese singular género literario que llamamos “Historia de España”». Raó no li mancava, perquè de fabricar badomeries històriques, des dels temps de don Modesto Lafuente, l’inventor de la Reconquista, va la història d’Espanya, hàbilment esbombada a través de relats fulletonescos amanits de ficció, que l’estat-nació Espanya ha canonitzat i ensenya a les escoles. Jaume I —el gran rei d’Aragó— no se salvà de fabulacions i especulacions de tota mena, i d’això que cadascú l’haja agranat a pler, sense vergonya, cap a la seua conveniència ideològica i/o literària, fins al punt de negar-li la catalanitat, a ell i a tota la seua nissaga. Bé, don Claudio dixit de Jaume I: «español integral». No feu-ne cas. Temps enrere, el diari espanyolíssimament ultraconservador ABC nomenà el president Jordi Pujol «español del año» en 1984, tot i que Jordi Pujol no era ni és espanyol, tot i que —ai, la política convencional!— arreplegà el guardó. Jaume I tampoc era espanyol en el sentit que li agradaria a l’ABC i a l’horda carpetovetònica de la riba del Manzanares, malgrat les manifestacions vessades al Llibre dels feits. Si més no, no era l’espanyol que imaginava don Claudio, deixem-ho així, com Jordi Pujol no era ni és l’espanyol que l’ABC desitjava i desitjaria que fora. Li pique a qui li pique, els catalans som per damunt de tot catalans. Bé, l’Illa eixe del Principat és un cas a part, com ho és el Juanfran «mitja calba» president de la Generalitat meridional per la gràcia del criminal Mazón. Què us diré? Per gentalla com eixa som un país ocupat, al qual els espanyols i els col·laboracionistes autòctons li neguen la llibertat i la vida. Jaume I els escridassaria, de segur, «vergonya, cavallers, vergonya». I els catalans —no ho oblideu!— som catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó perquè Jaume I va posar els fonaments perquè això fora així. Definitivament, Jaume I, l’español integral de don Claudio, ha estat i per això l’hem de celebrar la personalitat més determinant en la configuració i el desenvolupament futur de la catalanitat, la territorial i lingüística. Que el seu record ens guie, enguany que s’acompleix el 750è aniversari de la seua mort, en el camí iniciat cap a la llibertat de la catalanitat completa.
