Som foc. I som aigua. I aire. I terra. Elements que els químics sintetitzen ràpidament: els humans som reunions d’àtoms més o menys divertides i intel·ligents. De pols d’estels.
Antonio Rebollo va llançar una fletxa a l’estadi olímpic Lluís Companys de Barcelona el 25 de juliol de l’any 1992. Va passar per damunt del peveter i va traçar una infinita paràbola gaudiniana. Acabà caient 36 anys després a la Sagrada Família per iniciar un espectacle que quedarà gravat en la memòria de moltíssima gent. Era juny, quan tots els focs solsticials comencen a encendre’s arreu del nostre poble.
No me’n sabia avenir. Ho estàvem tornant a fer. Igual que aquell 25 de juliol del 1992. I això demostrava que el meu poble tenia una sensibilitat especial: una sensibilitat feta de terra, aire, aigua i foc. La pirotècnia Vulcano de València –per cert, estimats Vulcano: la seu per ací no la teniu a “Levante”, sinó a Torís- va encongir finalment el cor de tots els assistents. Al que anava vestit de blanc, també. Va ser un espectacle total, humilment apoteòsic. Aquest equip de pirotècnics llançava un castell de focs al·lucinant a un pam de la Sagrada Família de Barcelona. Antoni Gaudí s’ho mirava amb estima des del seu núvol blanc. La llum d’un Sol en plena nit esclatava el dia que s’inaugurà la torre més alta del temple. Les veus d’uns cors que bategaven al ritme d’instruments que omplien els espais d’una arquitectura que ara sí, s’elevava al cel. La llum d’un peveter inaugurant els Jocs Olímpics de Barcelona 92 s’havia transformat en un foc que expressava l’ofici de viure, el desig de transcendència humana, el retorn a una edat daurada compartida i solidària. La foguera primigènia tenia dues cares: una casolana i petita. I una altra, col·lectiva i grandiosa. Acollidora i universal.
Fa unes setmanes que escrivim sobre mitologies, sobre antropologia, sobre tradicions i folklore. Sobre relats de memòria. I vosaltres sou capaços d’admetre’ls perquè encara teniu interès per saber coses que van passar per ací fa molts anys. Però sense una sèrie de gent, aquests treballs que fem a la Veu del País Valencià no serien possibles. Sense Joan Amades, sense Rossend Serra i Pagés, sense Aureli Capmany, Marià Aguiló, sense Alfons Llorenç, sense Garcia-Atienza, sense tots els instituts que estudien amorosament i entomològicament les nostres manifestacions culturals… la nostra memòria seria molt més curteta. No recordaríem que recordem. Sense el seu treball de camp, sense les seues passejades per totes les contrades del nostre poble, sense les converses que mantenien amb les persones que els transferien coneixement… I no hi posem els actuals perquè en són un fum.
Per dir-ho d’alguna manera, tenim una part del nostre ésser col·locada al present, mentre que la nostra mirada es projecta cap al futur i mira de reüll cap al passat. La imatge d’aquesta idea és Janus, el déu de les dues cares, el déu de les portes, la divinitat que tenia el do de veure alhora el passat i el futur. El nostre mes de gener li fa un homenatge, perquè era el primer mes de l’any solar. El que mirava endavant i endarrere. Al capdavall, era el déu de les obertures per les quals la llum entrava en les llars. Les nostres estrenes de Nadal són el record dels regals que a Roma es feien els ciutadans en aquests primers dies de gener…
S’acosten els dies del foc, de la canícula, de la calor… De fet, des de principis d’any els tenim presents. Les fogueres que van començar a encendre’s al gener, van pujar de to al març i ara, al juny, toquen el cel. És la part més activa del cicle agrícola, el que ens alimenta a tots. Molts pobles de la nostra nació adoren el foc i acaben per connectar-lo amb l’altra substància vital: l’aigua. És un foc purificador que es barreja amb l’aigua que cura. Les fogueres a la vora de la mar acreixen el seu sentit màgic. Unes flames més o menys domesticades, més o menys aristocràtiques. El dia 23 i 24 de juny és quan mariden millor les flames i l’aigua. És quan els objectes inservibles són incinerats perquè tornen al cosmos. A Dinamarca, Suècia, Estònia, Finlàndia… també encenen fogueres, perquè aquella gent necessita que cada any, torne la llum.
Gener fa molt que ha passat. Janus ens mira ja amb l’altra cara. Genaio, gener, Giner, Janus, Jané (que bons els cotxets de xiquet) Joan, Joana… El cicle agrícola sobre el qual encara ens regim, ha arribat a la seua plenitud. El famós “pas de pardal” de finals de desembre es transforma en una “pas de gegant” a mitjan juny. La natura ha avançat un món, i ha permés que tot torne a la vida. Des de març, el foc ha fet xup-xup i ha infantat un nou escenari. El Sol ara s’ha transformat en un cos enorme, potent, proteic… Aquest temps que ha passat, el marquen dues posicions del Sol: un, a penes nascut, i un altre, potent i ufanós. Les fogueres de principis de gener han anat augmentant i s’han anat encenent al Forcall, al Matarranya, a Artà, a Manacor, a Culla, a els Ports, a Canals… Isil i molts pobles dels voltants de la Mare Pirene s’afanyen a agafar amorosament “les falles” per a baixar-les a casa. Fins i tot a l’Alguer s’encén una gran foguera per escalfar aquells dies gelats de gener, de Janus, el déu que obre la porta… Pel camí, les fogueres de març ajuden a mantenir la presència del foc en el nostre poble. Són les estabulades fogueres –les fàcules, les falles- de València, les fogueres d’Alacant, les gaiates de Castelló… Recordeu? Hi ha un poema que no he trobat, però que en recorde uns fragments de memòria: me’l va ensenyar mon pare… ”diu el coeter cridant, i les carcasses esclaten i les eixides xiulant, omplen la nit d’alegria i l’emplenen de llamps. València és una foguera, València s’està cremant; des de Sant Vicent al Carme i des de Russafa a la mar…” És el relat d’unes fogueres encara anàrquiques a la ciutat de València.
El colofó de tot aquest cicle es troba al juny, en els dies en què Sant Joan es manifesta en forma de fogueres domèstiques, torxes, petards, piules, traques, rodes, bombetes, mascles, borratxos, palmeres de foc i pirotècnies diverses. És quan esclata la Nit de l’Albada d’Elx, el gran Castell de focs a Roses… Hi ha qui diu que és el dia en què el diable està més content, perquè és la nit més llunyana al Nadal. I són les hores en què el dimoni en fa de les seues. Amb espardenyes de careta, ves per on. On la nit es fa dia. I el dimoni sabem qui és, perquè és divertit, és amic, trepitja la terra amb espardenyes. És la festa, és la nit del ros, de les bruixes, de les flames màgiques i anàrquiques. On l’aigua assoleix propietats guaridores i les herbes obtenen el punt ideal per a curar. Aquesta nit es talla la falaguera, l’herba d’or i germana del vesc, que vam tallar fa sis mesos. La Mediterrània esdevé aquelles hores en un immens collaret de fogueres.
I ens mengen unes coques al·lucinants; les primordials en forma de Sol. De recapte, de llardons, de pa de pessic… Permeteu-nos que la considerem la nostra diada, una diada ancestral, primigènia, on som conscients que el foc és un aliat tan important com l’aire, la terra o l’aigua. Tot són flames aquelles hores. Flames que saltem, que trepitgem… La flama del Canigó baixa i gràcies a ella s’encenen unes 30.000 flames pel nostre poble. Una d’elles la tenim –incombustible- a la Societat Coral El Micalet de València. És la flama de la llengua, que per nosaltres no morirà mai.
En l’edat mitjana era el dia de “pau i treva”. A tota la Corona d’Aragó era el jorn on cap senyor podia tocar un pèl a ningú. Des del segle XV, trobem una Barcelona que es desfermava amb tot de fogueres, banys de mar i petards… Les autoritats borbòniques van arribar a intentar impedir la disbauxa: prohibiren el 1780 l’encesa de fogueres dins de la ciutat. Aquestes normalment, es coronaven amb algun ninot. I hi havia vegades que el perot era perfectament reconeixible i estava relacionat amb els ocupants. En tots els pobles es feien coses semblants: troncs, ninots, palla, focs d’artifici, trons, diables, sopars, herbes, balls… Tot l’univers es capgirava aquella nit. A València el costum va conformar el monument de la “falla”. El franquisme va mirar d’eliminar aquesta festa als Països Catalans. La consideraven massa “pagana”. Però no ho va aconseguir. El que sí que va fer va ser “absorbir” la festa a València. La fa “franquitzar”. Les famoses “franquícies”. Li posaren “Sant Joseps” i “Marededeus”, l’estabularen, la jerarquitzaren, li posaren medalles, premis, la feren desfilar… Són les Falles actuals de la ciutat. Unes falles amb un llast difícil d’extirpar. A Barcelona, els ocupants van perseguir tots els mestres pirotècnics. Consideraven que eren “rojos y separatistas”. I van estar a punt d’aconseguir acabar amb el col·lectiu. Perquè el negoci el feien forasters que vestits de militars, “obligaven” els barcelonins a contractar-los sota coacció.
En el calendari cristià, Janus sembla transformar-se en “Joan”. En dos “joans” concretament: el primer, el del 9 de gener. És Joan Baptista, aquell misteriós hippie que batejà Jesús. Us haig de contar un secret. A Alcoi hi havia costum de vestir els infants mascles de Joan Baptista. I fer-se’n una foto. Anàvem al retratista i ell mateix tenia el vestit de Joan: bàsicament un tapa-culs de pèls d’ovella. I ens “fotia”. És a dir: ens feia la foto. El meu germà i jo en tenim la instantània. Ell plorant, perquè no li feia gens de gràcia la situació. Jo –que era més babau- estic en la imatge transmutat. No pensava posar el document per un inicial respecte als lectors, però no m’hi he pogut estar. Pot més la confiança i l’estima que el respecte. Ací em teniu fent de Sant Joan Baptista, al Xop, més amunt de Batoi, a Alcoi. Devia ser el 1967. Per a que diguen després que aquests articles de Diari La Veu no tenen un interés antropològic.
De les múltiples sectes que existien en aquell moment i que expliquen d’una manera genial els Monthy Piton en La Vida de Brian, n’hi havia una especialment intensa i disruptiva: els essenis. Segurament a ella pertanyia un home extraordinari i inexplicablement poc conegut: era Joan que vivia al desert. És ell qui –segons la tradició- un 9 de febrer, va batejar el rabí Jesús al Jordà. I –casualment- va nàixer el 23 de juny. D’aquell record, la nostra cultura ha conservat el nom del riu. De fet, en l’edat mitjana, hi havia un fum de “Jordanes” i “Jordans”. El record més pròxim el tenim avui a València molt a prop del riu Túria, a la plaça de… “Na Jordana”. Curiosament, a meitat d’aquest cicle agrícola, la falla crema la nit màgica del 19 de març.
Joan el Baptista està representat en centenars de pintures i escultures. En totes les edats, d’infant i d’adult. Leonardo el presenta en una de les obres més prodigioses pintades del Renaixement. Que, per cert, ningú no li fa ni cas. És al costat de La Gioconda al Museu del Louvre a París. Però després del geni, uns altres van mirar de reproduir-lo. Un d’ells va ser Joan de Joanes en una obra que ara no es pot apreciar del tot. La trobareu als peus de la Seu metropolitana de València. L’han posada de manera que quan s’obri la porta per la part barroca de la catedral, la veus a contrallum. Però ací, la tenim. En un dels pocs moments en què hem evitat l’enlluernament. I hem de compartir amb vosaltres la qualitat extraordinària de l’obra, digna d’un Renaixement que a València va respirar d’una manera extraordinària.
I el segon “Joan” és ara, l’evangelista, el que aconsegueix la combinació perfecta entre l’aigua i el foc. Un Joan representat moltes vegades tan jovenet que algú ha volgut veure en ell una dona que l’Església va voler amagar. Els exegetes no s’hi posen d’acord. N’hi ha alguns que dubten que existira, que diuen que possiblement va ser un símbol, una mena de personatge inventat, un arquetip. El “deixeble estimat”. Una dona al costat de Jesús, possiblement la seua continuadora, la seua companya, la seua assessora àulica… És una curiosa transformació de gènere. Perquè el Sol era dona.
Aquests dies de juny el Sol és l’amo i senyor de tot. I la Lluna és Caterina. I totes i tots volem anar a la vora de la mar, a ajuntar els quatre elements que ens donen la vida: la terra, l’aigua, l’aire i el foc. És la nit de la màgia i l’esperança, on la negror i els mals averanys esdevindran llum per poder continuar el cicle de la vida.
