He trobat, ordenant materials, una llibreta de tapes verdes significativa de la meua formació, la qual explica els posicionaments polítics que vaig adoptar. Hi figuren uns apunts d’alguns temes que vaig seguir a la Universitat de Montpeller, curs 1963-64, juntament amb altres escrits posteriors els primers anys 70, segurament al voltant del 1973, aquesta diferència de textos es deu al fet que la vaig encetar a la ciutat occitana, i més tard aprofitaria les fulles restants.
Les primeres matèries van sobre: el liberalisme, la seua evolució, relacions polítiques entre les forces polítiques i els moviments populars, mecanismes jurisdiccionals del Consell d’Europa, Europa Comunitària, els Tractats de Roma, les estructures comunitàries, antecedents del federalisme europeu fins al final de la Segona Guerra Mundial i el naixement de l’europeisme en el context dels blocs soviètic i l’atlantisme, OCDE, OTAN. L’altra part de les pàgines del quadern estan més dedicades al marc de l’estat espanyol, en concret les situaria entre 1970 i 1974, parlem-ne.
La Guerra Civil era una incògnita, la paraula “guerra” eixia de tant en tant, però, ni els meus pares ni la gent s’atrevia a dir quelcom, els franquistes si hi parlaven, però, resultava evident que allò que deien era fals i parcial. Per què havia esclatat el conflicte? Les seues causes, els antecedents, i rellevants episodis quedaven silenciats. Calia escoltar als vençuts, llegir als historiadors fiables. Igual que més joves més vaig necessitar informar-me, aprofitant la meua estada a Montpeller vingué l’ocasió. Així, hi ha prou notes sobre les lectures de Gerald Brenan, Fernández de Castro, Jorge Munís, Pierre Vilar…
Vivíem sota l’opressió de la dictadura, doncs, per què, a qui afavoria eixe estat de coses, tanmateix, com podia evolucionar? En el quadern que comente hi ha ressenyes de llibres que ajudaven a trobar respostes als buits: Tamames, el d’aquell moment no l’actual, Ricard Soler (pseudònim), Vázquez Montalbán, i el ja esmentat Ignacio Fernández entre altres. Calia aprofundir en el franquisme autàrquic, el tecnocràtic a partir del 1957), sobretot en relació amb els seus vincles amb la burgesia. Abunden estudis i referències sobre la situació social, el nou moviment obrer, el paper de la lluita per les millores, la pregunta que en feia: era possible una revolució social no violenta? El marxisme, un marxisme que no encaixava amb el model soviètic, el cas de Gramsci, la crisi internacional, la descolonització, Vietnam, l’imperialisme, i tot allò que deia Lenin.
Com podeu veure tot un conjunt de preocupacions, que en aquells moments formaven part d’una matèria prohibida. Es tracta de plantejaments, hipòtesis o constatacions que no cabien en l’Espanya de Franco. Conèixer, saber, pensar, i tal vegada optar per sumar-te a una lluita, a unes sigles o idees. El compromís havia de ser conscient i no sols emocional, les idees, les teories contaven, sovint convertides en noves veritats, amb un excés de simplificació i amb algunes errades. Fer país també implicava prendre posició sobre més temes, tals com el que he esmentat.
Sens dubte, el lector gran en anys recordarà tot allò, però les noves generacions, nascudes després d’aquella foscor ignore què hi pensaran. El seu és un altre món, en part resultat de com es van resoldre “els problemes” després de la dictadura. Cada espai generacional adopta la seua dinàmica. De nou, però, cal insistir: els drets, amb algunes limitacions i insuficiències, són possibles gràcies als compromisos amb les idees i la lluita.
