
Comencem el nostre article al Museu de Ceràmica González Martí de València, una de les col·leccions de ceràmica més interessants del món. En la sala dedicada a la producció de l’Alcora tenim una obra que destaca sobre les altres. És la representació en forma de piràmide d’un gran bou que està elevant-se sobre les potes de darrere. Una dona està lligada a la bèstia i malda per escapolir-se’n. Dos joves fan el possible perquè això no passe. Volen castigar-la, sotmetre-la, igual que ella va fer amb la mare dels xics. L’escena és impressionant. L’original –gairebé de 4 metres d’alt- feia temps que s’havia recuperat de les termes de Caracalla a Roma. I l’aristocràcia europea la volia. Era el principi del pret-à-porter de la societat de consum. Tots els rics volien el seu “Càstig de Dirce” al menjador de casa. Si voleu, el principi de Lladró. Però encara no havien descobert la manera de fer-ne una rèplica amb ceràmica, un secret amagat que havia de venir d’Orient.

Durant el segle XVI, totes les manufactures europees d’un cert nivell miraven d’imitar la porcellana que venia d’Orient. Meissen –de Saxònia- va ser la primera factoria que aconseguí el 1709 aproximar la qualitat del material de què estava feta la ceràmica a la finor del caolí xinès. El comte d’Aranda –amic nostre també- no volia quedar-se en la cua de les empreses que en la segona meitat del segle XVIII produïen aquests objectes tan desitjats en les taules de les famílies aristocràtiques europees i americanes. Però l’equip del comte no aconseguia la qualitat desitjada a causa de les matèries primeres, la baixa temperatura dels forns i el desconeixement de la composició exacta per a obtenir el producte definitiu. Els contractes que es feien amb professionals de tot Europa no donaven fruits i els propietaris de les factories perdien molts diners en les inversions. El 1787 anaren directament a París a contractar P. Cloostermans que semblava que els permetria obtenir ells també “el secret de la porcellana”, però n’obtingueren una massa molt tendra, difícil de treballar. Aquest exemplar del “Càstig de Dirce” en format de “butxaca” és potser una de les fites de tota aquesta aventura. Els aristòcrates, a partir d’aquestes “empreses” es convertiren en “empresaris”, que guanyaven molts diners amb una de les característiques de la nova societat: el consum de petits objectes o complements. L’aristocràcia a Europa s’havia de reinventar si volia sobreviure a un nou món, ple de “pollosos” menestrals i de petits burgesos que sí que treballaven i creaven “valor afegit”.

I ara, saltem al MAN, al Museu Arqueològic de Nàpols, perquè en una de les seues sales més emblemàtiques, trobarem la mare dels ous d’aquesta porcellana de l’Alcora.
Plini el Vell només cita dues obres d’escultura com a obres mestres en la seua Història Natural: el Laocont dels Museus Vaticans i el Toro Farnese o Càstig de Dirce.
És el conjunt escultòric de l’antiguitat més gran que s’ha trobat. Fa gairebé quatre metres d’alt, és de marbre i pesa vint-i-quatre mil quilos. I és una còpia de l’original de bronze.Ens mostra el suplici de Dirce, la reina de Tebes, cordada a un bou salvatge. L’havien lligada els dos fills d’Antíope, l’amant de l’home de Dirce. Per a venjar-se, havia tancat en una presó Antíope i l’havia sotmesa a tortures i càstigs terribles. Aquesta era la seua venjança.

El tema, la grandiositat de la història i la força del relat va fer que el mite del “Càstig de Dirce” es representara també en pintura. A la Casa dels Vetti a Pompeia trobem el Càstig en un dels murs de les estances pròximes al gran peristil. És una de les cases més riques i famoses de la ciutat que està sota la protecció de Príap, el déu de la prosperitat econòmica. De fet, els germans AulusVettiusRestitutus i AulusVettiusConviva es van fer rics gràcies al comerç i van fer una casa d’acord amb les seues possibilitats. Tota la decoració era un cant a l’oci, ja que el “negoci” ja el feien fora d’allí. Van ampliar el jardí, hi van incorporar més estàtues, aigua, més llum per a les habitacions. Les pintures d’aquestes estances són d’una qualitat extraordinària, entre elles el gran plafó que representa el Càstig de Dirce. A la zona de la cuina i al costat del larari, treballava la prostituta Eutychis, una esclava que s’oferia per dos asos, com apareix en un grafitti de la casa.

Tornem al Toro Farnese, al Càstig. L’obra es va trobar a trossos el 1545 en una zona de la palestra de les termes de Caracalla. I és una còpia de l’obra mestra dels escultors Apol·loni i Tauriscos de l’escola de Rodes, i portada a Roma per AsiniusPol·lione. Però n’és una còpia? Un original? Una rèplica de l’edat julio-clàudia o de l’època de Septimi Sever?

La col·lecció Farnese és la més cèlebre de les col·leccions de l’antiguitat romana. El papa Pau III Farnese la va començar quan en fer el seu palau, les estàtues apareixien a cada forat que es feia en aquella zona de Roma. Però també hem de dir que una part important l’havia heretada dels papes Borja, que ja el 1440 s’interessaven per tot allò antic que es trobava a mesura que es foradava el sol de Roma. Les escultures anaven eixint com els bolets, i Pau III les anava posant a les arcades del pati del Palau Farnese: n’hi havia dos d’Hèrcules colossals, unes representacions de Flora, nikés, mènades…i el Càstig. El 1545 trobaren a les Termes de Caracalla el Càstig de Dirce i un any després, l’Hèrcules.

Mentrestant, la “col·le” anava ampliant-se gràcies entre d’altres al seu nebot, el cardenal Alexandre Farnese. Parlen que tenia més de 400 escultures, a banda de quadres, llibres, joies i gemmes. Tot això ho tenia al seu palau, l’actual ambaixada de França, i fins i tot van encarregar a Miquel Àngel que projectés una mena d’espai adequat per encabir tanta meravella. Altres obres estaven repartides en altres “casetes” dels Farnese: a la vil·la Farnesina, als jardins dels Farnese al Palatí, a la vil·la Madama… Després de llegir tot açò, ma mare faria un comentari molt intel·ligent de tot plegat: “Això seria un suplici a l’hora de torcar la pols...”
Cap al 1731 la col·lecció Farnese passava als Borbó, perquè Isabel Farnese s’havia casat amb Felip Vé, un dels nostres Borbó preferits; el seu fill Carles rei de Nàpols, va ser el que va decidir que una part de l’herència passés a l’antiga Neàpoli. I gràcies a això tenim la gran escultura ací, al museu d’arqueologia romana segurament més impressionant del món.

La impressió que va causar aquest conjunt escultòric va ser enorme entre el col·lectiu d’intel·lectuals i artistes de la Roma de la segona meitat del segle XVI. Igual que el Laocont, el tors de Belvedere o l’Hèrcules Farnese… Va marcar Miquel Àngel i començà a incorporar aquells músculs en les seues obres. Buonarotti es va sentir profundament commogut i impressionat per aquelles obres plenes de corbes, turgències, anatomies turmentades i gestos tràgics. El “bou”, aquesta mola immensa, va ajudar a canviar el concepte de la construcció anatòmica, de la plasticitat dels cossos i de la posada en escena d’un tema teatralitzat. Mentrestant, Apol·lo, contempla relaxadament a un costat l’episodi terrible de l’esquarterament d’una dona. Qui havia dit que el morbo i els programes de sang i fetge els va inventar la factoria Berlusconi?





