Diuen que podria ser la versió en mosaic d’una de les pintures més famoses de l’antiguitat, avui perduda. I que devia ser obra de la pintora excepcional Helena de Timó, que vivia a Egipte en el segle IV ane. Es tracta del mosaic d’Alexandre, que es va trobar a la Casa del Faune a Pompeia. Una de les cases de la ciutat sepultada per les cendres del Vesuvi que més ha mostrat l’esplendor i l’elegància d’una de les èpoques més fascinants de la història de la humanitat.
Va ser tanta la fama d’aquella casa, que mentre anava buidant-se de cendres, un viatger anglès va escriure el 1838: “No era l’estàtua (del Faune) més meravellosa del món només perquè un faune no és la criatura més meravellosa del món”.
Pompeia. Casa del Faune. Al costat del gran peristil. Sou al davant d’una còpia en mosaic d’una pintura immortal, perduda com les desenes de milers d’obres d’art que s’han perdut per a sempre i que no conservem ni tan sols l’evidència o el comentari de la seua existència. Però és una obra mestra de la història de l’art occidental.
Retrat de poeta
Veig el vell passejant d’Alexandria
amb bufanda i ulleres, que mira lluny
endins i mar enllà. Què mira? Mira
un bust d’estàtua que uns mariners trauen
de la mar; mira la fruita fresca i el peix lluent
que ompli els bancs de fusta del mercat;
mira les taronges que vol vendre un xiquet,
mira passats preciosos on no hi ha res davant.
Allà on mira veu la gràcia que s’escapa,
el bell treball cruel del pas del temps.
Un somrís dolç ompli l’instant de llum.
Un grell de mandarina s’ha fet bes.
L’any 2005, Josep Piera va participar en una lectura poètica a la Biblioteca d’Alexandria, a Egipte. Fins i tot, ell mateix, en un moment de la seua història escrita, diu “Soc un exiliat d’Alexandria, Egipte”. En el poema de Josep, “Retrat de poeta”, l’escriptor de Beniopa evoca Konstantinos Kavafis passejant per Alexandria amb bufanda i ulleres mirant mar enllà, observant i acariciant amb els ulls la fruita fresca, el mercat i el pas del temps.
Des d’Alexandria, una pintora anònima ens va deixar ara fa uns 2400 anys, el record d’una pintura que ara mateix forma part del nostre imaginari col·lectiu com a poble mediterrani. Aquesta misteriosa dona, Helena, va fer possible la còpia de la seua obra mestra a Pompeia, molt lluny d’on ella l’havia creada.
Alexandre va ser un dels herois més famosos de l’antiga Roma. I no era un personatge de ficció, com Aquil·les, Ennees o Ulisses. Era real. I la seua admiració corria per tota Roma, i generava pintures i escultures on el representaven. Una de les estàtues més famoses és la que el posa damunt d’un cavall. Aquesta obra inspirà els nostres sant Jordis posteriors.
Segur que la coneixeu; és la Casa del Faune a Pompeia. Forma part del nostre imaginari col·lectiu i fa que viatgem mentalment al món hel·lenístic i a una de les ciutats de la Mediterrània més importants d’aquell moment: Alexandria a Egipte.
La Casa del Faune és un homenatge a l’univers de Dionisos, a la bona vida, al plaer de contemplar i viure. Tot el programa iconogràfic de la vil·la urbana respon a l’univers dels plaers i de la joia de viure: pertot arreu, als mosaics i a les pintures dels murs es veuen fruites, màscares teatrals, flors de lot, paisatges del Nil, serps, hipopòtams, sàtirs, nimfes…Totes aquestes imatges van conformant una seqüència que el que volia era indicar permanentment la vitalitat d’unes classes benestants que gaudien de les vistes al mar i dels capvespres suaus a la primavera…
I tots aquests murs i paviments que contemplem avui –en part conservats- ens connecten amb aquella societat. Totes aquestes representacions ens introdueixen a la decoració principal de la sala on Alexandre apareix en la batalla que permeté al macedoni la conquesta d’Àsia i consolidar les posicions en la regió del Delta del Nil.
Sense dubte, tota l’obra musivària de la Casa del Faune és obra d’un equip d’artífexs alexandrins actius a la Campània a finals del segle II ane, i sobretot en l’època en què aquesta casa experimentà una reforma que la transformà en un preciós palau pompeià, possiblement un dels més luxosos i grans de tota la ciutat. Amb unes dimensions i una sumptuositat mai vistes. L’exemple és el gran mosaic que es trobava en una de les sales principals de la casa. Fa vora sis metres per més de tres. Més d’un milió de tessel·les. Això vol dir que en un centímetre quadrat hi ha entre 15 i 20 pedretes. Són els microxips de l’antiguitat. La tècnica del mosaic pompeià es diu “opus vermiculatum” i es formava amb tessel·les minúscules que ajudaven a la versemblança de l’escena. Com les primeres televisions en color, on com més menuda era la cel·la dels tres colors complementaris, més “perfecta” era la imatge. Vermiculatum… “Verm” en llatí és “cuc”. I es deien així aquest tipus de mosaics perquè -segons els romans- feien el mateix efecte que un grup de cucs quan reaccionen a un impacte lumínic.
Imagineu-vos-ho. El 24 d’octubre de 1831 es va descobrir el primer pam de mosaic. El paviment corresponia a una sala rectangular columnata que connectava amb el peristil central de la casa. Fins a Paolo Uccello amb les seues famoses batalles per la Toscana no tornarem a trobar una coreografia tan intensa i tan nombrosa en una imatge bèl·lica. L’escena conta un enfrontament violent on el geni macedoni avança amb força d’esquerra a dreta. I va sense casc, amb els cabells al vent. A la dreta, Darius III –el seu enemic- intenta escapolir-se de la persecució d’Alexandre, que ha abatut un lloctinent del persa. El trobem a punt de caure del cavall, entre Alexandre i Darius. Hom pensa que aquest mosaic és una còpia fidel d’una pintura extraordinària de la segona meitat del segle IV ane.
Alguns opinen que la pintà Filossè d’Eritrea, i el seu lloc devia ser al palau del rei Cassandre a Pella. Però uns altres pensen que podria ser l’obra de la pintora egípcia Helena de Timó, que volia representar la batalla d’Issos. Potser la imatge representa aquell relat mític on un dels lloctinents de Darius –Besos, que després va ser Artaxerxes- va trair el gran rei dels perses. Va ser a Gaugamela, la darrera batalla de Darius contra Alexandre. El futur Artaxerxes va enganyar Darius i el va assassinar. Els homes d’Alexandre es trobaren Darius abandonat, al costat d’un carro i foradat per ferides de llança. Abans de morir, reconegué la grandesa d’Alexandre i l’abraçà. L’heroic macedoni va jurar en aquell moment que ell mateix, acabaria amb la vida de l’home que va ser capaç de matar així el seu gran enemic. Mentrestant, Besos s’havia convertit en el gran rei dels perses, Artaxerxes. I el que menys esperava és que Alexandre el perseguira i el trobara. I el va localitzar travessant el riu Oxus –avui Amu Daria- i el capturà a Segeliana, l’actual Uzbekistan. El final d’Artaxerxes va ser terrible: el van enganxar a dos arbres que prèviament havien doblegat: en soltar-los, al malaguanyat rei el van tallar en dos trossos.
El moviment, la coreografia, la gestualitat, la força dramàtica d’un moment tan terrible com és una batalla són la substància d’aquesta obra plena de massa animal –cavalls i guerrers- que malden per sobreviure. Al fons, les llances llarguíssimes de la cavalleria persa actuen de contrapès visual a la càrrega dels homes d’Alexandre. El cel és clar però el destí de molts combatents és molt fosc. En el mosaic –molt malmès- i en les reproduccions posteriors, s’entrelluca una tècnica que el món occidental va oblidar durant gairebé mil anys: la perspectiva. Un “engany” a l’ull humà que els artífexs grecs i romans estaven acostumats a representar.
Va ser tanta la fama d’aquesta pintura –recordeu, avui desapareguda- que es va convertir en trending-topic en l’antiguitat: la copiaven en urnes funeràries etrusques i en copes de ceràmica. I una de les versions va arribar fins ací, a un dels llocs més evocadors del món. A una de les cases més luxoses d’una ciutat aturada en el temps: Pompeia.
