Va passar l’altre dia en un acte de campanya del PP. La número dos de Feijóo en les llistes de Madrid va prometre solemnement, severament, que quan el seu partit arribara al poder anava a limpiar Espanya com netejaria Sol en referència als acampats pel dret a un habitatge digne. La multipropietària marquesa de Casa Fuerte es va erigir, com de costum, en una mena de Capità Amèrica compromesa a retornar a Espanya “la convivència, la decència, el progrés i l’esperança” tot un reguitzell de paraules que en boca d’ella són només paraules buides. 

Al més idiota dels idiotes no se li escapa que, en aquest cas, el mot tòtem és el de limpiar. Una paraula usada al llarg dels darrers segles a tort i a dret pels apologetes del totalitarisme de qualsevol signe. I val a dir que en tots els casos les bones intencions dels d’aquesta mena sempre han vingut de la mà de les promeses de benestar i convivència, de llibertat, per a unes societats que primer ha calgut porgar d’enemics per la força i emmordassar. Sense anar més lluny, el 18 de juliol del 1936 en el seu discurs de justificació del colp d’Estat Franco va prometre per a espanyols un Estat on regnaria la fraternitat, la llibertat i la igualtat com si ell mateix fos un Robespierre qualsevol. La guillotina del general traïdor va durar, a la pràctica, més de 40 anys i encara ara el seu full esmolat cau cada vegada que s’hi dona un intent d’avançar en les conquestes socials o en la redistribució de la riquesa en un país on en bona part aquesta encara l’acumulen els hereus de les elits de la dictadura.

El limpiar de la marquesa va passar relativament, incomprensiblement, desapercebut si tenint en compte la seua trajectòria política, l’ADN franquista del seu partit, l’actual context sociopolític en què estem immersos amb una creixent desigualtat social, un PP i un Vox venut als interessos dels fons inversos estrangers i una tendència alarmant a la deriva autoritària dels governs d’aquells països on s’ha agranat, comprat i venut la ja afeblidíssima socialdemocràcia. 

Álvarez de Toledo, parlem clar, és una reaccionària, una fanàtica de l’extrema dreta de manual. Que el fariseu de Feijóo l’haja posat de número dos no és cap casualitat en plena competició per a tenir-la més llarga que els d’Abascal. Comptat i debatut, no és una qüestió de vots sinó de relat perquè a la marquesa, per estrangera (no és prou muy y mucho española), per elitista (massa per al gust dels fatxapobres), tècnicament no la votarien ni els seus si pogueren triar. 

La marquesa és una mena de tonta rica útil – i ella ho sap millor que ningú- que el PP treu a escena en funció de la necessitat de presentar-se davant del feixisme com una opció plausible.   

Per això, per exemple, la van enviar el 2019 a Catalunya en plena crisi catalana on va protagonitzar l’enèsima provocació en un intent d’acte a la UAB que va acabar com el rosari de l’aurora. Per cert, que la marquesa feia poc havia escrit: “Yo estoy con lo que decía Maza en privado: bastaría con que los rebeldes pasaran ocho o diez años entre rejas para que la burbuja separatista se desinflara durante al menos una generación. El valor pedagógico de la cárcel, no ya para el reo sino para la frívola masa que lo jaleó”. Compte, la presó com un escarment no per al reu sinó per a la massa que el va aclamar, és a dir, per a una bona part de la societat catalana que va votar lliurement independència. 

Per aquella època la marquesa manifestava sentir-se feliç amb el judici contra els polítics catalans, tan feliç com quan van jutjar el president Artur Mas al TSJC pel referèndum del 9N i va fer mans i mànigues perquè li deixaren asseure’s en la primera fila. Hi pot haver expressió de supèrbia i odi més retorçada que aquesta de voler ser observadora privilegiada de l’escarment de l’enemic?

La marquesa es deixa fer perquè en el fons, en aquest joc del seu partit on ella fa de boleta del triler, confia a tenir la seua oportunitat que podria venir, sens dubte, de la mà de Vox en el cas que el PP l’haja de tenir de soci de govern.

Estic segur, convençut, que res li agradaria més a la marquesa que ser nomenada ministra de l’Interior per a començar a limpiar a tort i a dret Espanya com si estiguera ben bé en l’Argentina del Proceso de Reorganización Nacional, on com és sabut van netejar a cor què vols. En el seu món imaginari la merda només cau de la banda contrària. Puente és un indecent, posem per cas, en canvi de Mazón, no en diu ni mú. Ábalos un lladregot, però no sabem què en pensa dels centenars de camarades seus encausats per corrupció i fins i tot empresonats com Zaplana, Rato o Matas. És el que tenen els inquisidors que normalment no s’envien a si mateixos a la foguera encara que siguen molt pitjors.

Soc capaç d’imaginar de què serà capaç un govern d’extrema dreta amb personatges tan tòxics i pertorbadors al capdavant com aquesta senyora que sent estrangera ha convertit Espanya en l’obscur objecte de totes les seues obsessions reaccionàries, entre d’altres, la d’un nacionalisme a ultrança o un darwinisme social que fa feredat. Pense en restriccions molt severes de la llibertat d’expressió, en la il·legalització de partits polítics, en la persecució del català, la limitació dels drets civils, en una política internacional de confrontació permanent a major glòria d’un espanyolisme decimonònic, en més desigualtat, en més i “millor” repressió…. Tot això, a l’empara de la Constitució convertida en una arma de doble tall. La confrontació social està servida. Els bocs expiatoris de les conseqüències de la seua “neteja”, també.

Potser a l’última, si guanya, Feijóo l’envia d’ambaixadora a un qualsevol país llunyà alhora que maquilla amb perfils més suaus el seu govern mentre fa equilibris perquè Vox no se’l menge per un garró. Dic potser, només potser, perquè és molt possible que la marquesa i les porres formen part de les exigències d’Abascal i, aleshores, Feijóo no podrà fer res i en molt poc temps es convertirà en un cadàver polític.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes
Comparteix
Dona i agermana't: amb 200 donacions anuals, deduïbles en la declaració de renda fins a 250 euros, incorporarem al nostre equip un periodista del migjorn valencià i editarem La Veu del Sud
Notícia: Finestrat: el caciquisme modern
Comparteix
Les revelacions sobre un possible frau sistemàtic en les oposicions a aquest municipi de la Marina Baixa diuen molt d’algunes de les nostres institucions públiques
Notícia: “Necessitem un cinema en català, nostre”
Comparteix
La pel·lícula "La invasió dels bàrbars", un retrat cru i corprenedor de la repressió franquista i les seues conseqüències, compleix avui un any en cartellera a la ciutat de València. Un fet insòlit que demostra que el cinema valencià —i en valencià— té capacitat d’atracció malgrat la manca de suport institucional o privat. Diari La Veu ha parlat amb Vicent Monsonís (Monso), guionista, productor i director del film, per conèixer les claus del fenomen i les seues opinions sobre un sector fonamental per a la formació d’una cultura pròpia.

Comparteix

Icona de pantalla completa