El meu amic Guillem diu que La invasió dels bàrbars és el Novecento valencià. Tanmateix, jo veig que l’estil de treball de Vicent Monsonís s’assembla més al de Ken Loach i per tot això, m’atrevisc a dir que Vicent Monsonís és el Ken Loach valencià. Tot això sense desmerèixer Bernardo Bertolucci, que és un gran director també. Però ja m’agradaria veure’ls a ells amb les condicions econòmiques amb què ha de treballar Monso, un guerriller del cinema que és capaç de fer obres bellíssimes amb pocs diners i molta gent que l’ajuda i l’estima.
Bon dia, Vicent. A més de les habituals dificultats econòmiques que ja són endèmiques en el cinema valencià i especialment en el teu, quina consideres que ha sigut la principal dificultat en la realització de la pel·lícula des del punt de vista artístic i tècnic?
És cert que la principal dificultat sempre és l’econòmica, perquè aquesta ho condiciona tot i fa més complicat superar els problemes tècnics i artístics. Quan fas cinema de baix pressupost tendeixes a fer servir poques localitzacions i majoritàriament interiors, on el rodatge és més controlat i t’estalvies viatges, transports i imprevistos. Jo tenia molt clar que volia recrear l’època mostrant també els carrers, la gent, i els contrastos entre el camp i la ciutat i entre les classes socials de l’època. Crec que eixa riquesa visual dona versemblança a la història i ajuda a rebre-la com una pel·lícula gran. Però això costa diners, o t’obliga a un esforç gran d’imaginació. Trobar els llocs de rodatge, negociar la seua cessió o lloguer i transformar-los a l’estil de l’època, va ser una feina llarga i complicada.
I quins han sigut els principals avantatges?
El millor de la producció ha estat, sens dubte, l’equip humà. Tinc la sort de treballar amb la mateixa gent des de fa molts anys. Més que un equip de rodatge, som una colla d’amics. Ens entenem i veig que la gent del meu equip està molt compromesa amb els meus projectes. Això no té preu. La professionalitat, el talent i la capacitat dels tècnics i artistes valencians, supose que també amb un projecte que teníem molt clar i que ens resultava a tots engrescador, per la temàtica, ha fet possible que el que sobre el paper hauria de ser una pel·lícula de baix pressupost tinga l’aspecte d’una gran producció. En Televisió Espanyola no es podien creure el pressupost amb què havíem fet la pel·lícula. Ens digueren que una productora de Madrid hauria necessitat el triple. Per això dic que el millor ha estat la gent; l’equip, les complicitats, la molta ajuda rebuda de particulars i col·lectius, que creuen en la necessitat de fer el nostre cinema i en la nostra llengua.
M’imagine que has begut molt de l’experiència d’altres persones, especialment dels ancians de la teua família, sobretot dels teus avis. Podries explicar-nos una miqueta això?
L’experiència dels meus avis, que van viure els temps de la República, la guerra i la postguerra al centre de València va ser, en realitat, el detonant perquè em plantejara fer la pel·lícula. La invasió dels bàrbars es basa en l’obra de teatre homònima de Chema Cardeña, dramaturg de la companyia Arden, de València i bon amic meu. En veure l’obra a mi em varen vindre al cap totes les històries que els meus avis m’havien contat d’aquells temps. Per a ells la guerra va ser terrible, però la postguerra encara va ser pitjor. Em parlaren de la fam terrible que patiren, de com els seus diners ja no valien res, de la manca de treball, de la prohibició de parlar la seua pròpia llengua i de la por, sobretot de la por. Jo vaig entendre, de ben jove, que la generació dels meus avis, aquella que s’havia compromès amb el primer intent d’organització democràtica de l’estat Espanyol que havia estat la segona República, va haver de lluitar contra el feixisme i va perdre la guerra. I en perdre, van haver de viure quaranta anys de dictadura amb por i silenci. Vaig sentir la necessitat de contar la seua història per retre’ls un homenatge. Aquesta pel·lícula volia ser això, un homenatge a la generació dels meus avis, la més valenta i agosarada de la nostra història, que va plantar cara al feixisme per defensar els ideals de la llibertat i la democràcia.
Amb quin tipus de cinema t’identifiques més? Començares fent una comèdia molt divertida (Dripping), després has fet drames, has fet TV movies, i m’agradaria saber amb quin tipus de cinema et sents més còmode i t’estimula més per a la creació.
Per a mi, fer cinema sempre ha estat molt complicat, per la dificultat de poder aixecar els recursos econòmics amb els quals afrontar una producció amb garanties. Per això li tinc molt de respecte. El cinema sempre ha estat molt més personal i sempre he pensat que havia de fer pel·lícules que tingueren un sentit, un missatge o una reflexió profunda, sense importar el gènere en què les contava. Així, Dripping conté una reflexió sobre la integritat de l’artista, embolcallada en una comèdia amb diverses capes d’intensitat, que al mateix temps que et diverteix t’està lliurant un missatge diguem-ne, filosòfic. És ací on em trobe a gust. Independentment del gènere, el que m’interessa és que el públic s’enganxe a una història que el distrau, però que romandrà després al seu cap, i que el farà reflexionar llargament.
Pense que el cinema és l’eina més potent que té qualsevol cultura per a expressar-se, per a contar les seues històries i, per tant, per a plantar cara a la invasió o la colonització cultural que també ens arriba a través del cinema d’altres territoris. Les TV movies que vaig realitzar responien a un intent de convèncer la nostra televisió del poder de la ficció i de la necessitat de construir-ne una pròpia. El cinema fa el paper que la literatura va fer en altres temps, no s’entén avui en dia una cultura sense un sector audiovisual propi, en la seua llengua i contant les seues pròpies històries, independentment del que contes o del gènere que utilitzes. En els anys 60 es va constituir una literatura en català molt potent al nostre país i ha sigut clau per consolidar la nostra cultura, ara necessitem un cinema en català, nostre.
Per això, quan faig l’esforç de tirar endavant una producció, pense que no puc caure en la banalitat ni tinc dret a l’egocentrisme artístic. És tan car, tan difícil posar en peu una producció valenciana, i en la nostra llengua, que sempre pense que potser no tindré possibilitat de fer-ne una altra. Per això necessite que cada producció tinga substància, que aporte una mica de sentit a la meua societat i al nostre temps. En un país com el nostre, on la llengua i la cultura estan tan maltractades, no em perdonaria no reivindicar-les i honorar-les a través d’aquesta ferramenta meravellosa i potent que és el cinema. Crec que la sort de poder fer una pel·lícula em comporta una responsabilitat social i cultural amb el meu poble i la meua cultura i no em puc permetre trair-la.
Tenies clars els actors i les actrius valencianes per als personatges que estaves escrivint quan preparaves el guió o han sigut casualitats meravelloses?
En tenia molts al cap. Alguns, fins i tot, amb el paper adjudicat quan estava escrivint el guió. Veia els personatges amb les seues cares. D’altres, però, en tenia dubtes. Des del primer moment em vaig plantejar un guió amb molts personatges. Conec bé els actors i actrius de València perquè procure seguir les seues carreres, sobretot al teatre, i sé que són gent amb un talent extraordinari i molt poques oportunitats de demostrar-ho. Volia que en la meua pel·lícula hi haguera lloc per al màxim possible perquè entenia, des del primer moment, que aquesta és una història social, que parla d’un poble i d’una generació, i no només d’uns personatges protagonistes concrets. Els personatges que no tenia clars els vaig trobar amb l’ajuda de Chema, que com a director de teatre i professor d’art dramàtic, sí que coneix tothom en la professió valenciana. Crec que fan tots un treball extraordinari.
I una pregunta inevitable, t’esperaves que aguantaria tant la pel·lícula, un any en la ciutat de València, al País Valencià i projectant-se en ciutats com Madrid, Barcelona, Palma, i prompte a Astúries, a Oviedo i altres ciutats? Esperaves una resposta tan magnífica per part del públic o ha sigut també una sorpresa molt agradable?
Sincerament, m’ha agafat per sorpresa. Com t’he dit, tenia molt clar que volia que aquesta pel·lícula fora un homenatge a la generació dels meus avis. Esperava que la gent major, més propera a eixa generació, i també la gent interessada en la Memòria Històrica, sabrien apreciar la pel·lícula tal com van rebre, amb molt d’èxit, l’obra de teatre de Chema. Però això, que quan vaig començar el guió, l’any 2020, havia de ser un homenatge a la generació que va perdre la guerra, amb el pas del temps, les circumstàncies polítiques, socials, culturals i econòmiques… en l’estrena, l’any 2025 es va rebre com un autèntic al·legat antifeixista. I jo estic molt content que siga així. He fet moltes presentacions amb col·loquis amb els espectadors i em fa molt de goig veure com han fet seua la pel·lícula, com ens expliquen que la història que contem ressona perfectament amb la seua història personal i com els emociona i els fa ganes de lluitar per la democràcia i contra el feixisme. Sí, eixa ha estat la millor sorpresa, i el goig més gran, que la pel·lícula s’entenga com un crit de lluita contra el feixisme.
Quin seria el teu principal desig per al cinema valencià, per al futur i en els temps actuals que corren?
Jo desitjaria que les coses foren normals. Que en aquest país nostre, ja és molt desitjar. Al País Valencià hauríem de poder comptar amb recursos suficients i equiparables als d’altres cinematografies per poder contar les nostres històries i per poder mostrar la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra història a través del cinema. Malauradament, la major part de la gent que fa cinema al País Valencià vol fer “Cinema Espanyol”, cauen en el parany de rodar en castellà, per tenir més possibilitats de distribució, o directament convertir-se en recaptadors de diners públics per a produccions de Madrid en les quals no hi ha talent, ni professionals valencians i que no col·laboren al creixement de la nostra indústria, ni molt menys de la nostra cultura. Només demane que els diners dedicats a la cultura servisquen de veritat per a generar cultura a casa nostra, i no per a finançar altres cinematografies que són la nostra competència i que ens colonitzen culturalment. En resum… cal pegar-li la volta al sistema completament. Hem de començar creient que som capaços de fer-ho, de contar històries grans i que les nostres històries són tan importants i tan interessants o més que les seues. La invasió dels bàrbars és un bon exemple que ho podem fer.
Moltíssimes gràcies Vicent, ets un gran director i un orgull per a tots els valencians.
