Estant de viatge em va arribar la notícia del traspàs de Carles Dolç i ja de tornada he comprovat que la seua figura ha estat objecte de consideració per part d’alguns amics o comentaristes. Així doncs, no insistiré en la seua trajectòria i justificats mèrits, això ja ho han fet altres, sols pretenc afegir-hi allò que vaig compartir amb ell, en uns moments molt especials, que es donaren durant la denominada Transició al País Valencià i que tenen a veure amb la desaparició de les restes de l’esquerra revolucionària.
Els resultats de les eleccions generals de 1977 implicaren una reflexió en el si de l’esquerra radical a tot l’Estat, la manca d’unitat i el fet de no haver estat legalitzats limitaven les possibilitats. No obstant això, les causes de la seua crisi cal situar-les més en els plantejaments subjectivistes que manteníem sobre el nivell de consciència dels nostres ciutadans i ciutadanes. El cas és que l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC en l’àmbit estatal) i el Moviment Comunista (MC del País Valencià), passada la ressaca, allà pel 1978 encetàrem un procés de fusió dins el qual el MC venia a ser hegemònic. Al nostre país, eixe procés es va anar concretant, i en eixa tasca es crearen els encontres entre les dos direccions de país, alhora que també n’existiren altres més sectorials. El resultat va estar més aviat una integració amb un doble nom durant un temps fins als anys 1984 o 1985. En tal situació vaig formar part de la nova direcció que va resultar de la fusió, compartint la feina amb Carles i altres dirigents del MCPV com ara Just Ramírez, Tito Moreno i Cristina Piris entre altres.
Una de les operacions més importants va ser crear Esquerra Unida del País Valencià, una mena d’aliança o plataforma entre grups locals, amb candidatures municipals, com eren Esquerra Independent de Castelló, Esquerra Unida de Gandia, Socialistes Independents de Xàtiva, juntament amb persones significades del nacionalisme, i gent d’altres grups, ORT, LCR. Aquesta plataforma va concórrer a eleccions locals i autonòmiques, no ve ara al cas estendre’s més sobre el detall. Així doncs, d’aquest espai Carles i Just van ser els dos ideòlegs que inspirarien l’estratègia d’EUPV. Que hi havia més gent, o siga més aportacions, és cert, però les línies bàsiques venien de la mà del MC a través del tàndem Carles-Just. I com podríem resumir eixa estratègia? Doncs l’eix bàsic se situava en apostar per generar unes lluites exemplars dirigides a unir els sectors més avançats, i alhora guanyar també presència en institucions municipals. Consignes com ara “menys consens i més polítiques d’esquerres”, també “als ajuntaments lluitarem contra la dreta”, són significatives. Lluites com la de la coordinadora d’aturats, i amb ocupacions, com una bastida a les sis plantes o al Micalet, en serien uns exemples. Quant a la qüestió nacional: hi havia una postura clara envers els Països Catalans, en tant que realitat possible, suport als aplecs, demanant més autonomia i sobirania, no a l’estatut de Benicàssim, postura crítica envers el Consell Preautonòmic, o de la Generalitat. Cal destacar la candidatura al senat de Josep Vicent Marqués, que uní tots els colors del roig, sent un model avançat d’aliança o confluència.
En aquesta curta experiència (1978-1985) Carles va jugar un paper fonamental com he apuntat, especialment quant a la lluita per les llibertats nacionals del poble valencià. L’opció esmentada, però, resultava encara idealista, al meu entendre, puix continuava pecant de radicalisme no ajustat al nivell de comprensió social, i feia excessiu èmfasi en la lluita, subestimant el vessant institucional. A partir del 1984 va esclatar la crisi en EUPV, aleshores, una part significativa va decidir unir-se al projecte de la Unitat del Poble Valencià, que encetava la seua existència, com jo mateix vaig fer. Igualment, el Moviment Comunista es va dissoldre un parell d’anys després d’aquella aventura.
