Des que el 2023 es declarara de manera oficial com a Any Sorolla per part de la Generalitat Valenciana i del Ministeri de Cultura, la figura i l’obra del conegut com a «pintor de la llum» no ha deixat d’estar d’actualitat. Fins i tot, em permetran que, personalment, pense que comença a ser un tema que esgota una bona part de la ciutadania valenciana. També per a aquells que, d’una manera o d’una altra, ens estem dedicant a investigar alguns aspectes biogràfics de la figura de tan cèlebre pintor que hui dia són encara desconeguts. No debades des de llavors han estat diversos els mitjans de comunicació que s’han fet ressò de tot el que envolta el genial artista valencià. Encara que, això sí, amb molt poca informació inèdita, atés que la major part del que s’ha publicat és vox populi des de fa molt de temps.
Sorolla, com si es tractara de la capa del Senyor on tothom es vol amagar i protegir, és com una mena de recurs oportunista quan les coses no pinten massa bé. Tots recordarem quan l’anterior president de la Generalitat Valenciana, en plena crisi per la dramàtica dana, va decidir anar-se’n a Nova York per tractar assumptes de «gran rellevància» per al poble valencià amb la Hispanic Society of America. Com si en tornar de la ciutat dels gratacels la tempesta provocada per la marea de valencians indignats a la cerca de veritat, justícia i reparació haguera desaparegut per art de màgia. Res més lluny de la realitat, ja que Sorolla sonava a excusa, més que a una raó de pes. Per no parlar del nou cap del Consell, perquè sembla que el tema de la recurrent sorollamania ni li va ni li ve. Tanmateix, no deixa de ser l’herència capritxosa del seu antecessor que, encara que no vulga, haurà de gestionar amb més pena que glòria. És a dir, haurà de fer el paper que li ha tocat en «sort», però pel que hem vist fins a hores d’ara amb una gran mancança d’il·lusió i interés.
Amb tot i amb això, i, com no en teníem bastant, ha tornat a eixir a la palestra un vell tema sobre Sorolla: el del seu monument a València. En efecte, al llarg de la darrera setmana diversos diaris han posat el dit en la nafra en comentar que la Demarcació de Costes, depenent del Ministeri de Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, ha tirat enrere les tres propostes de l’Ajuntament de València per ubicar el Monument a Sorolla, novament sobre la platja del Cabanyal. Fins i tot, sembla que per a l’equip de govern del consistori del cap i casal és un dels projectes estrella de la legislatura, malgrat que està en contra de la legalitat vigent.
Si revisem una mica els fets esdevinguts, podem confirmar que la idea de fer-li un sentit homenatge a Sorolla va nàixer dos dies després d’haver faltat el pintor a Cercedilla el 10 d’agost del 1923. Un grup d’amics del pintor vinculats al Cercle de Belles Arts de València van considerar convenient fer un monument llaurat per artistes valencians, el qual s’emplaçaria enfront de la mar, tal com ho va deixar per escrit el periòdic El Mercantil Valenciano el dia 12 d’agost de 1923. De fet, qui havia ostentat el càrrec de president de l’entitat i fora vertader promotor de l’homenatge, el pintor Antoni Fillol Granell, l’endemà en el diari Las Provincias va expressar el següent al·legat: «Sorolla ha muerto, es verdad, pero para que la grandeza de la personalidad viva eternamente en nosotros, yo propongo se le erija un monumento junto al mar…».
Més contundent i explícita fou la carta que va escriure un íntim amic de Sorolla i Fillol, l’escultor Ricardo Causarás Casaña (València, 1875-Barcelona-1953). Efectivament, el dia 23 del mateix mes, Causarás va perpetuar una declaració d’intencions als seus amics i artistes valencians. En la missiva, publicada en la portada del diari El Mercantil Valenciano, l’escultor només demana als seus col·legues un noble compromís per a fer-li el més aviat millor un sentit i solemne homenatge a l’autor de Trista herència en la seua ciutat natal. Veritablement, l’epístola no deixava de ser com una mena de petició, el reclam d’un extraordinari artista plàstic figuratiu i del qual, Toni Fillol, va escriure el que continua redactat de manera literal. Un fragment extret de l’article que es va publicar en El Radical. Diario Republicano, del 25 de juny de 1906:
“Es un poc dur, pero hiá que diro. Fora de Causarás y de Paredes, en este poble ningú fa escultura en serio. […] ¡Magnífic, Causarás! Treballa, fes cuant pugues y remonta, exten el vol. Els que com tú tenen condisións venen obligats á producir á menut.
Este mon, esta tenda-asilo, hiá que decorarla dignament. El fumet que s’alsa de la gran cuina va ennegrint l’Ideal humá y es fá necesari que tots els valents d’esperit el netechen y l’abrillanten en el seu inchenit.”
Per contra, s’ha de dir que cap d’aquestes intencions i suggeriments es van fer realitat. Sembla que la línia ideològica que havia agafat el Cercle de Belles Arts de València no va aconseguir, ni molt menys gaudir, el beneplàcit que atorgava una part influent de la societat valenciana d’aleshores. Cal recordar que eren les albors de la coneguda com a dictadura del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930). D’altra banda, en la Fira de Juliol de 1924, l’escultor Mariano Benlliure va visitar al llavors alcalde de la ciutat de València, Luis Oliag Miranda. Novament, el plantejament de Benlliure s’imposaria en fer donació del seu bust de Sorolla, llaurat en marbre el 1916, a l’Ajuntament de València. Amb tot i amb això, el cèlebre escultor també va haver de posicionar-se seriosament amb l’alcalde, perquè el projecte del Monument a Sorolla començava a dilatar-se massa en el temps.
Tot plegat, la Comissió de Monuments, en sessió ordinària del 17 de febrer de 1925, va encarregar a l’arquitecte municipal, Francesc Mora Berenguer, l’avantprojecte del futur Monument a Sorolla, a petició de l’Ajuntament de València, per a emplaçar i custodiar el bust del pintor que havia cisellat Mariano Benlliure, i del qual s’havia fet una reproducció buidada en bronze. Tanmateix, i, tal com vam escriure recentment en un altre article en aquest mateix mitjà, el monument esmentat no quedaria inaugurat fins al dia 31 de desembre de 1933. És a dir, una dècada després de l’òbit de Sorolla.
Davant la parsimònia de l’esdevenir dels fets, l’escultor Causarás mai va deixar en l’oblit la seua noble intenció. No debades, novament fou en el rotatiu El Mercantil Valenciano amb data 8 d’agost del 1928, on es va publicar la següent nota que ens convida a la reflexió, per evitar anomenar-la com a indignació col·lectiva:
Nos permitimos rogar al señor Moscardó que decida el destino que ha de darse a la estatua de Sorolla, donada al Ayuntamiento por su autor el escultor señor Causarás.
Hace dos años lo menos que se llevó al interior de la gruta de los Viveros, y allí está estropeándose y arrinconada, como si se tratara de un trasto viejo. Téngase en cuenta que dicha obra de arte se premió con medalla en una Exposición Nacional celebrada en Madrid, y que el propio Sorolla sirvió de modelo para la realización de la estatua.
El insigne y glorioso pintor no tiene ni un modesto monumento que perpetue su memoria, porque en esta tierra impera la indolencia musulmana, aun en casos como el de Sorolla, y en tanto los artistas valencianos tomen por su cuenta la creación del merecido monumento, bien puede trasladarse al mármol la obra del señor Causarás para colocarla en los Viviros y evitar que se diga por ejemplo que Sevilla ha rendido el debido homenaje al autor de “Otra Margarita”, cosa que Valencia, su tierra amada, no ha hecho todavía.
Així doncs, mentre passaven els anys i el Monument a Sorolla no es portava a terme, Causarás va continuar perseverant en la seua intenció de fer-li tributs al seu amic pintor. Fins i tot, una vegada ja s’havia perdut entre les aigües del port de València la seua estimada i llorejada figura Sorolla de 1901, tal com vam poder explicar de manera esplaiada també en aquest mateix mitjà.
Després de deu anys del traspàs de Sorolla, al remat el monument dissenyat per Mora Berenguer i Javier Goerlich va veure tant la llum com les aigües de la mar Mediterrània en quedar erigit sobre una tribuna elevada, ubicada molt a prop de la «casa dels bous», entre les antigues Termes Victòria i l’Asil de Nostra Senyora del Carme en la platja del Cabanyal. El bust de bronze del pintor, elevat sobre un podi escalonat que feia de base pètria d’un gran pedestal de forma quadrada, va acabar rodejat per una ampla galeria amb magnífica columnata de deu columnes dòriques, la qual procedia de la Reial Fàbrica de Plateria Martínez de Madrid, i tota aquesta rematada per un entaulament de granit. Desgraciadament, una altra riuada devastadora i criminal, la del mes d’octubre de 1957, va fer malbé el monument, deixant tan sols el pedestal amb el bust de Sorolla en peu. La resta de peces primigènies de l’edificació van anar d’ací cap allà, fins que en l’any 2024 es va presentar un estudi impulsat per la Secció d’Investigació Arqueològica Municipal on es va constatar l’autenticitat dels elements localitzats, els quals arribaven a un 60% de tot el conjunt.
Amb aquests antecedents, no podem deixar de recordar les paraules emeses la setmana passada per part del regidor de Cultura de l’Ajuntament de València, quan va anunciar a la premsa el deute històric d’aquesta ciutat amb un dels seus fills més il·lustres. I tant que el consistori del cap i casal té un gran deute amb Sorolla, però no només pel que fa al seu monument caigut en desgràcia. No serà que ja s’han adonat que aquest projecte no es farà realitat en aquesta legislatura? O tal vegada es tracta d’una nova ocasió oportunista propiciada per l’ombra allargada de Sorolla que no acaba de quallar?
Siga com siga, sembla que aquest monument està maleït, i a més a més, mai va ser vist pel seu protagonista. Cas contrari a la monumental figura Sorolla que l’escultor Ricardo Causarás Casaña li va regalar al seu dedicatari en 1901. Una escultura premiada amb tercera medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid d’aquell any, i que va comptar amb el mateix Joaquín Sorolla Bastida com a model. No hauria de ser aquest un motiu de pes perquè l’Ajuntament de València es plantejarà també refer el deute històric i immoral amb Ricardo Causarás Casaña? No hem d’oblidar que fou el primer escultor a modelar l’estampa del «pintor de la llum», i ho va fer abans que Benlliure i Capuz.
Per acabar, considerem que no hi ha millor manera de fer-ho que amb les paraules que el mateix Causarás va emetre en la sessió ordinària de la Comissió Permanent de l’Ajuntament de València amb data 13 d’agost de 1930. Un testimoni que, quasi cent anys després que es plasmara per escrit en un dels despatxos municipals d’aquella efemèride, encara hui dia està de plena actualitat, malgrat que el seu suggeriment va quedar i continua estant en les tenebres de l’ostracisme:
[…] El señor Causarás nos manifiesta que, si en los Viveros pudiera dedicarse una de las plazoletas a Sorolla, con dicha escultura y unos bancos de mayólica, podría quedar un sitio muy agradable, hasta tanto que Valencia rindiera el debido homenaje al eminente artista con un gran monumento.
El pensamiento de Causarás no parece mal. […]
Per rara paradoxa, a hores d’ara l’esmentat Monument a Sorolla encara no s’ha reconstruït, i sembla que pel dictamen emés per la Demarcació de Costes no es portarà a terme almenys a curt termini. Tal vegada, i, com va dir Causarás, aquest també siga un moment idoni per a tornar a plantejar-se modelar novament i buidar en bronze la seua guardonada figura Sorolla, i emplaçar-la en el lloc que per història i mèrits li pertoca, els Jardins del Real «Vivers» de la ciutat de València.
Juan Bautista Tormos Capilla (IES Tierno Galván de Montcada).
