Envers les darreres notícies sobre el desgavellat conveni entre la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València i The Hispanic Society of America, considerem oportú contextualitzar la relació que va mantenir la ciutat de València amb el «pintor de la llum» durant els darrers anys de la seua vida fins a arribar al seu traspàs.
És inqüestionable que a les acaballes del segle XIX Sorolla ja era un pintor reconegut i guardonat. En eixos moments la seua vida està plena d’èxits i triomfs artístics i personals. No debades, el 9 de juliol de l’any 1900, tant Sorolla com Benlliure van ser nomenats fills predilectes de la ciutat de València, després dels Grand Prix conquistats per ambdós en l’Exposició Universal de París. Així mateix, i, un any després, Joaquín Sorolla Bastida guanyaria la medalla d’honor en l’Exposició General de Belles Arts celebrada a Madrid, pel conjunt de l’obra presentada, destacant entre elles Idil·li i Trista herència, al marge que l’últim quadre ja havia obtingut el Grand Prix a l’esmentat certamen de la ciutat del Sena.
Amb tot i amb això, Sorolla feia anys que s’havia domiciliat a Madrid. En efecte, en tornar de la seua estada a la ciutat d’Assís (Itàlia) en 1889, fou quan va decidir instal·lar-se amb la seua esposa a la capital. En 1890, l’estudi de Sorolla es trobava en la plaça del Progrés, encara que, a partir de l’any 1900, es va domiciliar en un més ampli i confortable, en el passatge de l’Alhambra, on havia treballat l’amic i assessor dels primers temps, Jiménez Aranda. En aquells temps el pintor es desplaçava de manera esporàdica a la ciutat del Túria, i també a alguns llocs pintorescs com Xàbia, els quals van ser font d’inspiració per alguns dels seus grans llenços.
Igualment, el pintor sempre va estar en contacte amb els seus amics del Cercle de Belles Arts, sobretot, amb dos dels joves més compromesos: l’escultor Causarás i el pintor Fillol. De fet, en una missiva que Causarás li va enviar a Sorolla el 28 de setembre de 1908, set mesos després de quedar inaugurada l’exposició del pintor en la Hispanic Society of America (Nova York), l’escultor Causarás li va comunicar el gran èxit que havia recollit la recentment Exposició de Belles Arts del mes de juliol. Altrament, també li va indicar que la premsa valenciana del moment es feia ressò de les pretensions que tenien els artistes joves valencians davant l’organització de la imminent Exposició Regional de València.
Si ens cenyim al contingut d’aquesta carta, considerem interessant fer un breu parèntesi. Nogensmenys, un grup de joves pintors valencians, secundats explícitament per Joaquín Sorolla, va proposar la construcció d’un Palau d’Exposicions on els artistes que no podien viure del seu treball tingueren la possibilitat d’exhibir permanentment la seua obra. La idea de Sorolla i d’alguns joves pintors era que les arts plàstiques «majors» confluïren amb les arts aplicades a la indústria. Entre aquell grup d’artistes novells sobreeixien les personalitats del pintor Fillol i de l’escultor Causarás. Tots dos, al costat de Sorolla, pretenien dinamitzar el Cercle de Belles Arts, i amb això plantar-li cara a l’art «oficialista» que es promovia a Madrid. Eren els anys en què tots els artistes, tant els mancats de recursos com els ben posicionats econòmicament, havien d’acudir a la capital a fer valdre el seu art. Això suposava un gran esforç dinerari per a qualsevol artista, i, encara que tingueren la possibilitat de guanyar algun premi, a vegades ben remunerats i altres no tant, al final l’obra se la quedava l’Estat en fons.
Així doncs, els artistes de les diferents disciplines sabien que, amb el pas del temps, les seues obres es podrien revalorar i amb això aconseguirien beneficis en primera persona, o, a llarg termini, per part dels seus descendents més directes. Tanmateix, la idea de Sorolla, Fillol, Causarás i altres prometedors artistes valencians va calar, i aquella «xicoteta bomba» que li insinuava Causarás a Sorolla en el text de la seua epístola es va materialitzar de manera aclaparadora en la citada Exposició de Belles Arts de la Fira de Juliol de València de l’any 1908. Un any després arribaria l’anhelada «bomba gran», la qual explotaria amb gran goig i fervor en l’Exposició Regional de València de 1909, i posterior Nacional de 1910. Amb tot i amb això, l’essència inicial del Cercle s’havia materialitzat, perquè va vetlar pels artistes plàstics valencians més humils i amb menor projecció. Lluny de qualsevol protagonisme personal, el compromís de Sorolla amb els joves artistes valencians i republicans es va mantenir fins al seu òbit. Per contra, en alguns ambients artístics, culturals i socials de la València de les primeres dècades del segle XX, aquella forma d’actuar sembla que no va ser ben vista.
D’altra banda, entre les poques visites que el pintor va rebre al xalet de Cercedilla abans del seu traspàs, hem d’anomenar la que li va fer el seu amic Ricardo Causarás Casaña. Des que Clotilde assabentara a Causarás perquè poguera acomiadar-se del seu amic, l’escultor no cessaria en la seua perseverança a l’hora d’organitzar un sentit homenatge al conegut com «el pintor de la llum». Tant fou així que, quasi de manera immediata, ho va deixar per escrit el 23 d’agost de 1923 en una nota de premsa dirigida als artistes valencians, encara que aquella emotiva i noble iniciativa no va calar com ell haguera desitjat. Hem de recordar que fou en aquell any, després del colp d’estat i la instauració de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), quan el novel·lista Vicente Blasco Ibáñez va decidir exiliar-se a Menton, una comuna francesa situada a la Provença i Costa Blava. Un moment tibant i convuls entre conservadors i republicans a València.
En efecte, quan mor Sorolla el 10 d’agost de 1923 en Cercedilla, i les seues restes mortals es traslladen a València, la recepció no va ser només multitudinària, sinó també polèmica per tumultuosa. Benlliure anava al costat del fèretre en representació del Rei i acompanyant a la família del pintor. València el va rebre amb honors de capità general mort amb comandament en plaça i, per tant, allà estaven les representacions militars, eclesiàstiques i civils, que van col·locar el fèretre en un armó d’artilleria amb la consegüent escorta de cavalleria. En un moment de detenció, Félix Azzati, director del periòdic El Pueblo, amb un grup de persones, va cridar: «Sorolla és nostre, pertany al poble» i van assaltar l’armó. En el moment en què el cap de l’escorta va alçar el sabre contra el periodista, Benlliure es va interposar detenint l’acció, i, pujat a l’armó, va dirigir unes paraules per a calmar els ànims i continuar amb el funeral. Segons aquests antecedents: van posposar els conservadors valencians l’homenatge pòstum a Sorolla? Li van perdonar que fora un fervent i compromés republicà al llarg de tota la seua vida?
Caldria no negligir el fet que, Blasco i Sorolla encarnaven l’Espanya valencià-andalusa perfilada per Unamuno, «la pagana Valencia, patria de Sorolla», convertint-se així en referents culturals de l’Espanya mediterrània. En aquesta mateixa mesura, recordem també l’opinió de Valle Inclán, qui titlla a l’obra de Sorolla com a «pintura bárbara», perquè la seua impaciència creadora i falta de refinament pot explicar-nos que per a ell l’art no és un resultat cultural, sinó més aviat un fet natural.
Per contra, la mort de tan cèlebre artista valencià provocaria en el seu bon amic Ricardo Causarás Casaña un compromís personal que li acompanyaria pràcticament fins a la tomba. No debades l’escultor no cessaria en la seua perseverança a l’hora d’organitzar un sentit homenatge a Sorolla. Tanmateix, seria des de la Casa de València, a Barcelona, on es va prendre amb més interés aquella justa i noble iniciativa. Des que en 1928 aquesta entitat sol·licitara una subscripció popular per a la recollida de fons i amb això fondre en or la relíquia artística coneguda com La mà de Sorolla, obra que l’escultor va modelar el 1901, Causarás no va cessar en la seua obstinació per organitzar un solemne homenatge a Sorolla a la seua ciutat natal.
El dilluns 4 d’agost de 1930, l’alcalde de la ciutat de València va manifestar que l’acte de lliurament d’una relíquia artística per part de la Casa de València, de Barcelona, a l’Ajuntament, de la mà de plata del pintor Sorolla, modelada pel nostre paisà l’escultor Causarás, se celebraria l’endemà a les dotze i mitja en el nou saló de sessions, que seria inaugurat oficialment aprofitant l’assenyalada efemèride. En el matí del dimarts 5 d’agost de 1930 es va verificar l’anunciat acte de fer lliurament a l’Ajuntament per la Casa de València, de Barcelona, de la mà mirífica de Sorolla, fosa en plata, i que havia estat buidada en guix per l’escultor valencià senyor Ricardo Causarás en 1901.
Tal com vam tenir l’ocasió de publicar en aquest mateix mitjà, per rara paradoxa, i, amb gran pesar, Causarás havia passat de sentir una gran alegria, emoció i reconeixement immens en la seua terra, a la desolació més profunda al cap de pocs dies. Tot això provocat per la irreparable perduda de la seua premiada figura Sorolla (1901) en caure a les aigües del port de València en el mes d’agost de 1930. La il·lusió que havia fet pública a Barcelona un any abans no va deixar de ser com una fatídica premonició. Un anhel que en origen va plasmar en una entrevista oferida al periodista Rogelio Mora Sempere.
Com es quedaria Causarás davant aquell acte incompressible? El seu net ens va dir que el dolor, la melancolia i la depressió que va patir el seu iaio van ser tan intensos i duradors que li farien prendre la dolorosa decisió de mai més tornar a trepitjar la ciutat de València. El dijous 14 d’agost de 1930 es va convertir en una de les últimes ocasions en la qual l’escultor Ricardo Causarás Casaña va visitar la seua volguda, recordada i enyorada València natal. De fet, sabem per un suplement gràfic, que Causarás va voler acudir a l’homenatge que se li va rendir al seu amic Sorolla en el Cementeri General de València el mes d’agost de 1933. Uns mesos abans de la inauguració del monument al pintor que va dissenyar l’arquitecte Francisco Mora Berenguer per a albergar el bust fos en bronze de Benlliure, atés que no seria inaugurat fins al dia 31 de desembre de 1933. És a dir, una dècada després de l’òbit del pintor, quan a Sevilla, per exemple, ja feia anys que se li havia homenatjat a l’autor d’Una altra Margarida.
En conclusió, i, després de 2023, declarat Any Sorolla per part del Ministeri de Cultura, ara en 2026 novament la seua obra està de plena actualitat gràcies al despropòsit del milionari acord signat temporalment per part de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de València i la Hispanic Society de Nova York. Tant de bo també siga un moment per a conéixer altres aspectes de la biografia del «pintor de la llum» no tan reiteratives i fins i tot excessives, vist que Sorolla és un artista del cavallet plenament consagrat, i que a més atresora certa hegemonia des de fa més d’un segle. Una nova oportunitat per a traure a la palestra la relació entre Causarás i Sorolla. Però, principalment, per a rescatar-la de les tenebres de l’ostracisme on ha quedat abocada. A més de ser una ocasió immillorable per a reivindicar la seua amistat estreta i sincera fins a l’eternitat.
