Algunes decisions fan olor de modernitat però acaben sent, simplement, una altra manera de bufar en caldo gelat, que és com ma mare definia l’art d’aparentar allò que no tens. Aquella saviesa de casa: traure pit amb la butxaca buida. I cada vegada que sent parlar del projecte de portar Joaquín Sorolla al Palau de les Comunicacions a colp de talonari, no puc evitar recordar els senyorets que descrivia Vicent Blasco Ibáñez a Arroz y tartana: molta façana, molta tartana passejant per l’Albereda, però ni un duro a la butxaca. En aquest cas no parlem de quatre xavos, sinó de més d’un milió d’euros anuals —”subjecte a increments”, que ja sabem com solen acabar aquestes coses— per llogar una col·lecció que no serà mai nostra. Llogar. La paraula és important. Perquè mentre uns parlen de patrimoni, altres fan números i veuen una quota, una factura i una data de caducitat. I així convertim la cultura en un rènting amb bones llums i millor propaganda, com si el prestigi es poguera adquirir per subscripció i no fora el resultat d’un projecte de país i d’un ecosistema cultural viu.
No és que Joaquín Sorolla no ho meresca. Només faltaria. Sorolla és llum, és Mediterrani respirant en pintura, és un clàssic indiscutible. Però precisament per això, perquè ja és indiscutible, costa d’entendre aquesta obsessió per pagar milions per reforçar allò que ja està consolidat, mentre els museus propis fan equilibris i els creadors vius —els que haurien de ser el futur del nostre patrimoni— sobreviuen com poden. És com convidar a sopar el ric del poble mentre els de casa mengen sang i ceba, i encara donar-li les gràcies per vindre. El govern valencià ha decidit, a més, adaptar la llei perquè tot això siga possible, i ho fa amb la mateixa naturalitat amb què abans es feien altres operacions d’aparador: grans anuncis, grans xifres, grans titulars. Després, si de cas, parlarem del contingut. Mentrestant, el relat està servit: València tindrà un gran espai Sorolla. Encara que siga de préstec. Encara que siga caríssim. Encara que, quan s’acabe el contracte, els quadres facen les maletes i se’n vagen tal com han vingut, deixant-nos només la foto de la inauguració i la factura pendent.
Diversos col·lectius culturals ja han alçat la veu, i amb raó. Parlen d’una cultura de pas, d’un model que confon prestigi amb despesa i que substitueix la política cultural per la política d’esdeveniments. I encerten. Perquè el problema no és només econòmic, que també. És sobretot una qüestió de model: volem construir patrimoni o volem llogar-lo? Volem enfortir el teixit cultural propi o continuar depenent d’operacions vistoses que duren el que dura un contracte? Volem un país que cuide els seus creadors o un que només es recorde de la cultura quan pot fer-ne un titular? Mentrestant, institucions com l’Institut Valencià d’Art Modern o el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat arrosseguen anys de decisions discutibles, canvis de rumb i, sobretot, la manca d’una idea clara de país cultural. Però això no lluïx tant com penjar Sorolles llogats en un edifici emblemàtic, ni dona la mateixa foto, ni permet la mateixa escenografia.
Al remat, tot plegat té un aire conegut. Massa conegut. Com aquells passejos en tartana per aparentar una prosperitat que no existia. Amb una diferència: aleshores, si el cavall es cansava, el ridícul era més o menys íntim. Ara, el cavall el paguem entre tots, i damunt ens diuen que és un luxe. I és ací on torna la frase de ma mare, que no falla mai: bufar en caldo gelat. Fer veure que bull quan en realitat està fred. I potser el problema és aquest: que ens hem acostumat tant a l’espectacle que ja no distingim entre la calor de veritat i el vapor de mentida, i acabem confonent fum amb cultura i aparador amb projecte.
