Fa un parell de dies o tres que rumie un fet que m’ha ocorregut i que vull compartir amb els lectors. Com d’habitud en els últims anys, he aprofitat els dies lliures que tinc per les festes santjoaneres de les Fogueres per a fugir de la xerinola i recloure’m en l’oasi de tranquil·litat i silenci que és la urbanització naturista Torremar Natura situada a Vera (Almeria), un autèntic paradís per al cos i per a la ment. És el quart any consecutiu que hi vaig i no serà l’últim perquè la sensació de pau i benestar que assage quan hi estic és indescriptible i només l’experimente allí i en el meu racó favorit, l’alacantina platja del Cap de l’Horta.
El divendres 26 de juny va contactar amb mi a través de l’única aplicació de flirteig que tinc instal·lada un xicon que, després de la salutació inicial, em va preguntar on em trobava, ja que apareixíem a un centenar de quilòmetres de distància. Li vaig dir on estava i va comentar que coneixia la zona. De seguida em va suggerir continuar parlant per altre canal de missatgeria instantània i hi vaig accedir. En canviar de plataforma, la primera cosa que va fer fou enviar-me una fotografia seua perquè poguera posar-li cara. Tot i que me la va passar amb temporitzador, vaig tenir temps suficient de vore que era molt guapot, un bonazzo, bel maschio o gran manzo com diuen els italians. Després de les típiques (i tòpiques) preguntes de rigor que se solen fer en aquestes situacions inicials, em va amollar un ¿Te molaría quedar?, a la qual cosa no vaig dir ni que sí ni que no. Li vaig deixar clar, això sí, que soc una persona que necessita un poc de connexió abans d’arribar al llit, i ell em va respondre: Ya, claro, y yo. Precisament, el seu àlies en l’app era «Conexión», juntament amb l’emoji de l’estrela fugaç.
Jo, que estava en mode zen i prioritzava el meu interior, capficat en les lectures que m’havia emportat (em vaig llegir set llibres i mig, entre els quals un de ben extens, La península de las casas vacías, de David Uclés), poc receptiu i passant per complet d’encontres fortuïts que només satisfan la part carnal però que, en el fons, no m’omplin gens per dins, com deia vaig deixar córrer la conversa. El xicot va insistir que pareces un buen tío que podría merecer la pena conocer, però no estava el forn per a rosques o no s’hi van donar les circumstàncies adequades, de manera que, simplement, vaig agrair la seua amabilitat per les paraules tan afables que em va dedicar.
Doncs bé. Cinc dies després, de tornada a la terreta, arran de la meua breu presentació en el grup de WhatsApp creat per a participar del 9 al 12 de juliol en les Biovacances 2026 al centre Calima de Gilet (el Camp de Morvedre), en alçar-me l’1 de juliol i mirar el mòbil tenia un missatge d’un número desconegut que deia: Buenos días, Óscar! (ai, l’accent del meu nom!) Soy Víctor, del grupo de Biovacaciones. He visto que eres alicantino también. No sé si te apetece compartir coche, tú me dices y sin ningún compromiso, por supuesto. Ah, este soy yo, así también me pones cara. De nou, una foto amb caducitat, però quina va ser la meua sorpresa quan vaig vore que era el mateix xic amb qui havia parlat tan sols uns dies abans quan estava a Vera i al qual havia donat carabassa.
Coincidència? No ho sé, però no pare de pensar en aquest succés casual o causal. Un paio troppo figo que mostra interés en mi, que no li done corda i ara resulta que no tan sols conviuré amb ell tres dies i tres nits en el centre de retirs, ioga i meditació, sinó que dinarem junts el dia de l’eixida, compartirem cotxe i repartirem les despeses de gasolina dels dos trajectes d’anada i tornada. Compartir és amar, com m’agrada dir a mi. No solament això. Aquell matí de dimecres, com que anava a peu a la faena, en comptes de xatejar amb ell com fan els adolescents li vaig telefonar, i vam encetar una interessantíssima conversa, unes xarrades que hem mantingut des d’aleshores pràcticament a diari i que reforcen el lligam tan bo que des d’un principi hi ha hagut entre nosaltres.
Sempre he pensat que les coses passen per alguna raó. Una cosa és la casualitat, és a dir, l’atzar, allò que no està previst, que no s’espera, i altra cosa és el concepte filosòfic de la causalitat, que estableix que tot esdeveniment o fenomen (l’efecte) té una explicació o una raó de ser (la causa). El món seria incomprensible per a nosaltres si perdérem la confiança en el principi de causalitat. L’ésser humà, segons els teòrics, accepta que existeix aquesta idea abstracta per a poder fer inferències en la vida quotidiana i admetre una relació de motiu i lògica entre els diferents aspectes de la realitat que ens envolta. Siga com siga, el destí ha volgut posar-nos en el camí novament a Víctor i a mi. Les segones oportunitats. L’univers volia que aquest xicarró i jo ens coneguérem i ho ha aconseguit sense forçar cap situació. De segur que és l’inici d’una bonica amistat, i la celebre perquè qui té un amic té un tresor. Estic convençut que mantindrem el contacte després de la nostra experiència iogui perquè ell viu a Aguadulce (Almeria) però té família a Alacant, mentre que jo, en canvi, vaig de tant en tant a Vera, que es troba a una horeta de distància del seu lloc de residència.
Un últim i petit detall. He comentat que en el seu perfil en l’app de flirt en què ens vam conéixer hi havia una emoticona d’una estrela movent-se ràpidament que s’apaga de seguida. L’estrela fugaç s’utilitza per a il·lustrar màgia, somnis o sorpresa. És un símbol amb connotacions molt positives, com ara l’esperança, l’encís o els desitjos. Es basa en la tradició que, en vore un meteor igni creuant el cel, cal demanar un desig. Per tant, s’utilitza per a expressar anhels, l’expectativa que alguna cosa bona passe o per a desitjar-li bona sort a altra persona. També representa allò increïble, sorprenent o fantàstic. És una manera de dir que una cosa és màgia, i màgic ha sigut també el retrobament amb aquest bell alacantí afincat al sud que, sí o sí, la vida m’havia de posar en el meu camí. Seguint amb una de les llengües més sensuals, musicals i melòdiques que conec, beato me! Soc molt afortunat, ho sé. Per això, gratitud infinita sempre.
