Ni el sol inclement d’una vesprada a finals de juny ni la falta de seients, ni les deficiències inicials del so, van ser obstacle per desbordar divendres passat el Parc de Capçalera, ple de gent des de l’amfiteatre fins a les altures. La cita, però, no era la de cap influencer, o potser sí, segons es mire, ni cap estrella del rock, ni cap “cantamañanas” de torn, eren Mónica Oltra i Gabriel Rufián en un tête à tête, conduït per l’actriu i humorista Maria Juan, però que de fet anava de soi.
Una hora abans que comencés l’acte s’havien omplert ja pràcticament les grades. Segurament els organitzadors no esperaven tanta assistència, però en aquestes coses mai se sap. El ben cert és que molta gent va haver de seguir l’acte des de diferents altures i distància, gent que no veia res i només escoltava, gent que, vista des de fora del riu, despertava la curiositat d’aquells que passaven per allà i es demanaven, què hi ha al parc que convocava tanta gent.
Fos com fos, l’acte, per començar, fou un èxit. I tenia les seues raons: primera perquè el personal està fart, fart de mentides, d’amenaces, de xuleries, de precarietats, d’inútils, d’immorals, farts de l’amenaça feixista a tort i dret, farts i enrabiat, com diria Rufián, la ràbia, un sentiment que ell no negava tindre i que Mónica Oltra rebutjava: “No soc capaç de sentir ràbia, i mira que m’han fet moltes canallades, clar que estic indignada, però jo no vull que la por canvie de bàndol, el qui sí que vull que canvie de bàndol és la vergonya, ha de ser vergonyós ser un feixista”.
Però torne a l’inici. El parc de gom a gom, i per què? Doncs perquè la gent d’esquerres ho necessita, necessita esperança, lideratge, paraules fermes i contundents, però respectuoses, perquè el despropòsit dels insults i les desqualificacions de la dreta comença a esgotar, perquè amb la crispació no anem enlloc, perquè el que l’esquerra necessita és ampliar files, unir i guanyar simpaties: “per què no fem unes primàries i creem les llistes d’esquerres que poden ser guanyadores”, apuntava Rufián”, i això ho tenen molt clar tots dos, Rufián i Oltra, i així ho van fer sentir.
Ni que la llengua, ni que la bandera siguen un obstacle per a la gent que creu en l’esquerra, en la justícia social, la gent que no nega l’emergència climàtica, que demana una gestió justa del territori i del dret a l’habitatge, que no tracta amb hipocresia l’immigrant. “Clar que la dreta vol la immigració, és mentida que no la vulguen —apuntava Oltra— però la vol il·legal, en precari, sotmesa i poregosa, susceptible de tota explotació”.
Oltra —que feu aparició en el seu primer acte polític després d’un període de forçada i forçosa desaparició— “quatre anys i un dia des de la meua última aparició davant d’aquesta gent bonica”, digué, es mostrà ferma, decidida i, en algun moment, fins i tot emocionada. Només ella sap pel calvari que l’han feta passar…
Però és una dona valenta, s’ha construït a ella mateixa des de baix, té idees sòlides i sap compartir-les i, a més, està amb els que la necessiten. I clar, això la dreta no li ho perdona. Com tampoc li perdonen a Rufián moltes coses, ni des de la dreta, ni des de l’esquerra “més progressista” que a voltes es mostra d’un elitisme llepafils i primmirat que dona molt que pensar. No cal més que recordar les paraules que recentment dedicava Jordi Amat a Rufián en el seu article “El niño perdido Gabriel Rufián” (El País), on es referia al polític d’Esquerra Republicana com el “espabilado” que siempre soñó ser.
Si l’odi de classe i la mala bava es pogueren pesar, ací n’hi hauria unes quantes arroves. I no, no és que Gabriel Rufián somiés en ser un “espabilado”, és que ho és, però ho és en el millor sentit de la paraula, és ràpid, llest, bon orador, té guspira, s’ho ha llegit tot “vinc de família comunista, m’ho he llegit tot”. Aquest jove de Santa Coloma de Gramanet coneix el terreny, sap de què parla, ha xafat carrer i sap per on respira la gent treballadora. A més, no es casa amb ningú, ni tan sols amb l’executiva del partit.
Però que tenen en comú aquests dos insubornables?
“Estic acostumat a perdre”, digué Rufián. I sí, acosutumat a perdre, com també ho està Mónica Oltra, però tenen més coses en comú: tots dos fan política amb la gent i per a la gent. Oltra somia ara en tornar a fer de València una ciutat habitable, oberta, amable amb tots i diferent “Si Nova York pot, València també”, una ciutat amb els carrers i les places per a les persones, i no per al trànsit, una ciutat amb refugis climàtics per a quan ens ofeguem, i una ciutat on els baixos comercials no hagen de tancar perquè hi ha depredadors a l’aguait que volen fer d’ells apartaments lowcost per a turisme lowcost i vida lowcost. Doncs tant de lowcost, va i resulta que té un very hight cost, entre altres, que la gent haja de tancar els negocis a causa de les pujades infernals dels lloguers, i que els emprenedors, sobretot els més joves, no troben locals assequibles on poder posar en marxa un negoci o un comerç, per modest que siga. I una ciutat sense comerç local —com un poble sense escola— està més morta que viva.
Tot això ho tenen en comú Rufián i Oltra, a més d’haver alçat el cap unes quantes vegades. Però també tenen les seues diferències, i per això es complementen i fan un tàndem potent: Rufián és un crack de les xarxes socials, les fa xas, perquè ha comprés allò tan elemental que ens va ensenyar Joan Fuster: “Tota política que no fem, serà feta contra nosaltres”. I que avui podríem traduir com “totes les xarxes i canals socials que no ocupem, seran ocupats contra nosaltres”.
Ventalls i samarretes multicolors
No podia ser d’una altra manera, per anar a veure la Mónica, la reina de les samarretes, tota mena de samarretes van omplir l’amfiteatre, entre elles, moltes verdes, amb l’empremta de la lluita més gran que des de fa anys que ha omplert els carrers i les balconades del País Valencià, i tota mena de ventalls, també amb l’arc de Sant Martí, també l’orgull gai hi era. I un públic ben variat: des de joves a ancians, des de catalanoparlants a castellanoparlants. Des de famílies senceres a colles d’amics. I crits com ara “visca, visca, visca la lluita feminista” o “l’esquerra unida, mai serà vençuda”, o “alcaldessa, alcaldessa”, referint-se a Oltra.
Però sobretot bon humor i bon riure i fins i tot els deures que mútuament es van encarregar tots dos: per a Mónica, dur Mazón a la presó, per a Rufián: unir forces i crear un front comú.
Rufián, que va tenir unes paraules boniques de reconeixement i agraïment a la tasca política feta per Oltra, “has estat un referent, trencant motlles i moltes més coses, com un exemple de resistència”, es va mostrar com sempre: seductor i “provocador”: “Qui entre vosaltres joves sap qui presenta el telenotícies de TVE? I qui entre vosaltres sap qui és Vito Quiles?… Noms, rialles. “Doncs, sapigueu què passarà si no ens unim, passarà que si guanyen les eleccions al govern espanyol el combo PP-Vox, tindrem el Vito Quiles presentant el teledario de la Uno”
Davant d’aquest escenari i d’una dreta que vota sempre, voten tots, un dels problemes més grans a combatre en les files de l’esquerra valenciana és l’abstenció —recordem que en 2023, 120.000 votants progressistes que es quedaren a casa enviaren els socialistes i valencianistes a l’oposició— i l’abstenció també per part dels votants més joves. Mónica Oltra es va mostrar ferma en parlar de la joventut, “no es tracta de preguntar-los què volen o pensen, és tracta d’escoltar-los quan parlen, no es tracta de dir que els joves són el futur, perquè són el present, han d’estar ara i ací, en el present, fent política”.
Precisament evocant el present i la urgència, Rufián va recordar al públic assistent que “el que ve és molt fotut”, “tothom ho diu”, a la qual cosa Oltra li va contestar: “No és el que ve, sinó el que volem que vinga, i la nostra tasca és no deixar, no consentir que vinga. Estic convençuda que hi ha una línia moral entre els feixistes i els antifeixistes i que ser feixista és immoral i ser antifeixista és l’única manera de sobreviure-hi”.
“Tenim raó, sabem que tenim raó, però ara ens cal la unió”, proclamà Rufián. I la unió que fa la força fou l’eix central de la conversa i de l’acte: exhortar el públic a propiciar aquesta unió, demanar a l’esquerra una unió que faça possible un govern conjunt d’esquerres i un mur de contenció davant de l’amenaça del feixisme, que ja du temps trucant a la porta, de matinada i plena llum del dia.
“Quantes vegades t’han dit, tu no, tu no, tu no, i tu tampoc, tu no vals, tu no arribaràs a res. A mi també m’ho han dit” apuntà Rufián, “però no, i tant que valem i hi arribarem, perquè tenim raó”, repetí Rufián diverses vegades amb micròfon en mà i caminant sobre l’escenari.
Deia adés que tots dos tenen coses en comú, més d’una coincidència, però, és clar, són diferents: Rufián és més visceral, sent ràbia i ho diu, Mónica és més calmada, apel·la a l’esperança i a denunciar la vergonya i la inutilitat: “són més perillosos per inútils que per corruptes”, digué un dia, i quanta raó tenia! I sí, Rufián està al dia amb la tecnologia, i a Mónica se li donen “millor les persones que les màquines”, apuntava la candida a alcaldessa rient cada volta que hi havia un entrebanc tecnològic.
Però tots dos combaten en un front comú: escoltar i sintonitzar amb el batec de la gent del carrer, de la gent feinera. I tenen clar per què lluiten: lluiten perquè recuperem les regnes del diàleg, per un govern que treballe per la igualtat i la justícia social i no abandone la seua gent, ni sota el sol ni sota la pluja.
