Quina llengua parlem els catalans? Òbviament el català, el catalanesc que deia el cronista Muntaner. Però és que ―ai, carall!― hi ha catalans a qui no els agrada que els diguen catalans, o diguem-ne ―si així ho preferiu― catalanoparlants que, per ignorància o mala fe, no els plau que la seua llengua es diga català. Més enllà dels límits estrictes del Principat, sobretot més enllà del rierol de la Sènia, l’obsessió glotonímica, amanida de burrera, arriba a ser malaltissa. En temps que València capital ―i no fa tant!― encara era idiomàticament «valenciana» de cap a peus, l’arravatament localista amagà el gentilici i el glotònim català aplicat als naturals del vell Regne que el gloriosíssim rei en Jaume ―el primer!― es tragué de la corona i ―val a dir-ho― dels dídims. I no oblidem que en època del rei Jaume, que era el líder dels catalans i aragonesos invasors i per això fou dit «el Conqueridor», els valencians, els de debò, vestien almeixies i parlaven algaravia (l’àrab dialectal xarcandalusí). Ah! I el gentilici «valencià» (balensí, en algaravia), en temps dels moros, només era aplicable als habitants de la ciutat i a tot estirar als de l’emirat regit per l’emir de València. Ni Alzira ni Xàtiva ni Dénia ―atenció― eren de València aleshores, que obeïen l’emir de Múrcia. D’aquella conquesta (incloses més endavant Alzira, Xàtiva i Dénia, i també més tard Alacant, Elx i Oriola) el rei Conqueridor s’empatollà un regne ad hoc, per la cara, amb la voluntat, si s’esqueia, de cedir-lo a un dels fills tinguts amb la princesa hongaresa Violant Árpád, que plorava i plorava per heretar els fills, i… Bé, quasi que arribà a ser-ho, que la intenció el rei la tenia i tenia el fill elegit per a heretar-lo, si no fora per la negativa dels catalans i aragonesos que s’hi havien establert a escindir-se de Catalunya i Aragó. I València, finalment, fou «Ciutat i Regne», que així fou establert oficialment el 7 d’abril de 1261, quan el monarca per primera vegada jurà els seus Furs, i amb el temps, més d’un segle després, aquella institució regnícola generà identitat i els seus habitants esdevingueren valencians i a alguns, no tots, se’ls acudí que, doncs eren al Regne de València, al seu català li dirien «valencià», encara que ―ep!― ningú negàs mai, ni aleshores ni en temps posteriors, que aquella llengua «compartida» sempre va ser la mateixa.
No us descobrisc ―atenció!― la sopa d’all. El català, a València, era dit valencià, però ―ep!― també català. Dit d’una manera o una altra, català era, i la intercomprensió dels seus parlants mai no es perdé. Arribà un moment en què la guerra del Principat contra el rei Joan II, dit el «Sense Fe» (1452-1462), traslladà el centre neuràlgic de la Corona de Barcelona a València i, és clar, València aprofità la primacia política i, en virtut d’esdevenir ciutat capdavantera, imposà la seua visió «a la valenciana» de la llengua i la cultura. El nom de la llengua havia de ser «valenciana» perquè, per ser la capital, era allà on es parlava i s’escrivia el millor catalanesc. I què…? Doncs bé, que així siga. El problema és que l’espanyolisme li caigué a sobre ben aviat, primer amb un rei que, sobretot, se sentia castellà, Ferran II el Catòlic, i després d’ell el net, el flamenc Carles V, que posat a triar, elegí Castella com a pàtria, el castellà com la seua llengua, i postergà l’antiga Corona de catalans i aragonesos a perifèria del seu Imperi. Ai, la Decadència!
Potser el mot Decadència no siga el més apropiat per a designar el període d’afebliment dels usos literaris del català als segles XVI, XVII i XVIII, si més no, és discutit pels estudiosos del període, però el cert és que al segle XVI, per motius diversos encara no escatits convenientment, al Principat de Catalunya (inclosa la Catalunya Nord), al Regne de València, a les Illes Balears i a la Sardenya catalanòfona, advertim l’abandó creixent de l’ús literari del català i, encara més, el defalliment dels nexes de solidaritat «nacional» de la catalanitat, que es regionalitzà, la qual cosa també afectà a la designació diversa de la llengua als territoris que en formaven part. Els regnícoles valencians adoptaren la designació de «llengua valenciana», perquè al seu parer ―Gaspar Escolano― era la de més «dulce pronunciar», sense «vocablos grosseros que hoy en día es la [llengua] catalana» (Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reino de Valencia, València, 1610). La discrepància, si de cas, únicament era nominalista, que mai no afectà a la concepció d’unitat del català. Quan Escolano explica la situació lingüística de Sardenya escriu: «También [els catalans] pasaron a Cerdeña, porque aunque es verdad que los sardos desde ab initio tuvieron lengua natural, que después se fue mudando de mil colores, y con las avenidas de los romanos, godos, moros, pisanos y genoveses se hizo de las de todos una confusa pepitoria que hoy en día se habla en la isla; pero es cierto que corre parejas en ella la valenciana, siendo esta la más polida y cortesana de ellos y la que se entiende en los pueblos mayores y ciudades». És a dir, hi anaren els catalans i ―oh, sorpresa!― portaren la «llengua valenciana» a l’illa.
A la fi del segle XV i inicis del XVI els humanistes descobriren la història antiga de la península Ibèrica i ―ai, punyetes!― que aquesta era dita pels romans Hispania, la qual cosa, amanida amb discursos pomposos, venia com anell al dit, políticament, per a justificar la unió dinàstica de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella. Fixeu-vos, a tall d’exemple, en l’il·lustre gironí Joan Margarit, esdevingut cardenal a la fi de la seua vida, que no solament descobrí amb plaer les correries dels romans per la Península, sinó que amb la seua història «a l’espanyola» o Paralipomenon Hispaniae, pretengué fer d’aquella unitat politicodinàstica, la unió de les Espanyes ―diu― citerior i ulterior, la seua «pàtria». La Corona ―la vella unió― de catalans i aragonesos, de sobte, passà a un segon pla camí de l’oblit i la llengua nacional acabà per ser postergada. Vet ací ―ras i curt― la Decadència i per què l’estudiós Magí Pers i Ramona (Historia de la lengua y de la literatura catalana desde su origen hasta nuestros días, Barcelona, 1857) titulà la quarta i última part del seu llibre «Decadencia de la literatura catalana». Ara bé, una «Decadència» que per a Pers i Ramona s’inicià a la fi del segle XVI, quan «una literatura que logró colocarse en tan elevada altura entre los pueblos más cultos de Europa, descendió rápida y fácilmente de ella para ser más tarde casi olvidada de aquellas mismas naciones que en tiempos más felices la tuvieron en grande estima». I la llengua va ser oblidada, menystinguda i, en conseqüència, perdé l’estàndard que la dignificava, es dialectalitzà i cadascú l’anomenà com li vingué en gana, des de llemosí fins a apel·latius tan indignants com patuès i xapurriau.
A València ―la ciutat de València― el descobriment del «llemosí» (en propietat, només el nom del dialecte occità parlat a Llemotges) serví per a dissimular ―més aïna silenciar― el nom de català. I quan sorgí la Renaixença, que afortunadament després de la Decadència seguí una Renaixença, hi ha qui preferí dir llemosina a la llengua literària renaixent abans que catalana. Sí, és cert, que el barceloní Aribau escrigué allò d’«en llemosí sonà lo meu primer vagit», però tot ressuscitant la tradició trobadoresca, que era el nom de la llengua poètica amb què Ramon Vidal de Besalú l’anomenà a les Razós de trobar (segle XII). A València dir a la llengua «llemosina» era una manera de designar-la, deia Constantí Llombart («Rèplica a Antoni Careta Vidal», Calendari català, 1876), «per a no donar motiu de rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua». Per això ―continua Llombart― «sempre hem cregut lo més convinent l’aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l’antic arbre, naixcut en la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears». Ara bé, a casa seua, Llombart es trobà que un dels poetes més celebrats de la Renaixença valenciana, Vicent Wenceslau Querol, reclamà el nom de català ―a les clares, «català»!― per a designar la seua producció poètica en llengua pròpia, les «Rimas catalanas» del llibre Rimas (1877). Llombart s’empipà com un mico i escrigué a Los fills de la Morta-Viva (1879): «no sabem per què fundat motiu lo poeta [Querol] nomenà catalanes» les «tres composicions llemosines» de les Rimas. El motiu és ―vaja!― fundadíssim: Querol les escriu en català.
Joaquim Rubió i Ors publicà Ausias March y su época, una monografia que fou premiada als Jocs Florals de València de 1879, els primers organitzats per la societat Lo Rat-Penat, en què reafirmava l’error de dir llemosí i no català a la llengua «compartida». Però Joaquim, què has dit? El ratpenatista Rafael Ferrer i Bigné, un ferm partidari de l’apoliticisme de la Renaixença, s’aïrà públicament; i és que Ferrer i Bigné s’aterria per la possibilitat que la vindicació de la llengua, a València, acabés en vindicació política, com al Principat. Així que en 1881 Ferrer i Bigné, convertit en president de Lo Rat-Penat, obrí el curs de la societat amb un discurs encès contra Catalunya, que «pretén, com sabeu, representada per autorisats escritors, imposar son propi nom a ses germanes, denomina català nostre llenguatge, catalanes nostres glòries, catalans nostres poetes, i, així com hi ha qui diu que “llac català” pogué apel·lar-se algun dia la mar que nostres costes banya, apel·laria catalana nostra terra pàtria, ab la mateixa autoritat ab què algun versificador se la denominà “limusina”». Ferrer i Bigné, igual que el felibrisme provençal, pel qual sentia admiració, l’esparverava moltíssim que l’amor a la llengua esdevingués amor a la pàtria, la pàtria catalana sencera, per la qual cosa es negava que la reivindicació poètica de l’idioma ancestral es convertís en moviment reviscolador de la llengua pròpia, que ell fins i tot arribà a denominar «lemosinovalenciana». I és que per a Ferrer i Bigné ―ai, què us passa valencians?― no era possible cap altra nació que no fos l’espanyola.
El discurs de Rafael Ferrer i Bigné, tot i l’anticatalanisme subjacent, fou publicat per la revista barcelonina Lo Gay Saber en gener de 1882. Tingué, òbviament, rèplica, en el número de febrer, signada per C. (Antoni Careta?): «Lo catalanisme a València», un article en què l’autor reclama el País Valencià com a part de la catalanitat. Contra les raons argüides per Ferrer i Bigné d’enfortir la unió «espanyola», C. contesta amb l’anhel d’estrènyer «més i més lo llaç d’unió entre els membres de la noble família catalana», que ja no «llemosina». O Catalunya o Espanya?
Vet ací el dilema: o formar part d’Espanya i, doncs, oblidar la llengua pròpia per sempre, o, en canvi, abraçar la catalanitat sense por ni manies i recuperar la llengua pàtria. No es tracta d’una simple qüestió nominalista, que a la vista està. Renunciar al nom de «català» a València significa claudicació, acotar el cap davant l’espanyolisme agressiu, que no pararà ―el que fan hui dia els governs de PP i Vox a les institucions regionals i locals és bastant il·lustratiu― fins que el català desaparega del País Valencià. No sé, doncs, a quin sant la Sra. Teresa Cabré s’atreveix a insinuar qualsevol iniciativa de designació alternativa de la llengua: llemosí?, bacavés?, llengua cavabànica?… Qui l’ha d’acceptar, el valencià que s’estima la seua llengua, que l’usa i la transmet a les noves generacions, ja li va bé que siga «catalana» la denominació, sense subterfugis. Ah! I no ens cal l’AVL. És que, per a la senyora presidenta de l’IEC, Ausiàs March no era català? Li recorde ―vostè ho ha de saber― que en la primera edició dels poemes d’Ausiàs March (València, 1539), el seu editor, el valencià Baltasar de Romaní, escriu: Las obras del famosíssimo philósofo y poeta mossén Osiás Marco cavallero valenciano de nación catalán. D’altra banda, els temps de Ferrer i Bigné, que almenys coneixia i conreava el «valencià», són aigua passada, que la blaverada, inclosa l’atrinxerada en Lo Rat-Penat de hui, fa temps que renuncià a l’idioma d’Ausiàs March. La Renaixença valenciana, de tan poregosa i capcota a l’espanyolització, acabà resignada i estèril. El llemonisisme s’esvaí, però deixà la mala bava de renunciar al nom que dignifica, engrandeix i consolida la llengua dels valencians. Els valencians parlem català ―qui ho dubta?― i la resta, com l’ocurrència de la Sra. Cabré, són moniatades, futileses estúpides i ganes d’emprenyar.
