Diversos fets ocorreguts arreu del nostre occidental entorn que limiten les llibertats públiques, els drets de la ciutadania i el seu desenrotllament, esdevenen per tot amb una freqüència perillosa i preocupant. És així com podem veure periodistes malparats, vagues retallades i constretes, manifestacions vigilades exercint coacció que atemoreix els participants, cantants que són empresonats, drets laborals arraconats, multes milionàries a organismes com Greenpeace o la nostra vaga dels ensenyants valencians que encara no s’ha acabat. Tot un rosari de situacions i fets que amb molta freqüència els tenim davant nostre i és per això que esdevenen habituals. Açò passa tan sovint que entelen la nostra sensibilitat tot posant-li una crosta d’indiferència i llunyania. És així com s’inhibirà la capacitat de tindre sempre alerta aquell sisé sentit que té el qui vol viure en una societat on, els drets humans siguen motiu i raó dels actuals estats democràtics.
La proposta democràtica, neta i decidida, dona llibertat sense límits i, d’aquesta manera, apareixen partits i organitzacions totalitàries que aprofiten la vulnerabilitat del mateix espai, per minar el que fan servir i, així, tot tractant d’aconseguir el poder, malbaratar i pervertir la seua ordenada i civilitzada aplicació. La democràcia és un ordre polític que porta el risc en la mateixa essència, ha de tolerar, també, l’acció d’aquells que van a la seua contra i que la volen morta. Aquest model viu en una tensió constant entre la seua realitat actual i un ideal de justícia que mai és completa del tot.
Els estats fan bandera de la democràcia alhora que neguen vivències recollides en aquella carta dels drets fonamentals de les persones i que s’haurà d’aplicar a tota la ciutadania. Amb el subterfugi, però, que cal posar algunes condicions, o límits, per assegurar estabilitat i inclús les nostres millors condicions de vida, van escurçant l’estatus o nivell de llibertats aconseguides per la humanitat al llarg història.
No dissimulen massa les miserables justificacions que volen fer valdre i, tot i que la societat no accepta aquestes trampes, tossuts i capficats edulcoren les seues propostes fins a encabir els seus criteris, vulnerant així la bondat del sistema. La desmesura en les ànsies de poder i domini econòmic espenten els grups financers i altres modernes corporacions a capgirar condicions establides en els corresponents parlaments. Esbrinar aquestes situacions immorals, esdevé enginyeria del pensament i el raonament perquè la condició camaleònica d’alguns estats, disfressa de bones intencions lleis i mesures que adoben el terreny a grups de pressió, hòldings i màfies que, en molts casos, els governs contracten a l’ombra de legislacions indefinides o puntuals. Establint així una complicitat on la responsabilitat de cada una de les parts, queda aigualida deixant espai al dubte, la sospita i, per tant, a la prevaricació.
Desvelar aquestes nefastes i sibil·lines injustícies demana de les forces vives un nivell considerable de vigília permanent i constància atés que, el desig de poder i la temptació, també fan niu al sistema menys imperfecte que la nostra societat ha creat i que tots coneguem com democràcia. Tanmateix, en la condició de llibertat que aquesta implica, és on rau la seua feblesa perquè la llibertat total que pondera la posa en el blanc dels qui van a la seua contra. La proposta democràtica neta i decidida, dona llibertat sense límits i així apareixen partits i organitzacions que li van a la contra i, que aprofiten la vulnerabilitat del mateix sistema polític fent ús del mateix per minar allò que fan servir.
Noves formes, adés impensades ara presents, imposen llurs mètodes i els governs centrals, en algunes ocasions, estan per davall de la força que tenen multinacionals i corporacions que van atropellant tot i tots. Aquestes no mesuren, ni calculen, ni els interessa les conseqüències d’allò que fan, car l’únic objectiu que els guia és evident. Això afecta el nostre dia a dia i amb aquesta equació queda ben clar: els seus guanys, la nostra misèria. Així van xuplant de totes les mamelles possibles com ara cultura, esplai, ensenyament, atenció als majors, sanitat o esport fins que no quede cap àmbit o sector que no estiga al seu abast. No haurem d’oblidar, i si cal recuperar, aquell moment de forta acollida social que coneixíem amb el nom de societat del benestar. Societat que ha estat substituïda per la que ara tenim i que podríem anomenar sense cap excés com societat de la incertesa.
Si acceptem aquests darrers enunciats, no hi ha cap dubte que marxem enrere.
