La por ens ha mogut durant mil·lennis. Tindre por és una de les essències que hi ha en el comportament dels humans. De manera íntima també, tots ens reconeixem en situacions que ens han fet patir por. Tots n’hem tingut, de por. De fet, la por és un dels components particulars en les nostres identitats: cadascú té les seues pors (així, en plural, que semblen més xicotetes), les seues aversions, neguits, fòbies i un llarg etcètera d’eufemismes que només que amaga, en el fons, una qüestió tan humana com “la por” (així, en singular categòric).
Potser, en aquesta direcció, el que més determina la nostra manera de ser no és la por en si —perquè aquesta ens és comuna, ens unifica—, sinó la manera que tenim de gestionar-la en determinats contextos. Segons com, la por és un paralitzant potentíssim. Aquest és el primer impuls general com a reacció a les pors (o la por): aturar el camí, contemplar el problema des d’una distància prudencial, minimitzar els danys potencials. Malauradament, hi ha qui és capaç de veure en aquest cas, una ferramenta de control i de poder. Hi ha qui juga el joc de la por aliena en benefici propi.
Més enllà de les perversions d’aquells que procuren alimentar-se de la por dels altres (que és un camí llarg que mereix un text a banda), no hem d’oblidar que això de la por és una peça en el funcionament ordinari de tots els organismes, però també —i aquest és el punt— és un mínim comú de les nostres existències. Com deia adés, la por és inherent a l’existència i a l’existència comuna. La por és un atribut del grup i, com a tal, també s’enfronta en grup. Efectivament, la por es guanya entre tots. Si més no, amb l’ajuda dels altres.
També seria més adequat que aquest text començara dient: “La por ens ha mogut endavant durant mil·lennis”. Només un adverbi que redreça tot el que s’acaba de dir. I que ningú s’equivoque, no hi ha cap apologia de la por. La por, com a substància en si, no mou res, ans al contrari. El que fa anar avant és el fet de véncer la por. Si bé l’instint ens fa cautelosos, hi ha en el teixit del grup una xarxa de seguretat, d’experiències prèvies que consoliden els canvis (o la possibilitat dels canvis) i que ens encoratja a prendre el risc de jugar-se-la amb la por. Per això els referents, els precursors, els exemples a seguir són innegablement necessaris per travessar el llindar primer de la paràlisi.
***
Tot açò que acabe d’escriure, ho escric durant les setmanes centrals del mes de maig de l’any 2026. Es tracta d’unes setmanes convulses, d’atencions constants. Unes setmanes esgotadores. Per si la velocitat d’aquest món ha devorat en poc temps la realitat del mes de maig: es tracta de setmanes en què el professorat valencià fa una vaga indefinida. Es tracta d’una vaga inèdita en els darrers anys, amb un antecedent que es remunta al 1988. I es tracta també d’una por gran.
De les motivacions, el decurs i les conseqüències d’aquesta vaga, ja en podrem parlar en un altre moment. Ara, la por. Enfrontar una vaga indefinida fa por, sí. En realitat, s’hi enfronten moltes pors diferents (així, en plural, que semblen més xicotetes): la por de no ser escoltat, la por de trobar-se sol, la por de sotmetre’s a la incertesa constantment i cada dia, etc. N’hi ha moltes altres pors al respecte i, amb tot, la sensació de barreja de totes aquestes, tan indeterminada, tan lleugera i fosca, com una ombra, tan turbulenta, estomacal. El resultat és patir por tothora (així, en singular categòric).
Un raig de llum molt prim i calent, però, ens ha mogut endavant, durant aquestes setmanes com ha fet durant mil·lennis. L’ajuda col·lectiva. Tots els docents que hem assumit aquesta vaga per bé de l’ensenyament públic hem pogut mirar en tota direcció i saber-nos acompanyats davant de la por.
Just al llindar primer de la paràlisi, hem creuat la mirada amb aquells que van fer vaga fa quaranta anys. Aquells que també van patir por i que van demostrar que aquesta s’havia d’enfrontar i que la van enfrontar i que ho van fer per ells i pels seus alumnes, que hem estat nosaltres, i pels seus col·legues, que també hem estat nosaltres.
Just al llindar primer de la paràlisi, hem mirat al nostre voltant i ens hem trobat acollits, recolzats, dins del teixit comunitari i organitzats en xarxa. Hem mirat al nostre voltant i no ens hem vist sols. Hem mirat al nostre voltant i ens hem vist disposats a defensar-nos els uns als altres, malgrat que no siga la postura més habitual.
Just al llindar primer de la paràlisi, ens hem vist amb la responsabilitat de poder creuar la mirada amb aquells que, arribat el seu dia, també patiran por i necessitaran enfrontar-la en grup. Ens hem vist responsables d’enfrontar la por de hui per enfrontar la de demà. I just al llindar primer de la paràlisi, hem fet una passa i l’hem travessat.
Al cap i a la fi, la por ens és comuna i, com a tal, s’enfronta en comunitat per a poder avançar. I cal que recordem que el llindar primer de la paràlisi, com tots els llindars, només és una línia imaginària que marca en quin punt s’uneix una passa amb la següent.
Joaquim Cano Sais és professor de Secundària a la Nucia (la Marina Baixa).
