Hi ha dies que et poses a pensar en com han anat les coses i acabes fent-te preguntes que potser feia temps que tenies pendents. No perquè haja passat res extraordinari, sinó perquè, de vegades, necessites parar un moment, mirar arrere i intentar entendre com has arribat fins ací.
Fa molts anys que estic vinculat a la política. He treballat en projectes col·lectius, en l’àmbit local i comarcal, i també des de les Corts Valencianes. Moltes vegades des de darrere, dedicant hores a construir alguna cosa en què creia. Durant molt de temps vaig pensar que es podia treballar per un projecte polític i, alhora, posar-lo al servei d’allò que realment importa: les persones i el lloc on vius.
Encara ho pense. El que potser ha canviat és la manera d’entendre-ho.
Quan vaig acceptar formar part de la candidatura municipal, ja hi havia qui tenia molt clar què faria jo si arribava a ser regidor. Que si treballaria per al partit i no pel poble, que si només volia un sou, que si acabaria amb determinades tradicions. Els rumors van córrer abans que jo haguera tingut l’oportunitat de demostrar res. Però, al cap de poc de començar a treballar, també van arribar les felicitacions de persones que potser inicialment havien desconfiat o que simplement no sabien què podien esperar de mi.
Sempre m’ha semblat curiós comprovar com, de vegades, la realitat acaba sent prou diferent de la història que ens havien contat. Vaig dedicar al poble moltes més hores de les que hauria imaginat, vaig passar una bona temporada cobrant pràcticament res i vaig treballar perquè aquelles mateixes tradicions que alguns deien que volia eliminar es pogueren celebrar amb més garanties i seguretat. Al remat, els fets acaben parlant per tu. Perquè servir el poble no consisteix només a assistir a plens o a ocupar un despatx, sinó a estar, escoltar, resoldre problemes i treballar cada dia, encara que moltes d’eixes hores no apareguen enlloc.
En aquest temps he tingut l’oportunitat d’impulsar projectes que m’importen especialment. El MACVAC n’és un bon exemple. Hem viscut moments complicats, com passa en qualsevol institució que intenta avançar, però hui el museu travessa una etapa molt bona. Hem millorat l’organització i l’inventari de la col·lecció, reforçat les relacions amb altres institucions i augmentat la seua presència pública. Més d’un centenar d’obres de la col·lecció principal estan exposades fora del Palau del Batle, mentre altres peces del fons les han substituïdes sense penalitzar la qualitat.
També hem ampliat la presència de dones artistes en la col·lecció exposada, buscant autores i obres amb la qualitat necessària per a formar part del catàleg del MACVAC. Ampliar mirades i corregir absències no està renyit amb l’exigència; al contrari, és una manera de fer créixer el museu sense renunciar a allò que el defineix.
Però, si alguna cosa he aprés, és que res d’això s’aconsegueix a soles. Bona part dels resultats són mèrit dels equips que he sabut construir, de les persones amb qui he treballat i de la confiança que hem sigut capaços de generar. Sempre he pensat que assumir una responsabilitat implica envoltar-te de gent capaç, escoltar-la i deixar-la treballar. No necessites ser el protagonista de tot. De fet, si tot depén de tu, potser el problema és que no has sabut construir un equip.
Amb els anys, però, també descobreixes que les estructures creades per a impulsar projectes col·lectius poden acabar convertint-se en una finalitat en si mateixes. Que, de vegades, les sigles pesen més que les idees i importa més qui s’emporta el mèrit que allò que realment s’ha aconseguit. Quan això passa, és inevitable preguntar-te si continuar formant part d’una estructura és la millor manera de defensar allò en què creus.
En el meu cas, he acabat deixant arrere una etapa política en què he cregut durant molts anys. No perquè haja deixat de creure en moltes de les idees que m’hi van portar, ni perquè les experiències, les amistats i els aprenentatges compartits hagen perdut valor. Però una cosa és allò que penses i una altra és sentir que el lloc des d’on treballes continua sent el lloc on vols estar. Haver cregut en alguna cosa durant molt de temps no t’obliga a quedar-t’hi per sempre.
I prendre eixa decisió també implica mirar tot allò que has anat deixant pel camí. Jo tenia una tenda d’informàtica que vaig haver de tancar perquè no podia dedicar-li el temps que necessitava. També soc artista i continue fent bolos quan em requereixen, encaixant-los com puc entre la resta d’obligacions. La política municipal sembla que només ocupa les hores dels plens, però pot acabar ocupant-te la vida sencera. I, mentrestant, hi ha una família, una faena i un entorn que també necessiten temps.
No ho dic per a reclamar cap reconeixement especial. Assumir una responsabilitat pública implica acceptar-ne les exigències. Però darrere dels càrrecs hi ha persones, i les oportunitats professionals que deixes passar, les renúncies personals i el cansament acumulat no apareixen en cap acta plenària. Tampoc hi apareix el moment en què t’adones que potser estàs demanant-te més del que pots donar.
Hi ha una qüestió de la qual hauríem de parlar amb més naturalitat: la salut mental. De vegades ens acostumem tant a tirar avant, a complir amb les obligacions i a estar a l’altura del que els altres esperen de nosaltres que oblidem preguntar-nos com estem realment. Continuem perquè pensem que hem de continuar, i anem acumulant cansament, preocupacions i decepcions com si tot això no haguera de passar factura.
La salut mental és molt més fràgil del que ens agrada reconéixer. Una acumulació de circumstàncies pot fer que allò que abans gestionàvem amb normalitat comence a pesar d’una altra manera. Ningú és immune a arribar a un límit, per moltes responsabilitats que assumisca o per moltes dificultats que haja superat abans.
En eixe sentit, jo tinc l’enorme sort de tindre una família i unes amigues que són la meua àncora. Persones que hi són sempre, que estan disponibles quan les necessite i que m’ajuden a mantindre els peus en terra quan tot es complica. De vegades no cal que tinguen una solució; n’hi ha prou de saber que pots comptar amb elles i que no necessites fer veure que tot va bé.
Però sé que no tothom té eixa sort. Hi ha persones que travessen moments molt difícils sense ningú amb qui parlar, a qui demanar ajuda o amb qui poder abaixar la guàrdia. I això ho fa tot molt més complicat. Potser per això hauríem de jutjar menys les decisions dels altres quan no sabem què hi ha darrere d’un canvi de rumb o d’algú que decideix que ja no pot continuar com fins aleshores.
He aprés que protegir-se també és una forma de responsabilitat. Que parar no és necessàriament rendir-se, que prendre distància no significa abandonar allò en què creus i que no sempre has de demostrar que pots amb tot. Ens preocupem molt per allò que podem perdre si deixem de fer una cosa, però no sempre pensem en allò que podem perdre si continuem fent-la de la mateixa manera.
Supose que tot això m’ha fet mirar la política d’una altra manera. No he deixat de creure en el valor del treball col·lectiu ni en la necessitat de comprometre’s amb allò que tenim al voltant. Al contrari. Tinc més clar que les idees només tenen sentit quan es tradueixen en fets, i que les estructures, els càrrecs i les sigles haurien de ser instruments per a fer possible eixe treball, no una finalitat en si mateixos.
Per això ara mire cap avant d’una altra manera. Amb menys necessitat de demostrar res i més ganes de dedicar el temps a allò que considere important. Amb la convicció que el lloc on vius mereix tota la teua dedicació, però també amb la certesa que eixa dedicació no hauria d’exigir-te renunciar a tot allò que et sosté. No sé quina forma acabarà prenent aquesta nova etapa, ni crec que siga necessari tindre ara totes les respostes.
Al remat, les idees poden continuar sent les mateixes encara que canvies el camí. I potser, de vegades, el més important no és d’on vens ni qui t’acompanya, sinó conservar la llibertat de decidir cap a on vols anar.
