Fa anys que veiem els nostres desanimats, jo el primer. He vist com perdien l’esperança amb tot, com ja no volien anar a les manifestacions. És clar que la dreta ha aconseguit el que volia…
Però com vos quedeu si dic que el 3 de juliol molts van tornar a tindre il·lusió, ací m’incloc a mi mateix. Aquell dia el jovent vàrem plantar cara al feixisme, ens vam posar en peu de guerra. Molts no tenien molta confiança que allò anara bé, però sols s’han de vore les imatges, allí estan les proves. Vam omplir els carrers, vam retornar una mica de llum a aquest món. Més de 400 joves eixirem en Alacant amb la convicció que podíem construir una societat molt més justa.
Però no és un cas aïllat. El 25 d’abril a València (amb l’accent sempre ben obert) demostràrem a tothom que el jovent valencià a poc a poc s’està despertant. Centenars de joves vam demanar una terra lliure, on la nostra llengua siga respectada, on els nostres drets com a poble siguen respectats. En resum, vam demanar uns Països Catalans ben lluny de l’estat opressor.
El que vull dir amb aquest humil article, és que hem de començar a donar espai al jovent, a escoltar-lo, a acompanyar-lo en la lluita.
No podem perdre l’ànim, soc jove, i, tot i això, sé que la política crema, i molt. No podem renunciar a l’esperança, és l’últim que tenim per perdre, i si la perdem, ho haurem perdut tot.
No totes les joves som de dreta, és més, si ens paràrem a escoltar a moltes veuríem que tenen pensaments mitjanament progressistes. El problema? És que rarament veurem que una manifestació antifeixista ocupe titulars als mitjans de comunicació, com sí que els ocupa una manifestació de nazis, a la qual sols van 50 persones. Tot açò té un perquè: no ven igual, no té el mateix morbo. Al poder li agrada tindre’ns acollonats, que la població crega que seran els polítics qui els salve. Però no siguem ingenus, sols la unitat popular ho farà.
Finalment, recordeu: si el jovent avança, ningú retrocedeix!
Lucas Juan Domínguez és coordinador de Defensa del País Valencià.
