És evident que totes les administracions públiques han fracassat en les polítiques agràries aplicades. El món rural ha perdut la principal font de la seua economia, l’agricultura i la ramaderia, junt amb les indústries de transformació que comporten estes activitats, i les conseqüències fa molt de temps que estem patint-les: com la pèrdua d’actius agraris i deixar de gestionar el territori, l’empobriment de fertilitat i biodiversitat de la terra, la destrucció d’infraestructures agràries que actuen de protecció enfront de fenòmens meteorològics adversos, els abancalaments, les séquies, etc., però el més greu de tot és que l’actual sistema agrari és incapaç d’alimentar la població, no hi ha una garantia alimentària.
A pesar dels ingents recursos dedicats al sector agropecuari, la Política Agrària Comunitària no sols no ha resolt cap dels problemes que tenim, tot el contrari, els ha fomentat i agreujat.
Amb diners públics s’està subvencionant una agricultura industrial responsable de la majoria d’emissions contaminants, que afecten el sòl o els aqüífers, a més que en moltes ocasions acaben esgotant-los. Són polítiques que fomenten la desigualtat, ja que la majoria dels recursos van a parar als grans terratinents, i que en gran part són les responsables de l’abandonament dels professionals del camp, que provoquen el despoblament d’amples zones rurals.
En els últims anys es pretén donar a estes polítiques un matís de sostenibilitat mediambiental prohibint cada vegada més matèries actives per al control de les plagues, posant el professional contra les cordes, perquè estes mesures aplicades en un marc d’agricultura industrial són ineficaces. Després d’anys amb l’aplicació d’estos objectius agraris de la UE hi ha pocs estudis que avaluen els efectes negatius que comporten.
Des de fa temps, des d’alguns sectors defenen la necessitat d’indagar en plantejaments agraris que garantisquen una renda digna per als llauradors professionals i no professionals, condicionant estes propostes a la consecució d’uns objectius determinats, com per exemple els exposats anteriorment.
Sistemes de protecció de rendes n’hi ha uns quants, en este aspecte cal destacar el sistema de garantia de preus que el Regne Unit tenia fins al 1970, que és quan este estat s’incorpora a la Comunitat Econòmica Europea, en eixe moment la Gran Bretanya abandona el sistema de subvenció als productors i adopta l’europeu, que es basava en la protecció de preus.
Les polítiques agràries britàniques es basaven en un suport a les rendes dels productors, una vegada a l’any es revisa tots els productes agraris, el govern determina el preu que garantix a cada producte. L’especificitat del sistema consistix que es dona completa llibertat per a la importació dels productes agraris, en conseqüència el consumidor britànic adquirix el producte al menor preu possible perquè el preu que pagaven estos i la indústria alimentària es formava a partir de les cotitzacions del mercat mundial, la diferència entre el preu garantit i el preu mitjà que han percebut els llauradors és subvencionat a cada un dels productors. Existix llibertat de venda dels productes agraris i aquells que puguen obtindre un preu més elevat que la mitjana aconseguixen una retribució més elevada. La finalitat d’estos propòsits era combinar un suport general als preus amb una completa llibertat d’importacions i comerç.
Este sistema sols pot funcionar sobre la base d’una extensió generalitzada de comptabilitats normalitzades i controlades per l’estat. Este és a grans trets el sistema britànic que va estar vigent fins al 1970, estes polítiques de suport a les vendes agràries haurien d’adaptar-se a les necessitats actuals, ja que la seua principal virtut és la garantia de les rendes agràries, i podria ser una ferramenta molt potent per aconseguir uns objectius socials i mediambientals que les actuals polítiques no sols s’estan mostrant estèrils, sinó aguditzant els problemes.
Esta ferramenta es podria utilitzar per al foment d’una transició agroecològica: posant fre al despoblament del món rural, fent una gestió correcta del territori, fomentant la seguretat alimentària, augmentant la biodiversitat, etc. Servicis ecosistèmics que el llaurador i ramader sempre han donat i que ara en abandonar moltes zones rurals han desaparegut.
Si els preus de referència que s’establiren tingueren en compte els costos de producció, a més de posar fi a la precarietat del llaurador i ramader professional, els jornalers que cobren sous de misèria, vorien una manera de dignificar este ofici tan necessari per a la supervivència de les societats. També s’acabarien amb les polèmiques de les importacions de països tercers per culpa dels convenis que la UE firma com Mercosur, Egipte, Marroc…
Crec, de tota manera, que importar aliments de l’altra part del món mentre ací s’aboquen al fem és un atemptat mediambiental.
Este sistema seria finançat directament pel contribuent que amb una fiscalitat progressiva paga més qui més té, al mateix temps que les rendes més baixes tenen l’avantatge d’aconseguir els aliments al menor preu possible.
Estes polítiques no es podrien aplicar d’una manera general, haurien de quedar fora els grans propietaris i l’agroindústria, haurien d’estar encaminades a complir determinats objectius, com ja està succeint en ajudes als llauradors que col·laboren en mantindre espais naturals com pot ser el cas de l’Albufera de València i altres paratges naturals.
El que es pretén amb una proposta com esta és crear debat, reflexionar sobre si és possible desenvolupar altres polítiques agràries que han tingut èxit en altres moments, hem de deixar d’aplicar mesures en un marc que fa anys que ha deixat de funcionar, és com voler cultivar una tomaquera o altra hortalissa amb aigua salada, tots sabem que hi ha pal·liatius, però el més important és baixar la conductivitat d’eixa aigua a nivells que permeta el cultiu.
Josep Botella Pardo és exsecretari general de la Unió Llauradora i Ramadera, i exalcalde de Càrcer.
