Descartes no va pensar bé això del “pense, per tant, existisc”. Descartes era massa bon xic i mai es va fer dues ratlles de speed caducades a l’eixida d’un After d’eixos que se t’apeguen els peus a terra. Si ho haguera fet sabria perfectament que allunyades poden estar el pensament de l’existència, tant entre elles com d’un mateix. Sense anar més lluny, jo una vegada vaig conéixer un tipus que s’havia quedat encalat en un mal viatge de fongs als 90 i es creia que mentre dormia es convertia en un teixó africà.
Pensar molt no vol dir pensar bé. Els obsessius com jo, pensem molt, és una habilitat que utilitzem moltíssim, però això no és com els burpies que et fan el cul rocós, per molt que ho fas servir, no millores. Potser et sembla que sí que estàs fent “alguna cosa”, perquè t’esgotes igual, però pots continuar sent perfectament igual d’imbecil que quan començares.
Ara bé, l’avantatge principal és que mentre penses no estàs interactuant amb el món, i això a vegades compensa. Perquè fent burpies et pots pegar un bac i trencar-te els morros, però no hi ha casos demostrats de cervells que hagen entrat en combustió espontània per pensar massa. Encara vaig més enllà, pensar et manté discutint en tu mateixa -i probablement fent-te mal- per tant, les possibilitats que faces mal a altre també es dilueixen considerablement.
Caldria reivindicar l’acte de “sobrepensar” com una arma política revolucionària. El sobrepensador fa un gran servei públic quedant-se quetet i guardant per a si mateix la seua imbecil·litat. Mentre els seus dits repiquen la taula i els seus ulls miren l’infinit analitzant el buit més absolut, no està robant coure, ni fundant estafes piramidals amb criptomonedes, ni tirant escopinades des del pont de l’autovia.
Hem de tractar de subvertir la subversió de l’onzena tesi de Marx sobre Feuerbach —aquella que deia que “els filòsofs no han fet més que interpretar el món, però del que es tracta és de transformar-lo”— per a dir que interpretar-lo en bucle és la vertadera transformació. Si la física quàntica afirma que el simple fet d’observar una partícula ja canvia el seu estat, els sobrepensadors podem argumentar que ja estem modificant la realitat només de mirar-la molt fixament.
El capitalisme necessita que faces coses constantment (treballar, consumir, produir, apuntar-te al gimnàs o comprar-te un gat de marca). Per tant, el pensador obsessiu que es queda immòbil al sofà, xocant una vegada i una altra amb la seua pròpia ment, no produeix ni consumeix, es converteix en el sabotejador definitiu del sistema, és un zero a l’esquerra per a l’economia de mercat.
Açò, per descomptat, ja està inventat per un rus, com gairebé tot el que val la pena en este món; com el vodka de cinc euros, l’ensaladilla o el Tetris. A l’antiga URSS, per a fer qualsevol acció en el món real s’havia de passar una infinitat de comités i subcomités interns de funcionaris. Això és exactament el que fa el cervell del sobrepensador, burocratitzar fins a descoratjar. Tant en el cas dels gloriosos soviets com en la ment de l’obsessiu, l’acció es cancel·la. La revolució ha triomfat: no s’ha fet absolutament res. D’esta forma el sobrepensador pot tindre la consciència tranquil·la de saber que està lluitant contra el feixisme internacional i les injustícies del capital des de la comoditat de la seua butaca, simplement estressant-se molt fort per coses que segurament mai passaran.
La inòpia, tractada sempre com un subproducte i una reacció passiva, pot arribar a ser una forma creativa de primera magnitud, eixe difícil equilibri entre el “no fer res” i el “no-res” és el que sustenta la nostra civilització en peu, més enllà s’estén la barbàrie. La pausa que hi ha just abans de començar a fer l’imbècil dona més pau que tots els drets humans i que totes les resolucions de Nacions Unides juntes. Són les coratjoses persones anònimes, les que pensen massa i en això es descuiden de tota la resta, les que mantenen la pau i la concòrdia mundial amb la seua tossuda resistència a l’acció.
