Cada 25 d’abril, el País Valencià recorda que la seua història és memòria, i també una advertència. La derrota d’Almansa va ser l’inici d’un procés llarg de despossessió política, econòmica i cultural: nacional. Llavors, parlar hui de llibertats nacionals no pot limitar-se a una evocació simbòlica: ha d’afrontar, amb lucidesa, quines són les formes contemporànies d’aquella mateixa pèrdua de control. Perquè la sobirania, si vol ser alguna cosa més que una paraula buida, no pot quedar-se en l’àmbit institucional o identitari. Una nació no és sobirana si no controla les condicions materials que fan possible la vida dels seus habitants. I és ací on el debat es torna incòmode: quin marge real de decisió té el poble valencià sobre l’habitatge, l’energia, l’alimentació o el crèdit?
Durant dècades, s’ha construït un model en què els recursos essencials han quedat subordinats a lògiques d’un mercat estatal i global. Fins i tot, quan parlem de processos electorals. El resultat és una dependència estructural que limita qualsevol projecte de país. Es tracta que les decisions fonamentals es prenen fora, per actors que no responen a cap voluntat col·lectiva valenciana. Això és, senzillament, una forma moderna de subordinació. En aquest context, la idea de “sobirania vital” pren una força política ineludible. Recuperar el control públic i comunitari de les finances, energia, habitatge, alimentació i transport no és una proposta tècnica més: és una condició necessària per a qualsevol aspiració de sobirania popular i nacional reals. Sense això, parlar de país és retòrica; i, amb això, comença a ser projecte.
Necessitem una banca pública valenciana que prioritze l’economia real i decidisca el nostre futur estratègic. Apostar per un sistema alimentari de proximitat és guanyar sobirania i, de pas, dignitat per als nostres agricultors. Entendre l’habitatge com un dret i no com un actiu especulatiu és garantir l’arrelament vital. Així mateix, l’energia és la base de la nostra independència material, i una mobilitat sostenible és l’única via per segellar una cohesió real entre la costa i els pobles de l’interior. Tot això configura un mateix horitzó: que el País Valencià passe a ser una nació amb capacitat de decisió sobre el seu propi futur.
El 25 d’abril, per tant, ha de ser un moment de redefinició social, econòmica i nacional. La pregunta és: què ens falta encara per recuperar? I la resposta ha d’incloure les estructures que sostenen la vida quotidiana, la vida normal. Perquè una nació que no pot garantir sostre, aliment, energia i mobilitat als seus habitants és una nació incompleta. I una sobirania que no arriba a la vida material és, en el fons, una il·lusió. Recuperar el nord vol dir, precisament, això: entendre que la llibertat nacional, al segle XXI, va més enllà de parlaments o banderes. O som capaços de construir aquesta sobirania concreta, o continuarem commemorant derrotes mentre vivim dins d’un sistema que les perpetua. El repte és exigent. Però la història ens ensenya una cosa clara: quan les condicions de vida es tornen insostenibles, la societat acaba canviant les regles. La qüestió és si ho farem de manera conscient i col·lectiva, o si continuarem delegant el nostre futur. El primer pas per guanyar el País Valencià, popular i nacionalment, és liderar el proper govern autonòmic amb Joan Baldoví com a president de la Generalitat Valenciana.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
