Per al blaverisme els nouvinguts som un instrument, ja que els blavers mantenen a la Comunitat la imatge purament racial del Regne de València, però igual que Jaume I i la seua descendència necessitaven els “moros” per demografia, ells necessiten la migració per economia.
L’espanyolisme i blaverisme han deixat de banda les victòries diplomàtiques dels reis medievals (sense plantejar-los, tampoc, com a defensors dels drets humans) per la discriminació i els bulos, veient-se agreujats per les xarxes socials, però encara que ganes no els en falten no poden aplicar la llei de Felip III i, simplement, expulsar-nos, i el perquè està en el capitalisme que promouen. Als nouvinguts i col·lectius minoritzats/alternatius aquest sistema, parlant de manera vulgar, ens fot, però és el motiu principal que impedeix que aquells que manen duguen a terme els seus objectius ideològics i ens desplacen. Tal com els cristians en el segle XIII no van poder fer fora els musulmans per mantenir el seu regne, ells no poden fer-nos fora a nosaltres, els no-valencians per poder mantenir el seu estil de vida liberal, perquè els agrade o no, el creixement poblacional valencià és generat per migrants, mentre que “els valencians vertaders” envelleixen la nostra demografia.
Tot i això, els nouvinguts som la potencial prolongació cultural del país (pel creixement poblacional anteriorment mencionat), i el que fa que ens instrumentalitzen és la falta d’una continuació ètnica que ens impedeix ser considerats com a part del “poble”. I és que, tot i que ja en segle XIV Francesc Eiximenis parlava de València (sent això perfectament extrapolable a la resta del país) com un “poble ajustadís” referint-se a la plurinacionalitat i multiculturalitat que hi havia (hi ha), aquest poble ajustadís no ha pogut eixir de la societat estratificada i islamofòbica de la qual parlàvem en la primera part d’aquesta sèrie: “ciutadà de primera, ciutadà de segona”, esdevenint açò en les dinàmiques racistes i xenòfobes que hi tenim hui en dia.
Per la seua part, i canviant un poc de tema, el valencianisme actual ha passat del tema sense executar realment cap estratègia social per unificar de nou el poble i erradicar el racisme, l’endofòbia i la islamofòbia tan arrelades al país. Coses com ara la cultura o la llengua han quedat reservades als “valencians de soca-rel” mentre els forans (o persones amb ascendència forana) queden totalment excloses d’açò, tot i tenir sobre el paper els mateixos drets que qualsevol ciutadà valencià.
A aquesta evident inactivitat social per part del valencianisme contemporani hem d’afegir-hi la pèrdua de pes mediàtic, motiu pel qual hui en dia es poden veure discursos espanyolistes per part d’un ampli percentatge de la societat. En cert sentit, el valencianisme també és responsable del declivi social del País Valencià, perquè en centrar tots els seus esforços en reivindicacions purament ornamentals, el moviment va perdre això que en un primer moment el feia gran: la força al carrer.
Sense suport popular i sense força mediàtica, el moviment defensor del País Valencià s’ha quedat en res, en una bandera, un topònim, però cap acció real, i açò ha tingut conseqüències notòries en la cultura i la llengua, perquè com vam dir, els nouvinguts som la potencial prolongació cultural del país, però, com que no tenim guanyat el valencianisme el discurs mediàtic, el nostre col·lectiu cau la gran majoria de vegades en no fer res davant les agressions blaveres i espanyolistes, o inclús en donar suport a aquestes agressions per privilegis lingüístics/culturals (cas de gran part dels nouvinguts hispans). Mentrestant, el valencianisme, com sempre, amb les seues banderetes i consignes, quan al carrer hi ha una societat cada vegada més dividida i menys valenciana, on el grup juvenil que més creix (els nouvinguts) se senten poc o gens propis del país i on cada vegada la gent es mobilitza menys.
Malgrat açò, la gent a poc a poc ha anat reaccionant, i entre els mateixos migrants hem generat una nova manera d’entendre la cultura compartida, una manera d’entendre-la que ha modificat també el valencianisme, fent-lo més fort mediàticament, i dotant-lo d’una presència molt més gran als carrers, que em fa afirmar que hi ha esperança.
Continuarà en Afirmació núm. 3: Hi ha esperança.
Alejandro Romero és president de Defensa del País Valencià.
