Estiu a les comarques centrals. L’estiu més calorós de la vostra vida és, a la vegada, l’estiu menys calorós del que vos queda de vida. Ja no cau la calor, ni a la Safor ni enlloc. Passa la vida.
Estiu, època de tòpics i converses recurrents. La calor i aquesta humiditat terrible, apegalosa, tan densa que sembla que la podries tallar amb un ganivet. Redeu, quina basca, quina xafogor. El Tour, els incendis (i les retallades a les emergències i les ajudes als bous, o millor dit als bouers, que un any més aquests tres temes es fonen en un de gran i vergonyós), les meravelles de la vida rural vista des dels ulls dels i les “segona-residents”, les piscines –som un país de piscines- i els festivals. La invasió de la vida rural vista des dels ulls dels i les “pobleresidents”. La nostra comarca s’omple encara més d’accents variats, i encara més la nostra llengua i el nostre accent queden relegats a un segon pla. I cau la nit a les festes d’Orba i uns valents increpen la cantant de l’orquestra de torn per gosar cantar unes poques cançons en valencià, i jo no soc racista, però de ben segur que aquests paios mengen pernil ibèric i ballen xotis. Allò més preocupant no és que aquestes coses passen als pobles de moatros, sinó que aquesta avantguarda imperial no acabarà marxant del poble a corre-cuita, amb les maletes a mig fer i les galtes calentes. Digueu-me radical, però ja n’hi ha prou, oxtia, que se’ns pixen a la cara i ens diuen que plou. Que és que fa fàstic, ja, tant vassallatge i tanta subordinació. La terreta i el comboi com a forma de vida.
Estiu 2026: per si fos poc, un tema. EL tema. Una turra constant de la que no semblava possible escapar ni als racons més menuts i amagats de la nostra terra. El Mundial. Turra tremenda. La Roja. Turra èpica. Pantalles gegants, rojigualdes arreu, yo soy español, oeoe, con dos cojones, turra fatxuna i matxuna vint-i-quatre set. I damunt sembla que el gol de la victòria el va clavar un valencià –dic valencià en pla genèric, no sé ni d’on és ni on juga el tal Ferran Torres–. Make España great again. I la samarreta eixa blanca (molt xula, tot s’ha de dir) omnipresent, fabricada ves-te’n tu a saber on i comprada d’imitació als mateixos als que volen fer fora perquè “aquí no cabemos todos”. Fa uns articles parlàvem del nom i les coses, doncs això. Unes diem “terreta” per no molestar, d’altres diuen “prioritat nacional” perquè dir-li “racisme” queda regular. De moment.
Estiu complicat, doncs. La Marina Alta continua al Top 3 de les comarques més empobrides dels Països Catalans. El territori, trinxat. La llengua, va com va. El preu de l’habitatge, pels núvols. I tot això i allò. Però sabeu que no m’agrada estendre’m en penes i penúries, i a més a més fa nosa i fa massa calor per escriure articles sessuts i pessimistes. Millor tornem al tarannà habitual, emotiu o pamfletari en funció de l’ocasió, lleuger i optimista sempre.
Estiu d’esperança, malgrat tot. Sempre he defensat que les comarques centrals tenen potencial per acollir un projecte rupturista amb l’Estat. Ací, el sentiment d’alienitat a allò espanyol continua ben viu en la quotidianitat dels dia a dia, i es plasma de manera molt natural i prou visceral, en el rebuig a aquells invasors estivals que encarnen eixe mal que, com sabem, ve d’Almansa i més enllà. Madrilenys. Castellans. I eixa paraula feta insult, escopida amb to burlesc i arrufant les celles. Mesetaris.
Estiu de renaixença, a més a més. Torna la campanya “La Marina is not Spain” i allà on mires floreixen cartells, pancartes i pintades. En anglès, per allò d’internacionalitzar el conflicte i perquè eixa frase té una musicalitat i un “nosequè” estètic que sona molt i molt bé. I un dia obres Instagram i et trobes els Fardatxo (pareu un ull a aquests xavals que venen amb moltes ganes, hi ha cantera) fent-se la foto de final de concert a Ondara amb tot el públic darrere i una pancarta amb eixe lema. I a Pedreguer, estelades al concert d’Auxili. I el mateix al festival de Sant Antoni d’Altea. I arreu de les comarques centrals, enguany l’Aplec de la Safor s’ha fet gegant, i ha nascut l’Empelt, la Trobada de Joves de l’Esquerra Independentista, que va omplir Muro de festa, reivindicació, aprenentatges i militància compartida. Potser ells han guanyat el Mundial, però encara hi ha partit.
Estiu de lluita. Cal continuar obrint escletxa. Deixar enrere la por i explicar, ras i curt, que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Que dins l’estat espanyol i el capitalisme no hi ha futur. Que el temps s’acaba, sí, però que encara en queda. Només amb sobirania plena podrem fer sobreviure la nostra llengua. Només amb sobirania plena podrem cuidar el nostre territori i explorar una manera més justa d’utilitzar els nostres recursos. Frene, que m’encenc i fa massa calor. Ho deixem ací per ara. Ens veiem a la tornada. Tingueu bon estiu, fins setembre, bon dia i pxxaespanya!
Paul Muñecas és militant d’Endavant a la Marina Alta.
