Les darreres eleccions, anomenades midterm elections, al país més poderós del món ens han deixat, per a qui vullga aprendre-les, unes quantes lliçons. La gran batacada (que hòstia, que hòstia, repetia Rita al cel) soferta pel Gran Mandatari, que les havia convertit en un plebiscit d’acceptació del seu mandat  i la reprovació de la seua política per les masses que abans l’aclamaren, que el resultat comporta, sembla que no li han ensenyat res. Pitjor per ell.

La primera lliçó és que els autòcrates quan l’espifien el primer que fan és culpar els que l’han ajudat a aconseguir el seu gran poder. Diu que ell no anava a les paperetes, és a dir, que si hagués anat hauria arrasat, la culpa de no fer-ho és dels que si que anaven a les paperetes. Menys cruent tanmateix que Hitler que va assassinar els caps de les camises terrenques que li havien fet la feina bruta o Mao que va empresonar els companys i buròcrates que ell mateix havia col·locat al front de l’administració de l’estat.

La segona lliçó és que el sistema d’elecció majoritari promou el bipartidisme, que és allò més semblant al monopartidisme dictatorial. Els diputats, senadors i governadors, minoritaris al seu partit, disconformes amb la política erràtica del cap, podrien haver-se eixit de la formació i muntar un altre partit, així no haurien caigut, però no ho podien fer perquè al bipartidisme no hi ha lloc per a una tercera opció política. S’ha de dir que canviar el sistema electoral és summament difícil, ja que els que han guanyat ho han fet amb el sistema anterior i creuen que amb el mateix ho continuaran fent en el futur, no pensen en els avantatges i inconvenients d’un canvi, sinó en els seus interessos.

Altra lliçó és la confirmació del que ja va dir Winston Churchill “la democràcia és la pitjor forma de govern a excepció de totes les altres” ja que la majoria pot equivocar-se, però pot rectificar a la següent elecció. Amb l’important excepció que l’equivocació siga elegir un cap antidemocràtic que elimine o manipule al seu favor les següents eleccions.

La democràcia comença per l’elecció dels administradors de la cosa pública, comença però no acaba, calen altres qualitats essencials i indispensables, com les llibertats d’expressió i discussió, de reunió i associació, a més del respecte pels drets humans. La preferència per la democràcia partix de la reiterada comprovació de que el poder corromp i que, per tant, millor que concentrar-lo és repartir-lo entre diversos ens que es vigilen els uns als altres. D’ací naix la divisió de poders de l’estat, el pluripartidisme, i la llibertat d’empresa, de treball i de mercat.

Per contra concentrar el poder en una sola mà o en unes poques té un problema fonamental que és que encara que els que, després d’una revolució, inicien el sistema estiguen fortament ideologitzats en servir al poble, tard o d’hora el sistema acabarà servint exclusivament els interessos del o dels autòcrates. La història va farcida d’exemples en els que, si després d’un canvi de sistema, ha hagut un grup molt dominant, que s’ha reservat el control del poder, aquell nou sistema ha acabat servint només els seus interessos particulars. La democràcia sols s’ha instaurat quan hi ha hagut diversos grups amb poder, suficientment intel·ligents per a, en comptes de destruir-se entre ells, establir un sistema pluralista d’entesa que comptés amb la voluntat de tots.

La democràcia també té inconvenients, es més lenta en la presa de decisions, ja que trobar un consens suficient costa més temps que la decisió presa per un cabdill. La dificultat més important però és la seua fragilitat: els antidemòcrates s’aprofiten del procediment democràtic per escalar llocs de poder i des d’ells atien els problemes interns. Si els demòcrates no encerten en defensar-la el seu col·lapse està servit. Per altre costat donar el poder al poble requerix un poble molt educat i coneixedor dels avantatges democràtics, per això els demòcrates s’esmercen en l’educació pública i els antidemòcrates s’oposen a una assignatura que explique la democràcia i la constitució.

La bondat de la democràcia és fàcilment palpable: els països més democràtics són els que tenen millor i més alt nivell de vida. Però els seus governs, que s’han preocupat per mantindre la democràcia interna, no ho han fet de cara a l’exterior, ans al contrari, per a controlar les primeres matèries d’altres països han propiciat dictadures que creien amigues. Així, després de 337 anys de l’acceptació pel monarca anglés del Bill of Rights i de 237 de la Revolució Francesa, si mirem un mapamundi vorem que la democràcia està poc estesa al món, restes d’antics imperis orientals, versions integristes de grans religions o d’ideologies polítiques i estats titella dels anteriors, s’hi oposen.

Si volem un món en pau és absolutament imprescindible que la democràcia s’estenga per tot arreu i qui té l’obligació de fer-ho son els governs democràtics. Els dictadors, si veuen perillar el seu poder, munten una guerra d’agressió a un país fronterer més petit i la camuflen com al combat contra la corrupció i el narcotràfic o com la reconstrucció de l’antic imperi o la necessitat del seu espai vital. S’ha de dir que en aquestes conteses militars les dictadures compten amb l’avantatge de silenciar manu militari la dissidència interna antibel·licista. 

La pregunta que cal fer-se però és: ¿com és possible que un estat democràtic trie com a detentor del màxim poder a una persona amb un estil barroer, prepotent i mal educat, que, a més a més, ja coneixien? O, com es pot elegir democràticament com a principal jerarca del govern un antic cap de la policia política d’un estat totalitari? La resposta és evident, perquè l’alternativa semblava pitjor. Els autèntics demòcrates tenen l’obligació de fer-ho molt bé quan son al govern, de millorar el sistema democràtic tot i corregint els possibles defectes i d’explicar comprensiblement el perquè de les seues decisions a l’electorat. Cal superar el comportament dels jacobins i el seu lema “tot per al poble però sense el poble”, fent possible i encoratjant a la participació de tots en les resolucions polítiques.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes
Comparteix
Dona i agermana't: amb 200 donacions anuals, deduïbles en la declaració de renda fins a 250 euros, incorporarem al nostre equip un periodista del migjorn valencià i editarem La Veu del Sud
Notícia: El Síndic retreu a Educació l’opacitat en les ajudes a escoletes privades
Comparteix
El sindicat CSO denuncia que les subvencions als centres d'infantil privat puja a 309 milions d'euros sense "mecanismes públics i transparents dels processos d'admissió"
Notícia: Docents en Lluita considera un “ardit electoral” les ràtios proposades per Ortí
Comparteix
El col·lectiu calcula que la proposta d'Educació suma 175 mestres al segon cicle d’Infantil i en reclama 600 en tres cursos

Comparteix

Icona de pantalla completa