Dades. A Europa, la quantitat de vivenda pública per a lloguer varia segons els països. Representa un 34 % als Països Baixos, un 22% a Dinamarca, un 24% a Àustria, un 16% al Regne Unit i , tatxan!, un 2,5% a Espanya -amb l’afegit de quasi 4 milions de vivendes buides.
Més dades. A Alemanya existeix un topall per a l’arrendament; a Holanda, un sistema per punts (grandària de la vivenda, ubicació, etc.) per a fixar-ne el preu; o, en el cas de Suècia, hi ha una negociació col·lectiva entre representants dels inquilins, dels propietaris i de les empreses municipals de vivenda per pactar-lo consensuadament.
Com veiem, fórmules vàries que caldria explorar a fi d’assolir un model compartit que poguera ser replicat en tots els països membres. En aquest cas, la dispersió en política de vivenda ens fa més vulnerables davant la mà interessada del mercat.
D’altra banda, la feblesa de la Unió Europea en matèria industrial o agrícola, per posar-ne dos exemples, és el resultat de la inexistència d’una política comuna real que fa que interessos exteriors colonitzen de manera discreta i efectiva els nostres sectors productius.
En el sector automobilístic, per esmentar-ne un de ben representatiu, les empreses xineses establertes a casa nostra fan servir la trampa de no fabricar ací els components dels seus vehicles, sinó, directament dur-los de la Xina. De tal manera que ací es limiten a acoblar i muntar-ne les peces importades -ja ho començà a fer fa molts anys la IBM de la Pobla de Vallbona, però, en el seu descàrrec, cal dir que llavors no es disposava de proveïdors locals.
Amb aquesta pràctica industrial, diguem-ne, d’ubicació, però no de producció real, les firmes orientals salven l’obstacle dels aranzels europeus, però provoquen directament una pèrdua de càrrega de treball molt important en les nostres empreses auxiliars de components automobilístics -que n’hi ha i des de fa molts anys. No crec que el gegant asiàtic permeta que alguna fàbrica occidental treballe en el seu territori de la manera descrita, tal com fan les seues companyies ací.
No sols és un joc amb regles diferents per als diferents jugadors, sinó que un d’ells juga amb la baralla marcada, atés que, fins i tot, les macrointal·lacions que fan servir per a la seua producció industrial acaben sent construïdes per treballadors xinesos duts ex professo des del seu país -amb tot l’impacte econòmic i social en la comarca que això provoca: pèrdua d’oportunitats laborals i encariment del sòl i del mercat de la vivenda -Sagunt n’és un exemple ben revelador.
I aquesta gent no pega puntada sense fil. A Kenitra, al Marroc, l’empresa xinesa Gotion acaba de muntar en poc més d’un any, amb el mètode descrit i amb el mateix soci que a Sagunt, la Volkswagen (que en posseeix aproximadament el 25% de l’accionariat), una gigafacturoia per a bateries que superarà de llarg en producció prevista a la valenciana -encara inacabada, per cert.
En la mateixa línia, el capital oriental ja controla el port marroquí de Tànger i i el port de València a través de la firma suïssa Terminal Investment Limited (TIL) -que promou la construcció i l’explotació de la futura Terminal Nord del port valencià- i de COSCO -companyia estatal xinesa,
L’impacte brutal de tal ampliació (mediambiental, social, econòmic, etc.), denunciat ara i adés per moltíssims agents socials -amb la sordesa inclosa del PP i PSOE- ja estem pagant-lo en matèria de mobilitat, contaminació, paisatge, etc. -només cal veure com s’ha incrementat fins al paroxisme el trànsit de camions amb contenidors per les principals vies de comunicació: V30, Bypass, etc.
Es coneix que el capital suís no coneix fronteres -fins i tot és qui promou la famosa Copa Amèrica de Vela. Uns cracs -fins al caramull de gallets gastadors en projectes surrealistes d’acumulació de capitals (només els falta crear el Ministeri suís de la Marina i dotar-se d’una Armada). I de la seua mà, jugant jugant, els xinesos ja controlen el 50% del PIB valencià. Només falta que, quan els vinga de gust, ens enviden la falta i tot per l’aire -i no aniran de farol!
Més Europa, dic, per afrontar els reptes de futur i les amenaces presents com les apuntades adés. Que, sense una autoritat superior -l’europea- vosté creu que el senyor alcalde farà enderrocar la caseta del seu cosí perquè està construïda en terreny no urbanitzable?, o li negarà al cacic local una ampliació de la fàbrica on treballa mitja família seua només perquè està en sòl inundable? Ni pensar-ho. Els nostres termes municipals n’estan plens d’exemples.
Europa hauria de cercar l’excel·lència allà on estiga i replicar-la, per damunt dels interessos espuris dels Estats i de les seues oligarquies. Cal escodrinyar, per tant, allò que fan bé els seus membres en l’àmbit educatiu, judicial, fiscal, comercial, laboral, etc., i traslladar-ho a la resta de la Unió.
I aquesta proposta de futur haurà de contemplar el canvi de paradigma que vivim a l’hora d’ara. Una metamorfosi que implica reforçar la democràcia real i participativa de la ciutadania, el respecte per la natura i la dignitat humana -amb la defensa incondicional dels seus drets- i la desescalada d’un sistema esgotat, insostenible i generador de desigualtats ignominioses. La casa cau a trossos i caldrà construir-ne una de nova.
I, des de casa nostra, la lluita per un món millor reclama la participació inexcusable de les dones i la gent gran, com ja apuntàvem en altres articles. Les dones -ho sabem- són històricament, quant als drets, les qui millor saben què és no tindre’n. Comptem amb les dones, per la seua força i determinació, però no amb totes, esclar.
No amb aquelles que, incomprensiblement, destil·len odi en parlar d’altres dones i de les seues lluites alliberadores -que ho són perquè hi guanyen drets. Són aquelles dones que han educat els seus fills com si fossen uns inútils, incapaços de cosir un ou o fregir un calcetí, tan fàcil com és. Dones que són les guardianes d’una tradició masclista ben antiga que condemna irremissiblement les persones a rols desiguals només pel seu sexe biològic. Dones que, mira per on, fiscalitzen la sexualitat d’altres persones potser per amagar mancances, frustracions o covardies pròpies. Aquestes dones, no.
I per què també la gent gran? Fàcil, perquè, en temps de dificultat política o de sotsobra econòmica, és la que sap què significa perdre drets o la dificultat d’aconseguir-ne. La seua experiència vital pot ser una guia que acompanye i enriquisca els nous discursos socials, des del realisme de les reivindicacions a la convicció ferma que un món millor és possible.
I, sobretot, perquè hem estat còmplices involuntaris d’un sistema que no hem sabut -ni pogut- aturar des de la conscienciació col·lectiva o la militància política. A la vista dels fets, és obvi que no s’ha lluitat prou. I encara estem a temps d’esmenar la falla i treballar per deixar a les futures generacions, com a mínim, un món igual com el que ens trobàrem -si no millor.




