Salvant els avatars i els imponderables sobrevinguts de manera inesperada, per al personal en general el futur ha sigut gairebé sempre previsible. Generació rere generació, ha sabut, pam amunt pam avall, com rodaria la seua vida amb el pas dels anys: què se n’esperava, què havia de fer, què no, què faria finalment -si no n’hi havia cap contratemps de pes que ho capgiràs tot- i com seria la fi dels seus dies -si era possible, sense perdre de vista el campanar i envoltat dels teus.
I, així, el seu llegat responia fil per randa a l’estratègia del “xuta i corre”; la cadena de transmissió intergeneracional -sobretot, cultural i social- restava intacta. N’hi havia un pla.
Ara, en canvi, en la voràgine tecnològica, econòmica i política que ens atabala, ningú no sap ni de lluny què li depararà l’avenir (incert i precari, de segur). El demà és una incògnita vaporosa que es reformula constantment i que produïx un vertigen que, tot d’una, s’apodera del present -que queda obsolet només enunciar-lo- i hom no troba ansa on agafar-se. Auxili!
Fet i fet, la història s’accelera i el futur no va més enllà de despús-demà i què farem el cap de setmana. I, en conseqüència, la societat sencera s’instal·la en la por i en les seues derives perilloses -que els més espavilats aprofiten en benefici propi; com tota la vida. I, no cal dir-ho, la fa extremadament vulnerable -això si no pertanys a una secta piroreproductiva de retirada psicomàgica supernumerària i de promeses seràfiques d’eternitat. I no sempre n’és el cas. (Per cert, no entenc l’enrònia que tenen les grans religions per la vida eterna o la reencarnació; que no heu patit prou?)
Per tant, a la vista del panorama desolador, cal reinventar-se, fer-ho de manera col·lectiva i sense més dilació. És necessari, doncs, generar nous discursos encoratjadors i revisar amb mirada crítica els camins que ens han menat fins ací -a l’atzucac.
En definitiva, hem de fer una revisió profunda del present i, identificats els seus perills, mamprendre una desescalada assenyada i planificada -però inajornable. Hem aplegat al cim del no-res; ara toca formular correctament les preguntes per trobar les millors respostes. No n’hi ha temps. Necessitem un pla.
Per exemple, davant l’amenaça més que real de la IA -que no generarà nous llocs de treball; el consens entre els experts és quasi general-, cal una aposta decidida per la desescalada global, per les polítiques regeneratives de tota mena i per la cerca de nous nínxols d’ocupació amb valor social afegit, com ara les cures -als infants, a la gent gran o a les persones dependents. No n’hi ha alternativa.
Vegem. La situació geopolítica actual té traça d’acabar configurant un escenari internacional marcat per la divisió del món en grans blocs. EUA, la Xina i Rússia, de moment, en són els actors principals -amb tots els matisos que vulgueu.
Ací, en el posicionament estratègic militar i econòmic, les sigles i els països s’entrecreuen en una trama canviant de fidelitats i desavinences: els adés esmentats, la Unió Europea, els anomenats emergents -els BRICS (Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-Àfrica)-, els no-alineats -dins la MNOAL (amb 120 països)- i els qui no tenen qui els traga a ballar (els extremadament pobres, les nacions sense Estat -que lluiten per la seua supervivència disfòrica i desencaixada-, els que avui són reconeguts però demà potser no, etc.) En qualsevol cas, els reis del mambo són, sens dubte, els tres primers. Si més no, són els qui ara estan marejant el personal.
I a la vista de les conteses bèl·liques, comercials o financeres, que assalten els noticiers dia rere dia, les persones profanes -vosté i jo, sense anar més lluny- podem intuir d’una manera tàcita que les grans superpotències ja s’han repartit el pastís, és a dir, el món. D’una manera o altra, els seus moviments s’han fet previsibles.
Així, EUA compta amb tot el continent americà i Oceania, d’una banda; la Xina -ben relacionada econòmicament amb el Japó, malgrat tot- és ama i senyora del Sud-Est asiàtic i part de l’Àfrica -i amb tentacles econòmics en mig món, no cal dir-ho; i Rússia, finalment, s’atrinxera amb els seus aliats indis, alguns països de l’extinta URSS i Corea del Nord, entre d’altres.
Açò fins avui, alerta!, perquè demà la foto de família pot canviar de cap a cap amb un gir de guió inesperat. Brasil, amb Bolsonaro s’arrimava als EUA; amb Lula, ja no; Hongria, amb Orban s’acostava a Rússia; ara, amb Baka, qui-lo-sa; i així fins a la distopia final. Volatilitat geoestratègica, en diuen.
I Europa, mentrestant, perplexa, dividida, insegura, poregosa i pusil·lànime. Sense veu pròpia. Aliada d’EUA, però només un poc i en funció de qui governe el gegant nord-americà, n’és totalment dependent en matèria de defensa, per exemple.
Això quant al tema militar. I, pel que fa, a l’autosuficiència industrial, energètica o tecnològica, què? En calces i sense vestir. O, en qüestions comercials, trobem unes polítiques que només poden ser qualificades “de traca”: fan aigües per totes bandes per acords, en els casos més flagrants, amb el Canadà, Mercosur i Sud-àfrica, que lluny de beneficiar-la, la perjudiquen.
Compta la UE amb sobirania alimentària si fa el cas que la globalització col·lapsa d’un dia per a altre i les importacions es reduïxen o, directament, es tallen? No és cap disbarat pensar-ho, no. Ara, amb les guerres d’Ucraïna i l’Iran en marxa, el fenomen de la globalització està en entredit -amb raó- perquè mostra les febleses i la vulnerabilitat extrema de qui s’hi llança sense protecció: la vella Europa, entre d’altres.
No sols això. El projecte europeu, a pesar dels fets que demostren la seua necessitat imperiosa -com ara una política migratòria comuna de deveres-, està fortament tenallat per l’obcecació dels seus estats membres a defensar, per sobre de les aspiracions comunitàries, els seus interessos particulars -que sovint, mira per on, no són els de la seua població, sinó el de les seues elits (com en els tractats comercials referits més amunt). Cap novetat, doncs.
Així, el perill imminent d’aquesta estratègia de l’estruç és caure en una irrelevància política global temerària -especialment per a la població europea més desprotegida. Sense sobirania alimentària, industrial, financera, defensiva, etc., diem, es corre els risc real de la submissió política, militar o econòmica no se sap encara ben bé a qui: EEUU, Rússia o la Xina? I aquesta condició subsidiària assenyalada implica, de retruc, la indefensió extrema davant els gran problemes i reptes del futur -que n’hi haurà a cabassos.
Què farà Europa quan Rússia perda tota vergonya i, assolits els seus objectius a Ucraïna, provoque els països europeus veïns amb la incursió dels seus drons o amb la famosa guerra híbrida que desconnecta serveis bàsics i posa contra les cordes la nostra suficiència energètica, alimentària o sanitària.
Europa ha estat el bressol de la cultura occidental; de la filosofia, de la democràcia, de la ciència, de les universitats, dels grans moviment artístics i revolucionaris… Això és innegable. Per contra, ha estat també la gran protagonista d’episodis històrics ben vergonanys i reprovables arreu del món com ara el colonialisme anihilador, disfressat d’imperialisme civilitzador o, més recentment, ha estat l’escenari dantesc de les dues grans guerres mundials.
Ara bé, malgrat els seus defectes, també és terra d’emprenedors, d’aventurers, de talent i de sabers acumulats. Tot plegat, un capital humà i immaterial molt potent que la fan molt diferent a altres latituds del planeta. Tanmateix, aquesta excel·lència no sempre es pot comptablilitzar en termes de PIB o de benestar per a la seua ciutadania.
El projecte d’una Europa més forta té un potencial innegable i esperançador. Una Europa dels pobles, de les regions -l’Arc Mediterrani n’és la nostra gran assignatura pendent. L’Europa de les evidències històriques, geogràfiques i econòmiques; no l’Europa dels Estats.
No basta amb una unió monetària i bancària; cal anar molt més enllà. Cal combinar el millor de la tradició europea amb l’exemple reeixit de pràctiques concretes d’alguns països de la Unió en àmbits molt diversos -polític, social, educatiu, fiscal, judicial, laboral, econòmic, habitacional, etc. I replicar-ho a escala europea.
Cal un pla, un projecte de futur que faça d’Europa un subjecte polític real que, tot agafant el millor de cadascú dels seus membres, puga dir la seua en el desgavell confús i voluble de la política internacional actual.
Però això, sembla, no passarà fàcilment, car n’hi ha massa interessos en els diferents Estats perquè això no passe. Atesa la gran diversitat interna, la bona voluntat del propòsit descrit no n’amaga la dificultat del procés -pors i reticències a banda.
Per exemple, el cas tan mediàtic i habitual dels aforaments judicials és ben revelador de la disparitat d’interessos i mentalitats. Mireu, a Alemanya i Gran Bretanya, de persones aforades, no n’hi ha cap; a Portugal o Itàlia, 1 -la presidència de la República-, a França entre 19 i 21; i a Espanya, 250.000 -sí, heu llegit bé-, entre polítics, jutges, fiscals, forces de seguretat, etc.
Per què l’Estat espanyol no té gens d’interés a esmenar aquesta anomalia tan cridanera? O, quant a la corrupció -la gran cirereta dels Estats fallits- per què no hi actua amb determinació quan fa poc la Universidad de la Palmas xifrava en 40.000 milions d’euros anuals el seu cost. O, per rematar-ho, per què no s’hi fa res quan, segons l’ informe de 2015 de la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, si s’acabara amb la corrupció, en 15 anys s’incrementaria el PIB un 20%. Massa preguntes sense resposta.
