Arriba el mes d’octubre i la ruleta russa de la gota freda mamprén a rodar. A veure qui serà el pròxim: Túria, Segura, Gorgos, Sénia, Magre, Xúquer, Algar, Vinalopó, Palància, Millars, Cérvol, Serpis…? Tanquem els ulls i fem la ganyota de dolor contingut. Clic!
Per casualitats de la vida fa uns anys coneguí en Holanda un dels hidrogeòlegs més importants del món. Contava que, després d’una sòlida formació acadèmica i professional -amb llargs períodes formatius en diferents països, inclòs l’estat d’Israel, capdavanter llavors en matèria hídrica, i, a més, treballant en companyia d’un grapat de premis Nobel de disciplines diverses, segons relatava ell mateix amb un punt de modèstia innecessària-, el seu quefer professional basculava entre l’Àfrica Subsahariana, l’Orient Mitjà i el Carib.
I, a la vista de la tragèdia del 29 d’octubre del 2024 i coneixedor també de les propostes d’actuacions postdana que s’estaven traslladant des de les diferents administracions, lamentava que la solució principal passara per l’obra pública dura a la part baixa de les conques hidrogràfiques, quan, segons la seua vasta i contrastada experiència, tot apuntava que sempre era més recomanable i econòmic actuar en les parts altes de la conca, és a dir, aigües amunt. I en eixe sentit, ací no s’ha fet res o ben poc, siga dit de passada.
Es coneix que la classe política -municipal, autonòmica i estatal- superada pels esdeveniments i impel·lida pels càlculs electorals a curt termini, ha volgut presentar de bot i volea tot de projectes -reviscolant-ne o improvisant-ne de nous, a pesar de la seua dubtosa eficàcia, oportunitat o risc- a fi de poder dir als seus votants que alguna cosa estan fent, que per ells i elles no és. I, de pas, que els tornen a votar.
Mentrestant, les solucions tècnicament més adients, als ulls dels experts, més duradores i més segures, quedaven per a un futur, sense data, pel que es veu, perquè s’allargaven massa en el temps i no podien tindre, com les finalment adoptades, un lluïment mediàtic i electoral immediat -qui vindrà ja s’ho farà!, venen a dir.
Aquest holandés errant ho resumia amb una contundència inequívoca: el negoci sempre està en les actuacions d’obra pública dura aigües avall, especialment per a les grans constructores -la dels amics i les comissions, vaja. I ho rematava amb una lògica inapel·lable: l’aigua s’ha d’aturar i frenar dalt perquè no baixe o, si ho fa, que siga d’una manera més controlable i menys devastadora. La resta són romanços i excuses de mal pagador. Sí, sí. Tu diràs el que voldràs, que jo, la morterada, a la pera!
Ben mirat, havia descobert la sopa d’all. El ben cert és que hi ha evidències tan clares i cridaneres que, malgrat ser-ho, no les acabem de veure per culpa del dit mediàtic i propagandístic que, per despistar, en lloc de la realitat ens assenyala la lluna -i uns creuen veure-la i uns altres, embadalits, es queden mirant el dit. I, així, en compte de llum, només trobem fum.
D’altra banda, cal dir que, quant a la política d’emergències, avisos i prevenció, s’ha avançat prou, salvant excepcions lamentables de qui fa ben poc -la ciutat de València en la pluja torrencial de setembre, sense anar més lluny- actuà tard i malament. En qualsevol cas, davant les situacions d’emergència previsibles com ara una gota freda, tota prudència és poca. I, a poc a poc, n’anem aprenent la lliçó.
Contràriament, quant a les actuacions urbanístiques i sobre el territori, s’ha avançat ben poc o gens. Malgrat la inundabilitat de determinades zones, s’ha permés la continuïtat de les actuacions urbanístiques previstes i -per a cagar-se i no torcar-se, perdó- s’han aprovat en municipis molt afectats per la dana del 2024 polígons industrials innecessaris i fonamentals a l’hora de minimitzar l’impacte destructiu de les barrancades sobre el seu entorn. El polígon del Pont dels Cavalls a Aldaia n’és paradigmàtic, per exemple. Hom haurà de començar a malpensar en l’existència d’interessos espuris que van més enllà dels interessos generals de la població. En aquestes latituds, que curiós, les portes giratòries no sols estan en els hotels. I de mostres d’això, els periòdics en van plens.
I per fer memòria del que fou la barrancada de l’octubre de fa dos anys, el documental Remontando las aguas: un ensayo documental sobre València tras la dana, de José Albelda i Lorena Rodríguez, és una aproximació ben reeixida als fets esdevinguts des d’una òptica calidoscòpica que crea una trama de mirades crítiques sobre temàtiques diverses que interactuen i que aboquen, totes a l’una, en el viu de la qüestió: la depredació del territori, el capitalisme salvatge i insostenible i, finalment, la irresponsabilitat criminal de les polítiques a curt termini.
Ací confluïxen, arrossegades per una dana permanent, les lluites ciutadanes contra l’urbanisme descontrolat, l’ampliació destructora del port, el model econòmic alienador i precaritzador del turisme de masses, l’impacte de l’aeroport sobre la salut de la població, el col·lapse diari de les infraestructures i de la mobilitat, la gentrificació forçada pels grans inversors, l’accés impossible a la vivenda, la defunció del xicotet comerç, la destrucció de l’horta o la mort dels barris. Un bell retrat d’un ésser monstruós que com més va més deixa de ser una amenaça i esdevé una realitat incontestable.
I, davant el panorama descrit, què fan els qui haurien de fer alguna cosa? Fan com a València quan plou; deixar-la caure.
