Hi ha nits que no s’acaben quan deixa de ploure. Continuen en les cases plenes de fang, en els camps arrasats, en la por de qui torna a mirar el cel i es pregunta si haurà de començar de zero una altra vegada.
La dana Adam ha tornat a colpejar el litoral valencià. En alguns punts s’han superat els 600 litres per metre quadrat. Hi ha hagut víctimes mortals, rescats i inundacions que han destrossat vides i collites. Darrere de cada xifra hi ha algú que ha perdut molt més que coses. I no hi ha cap consol possible a dir-li que això és només mala sort.
Perquè, després d’octubre de 2024, ja sabíem que no n’hi havia prou de lamentar-se quan l’aigua es retirara.
La ciència fa anys que ens adverteix del que tenim davant. Juan Bordera, periodista, activista climàtic i diputat de Compromís en les Corts Valencianes, va alertar abans de la DANA de 2024 que l’escalfament de la Mediterrània estava alterant les condicions que alimenten estos episodis extrems. Antonio Turiel, físic i investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, fa anys que explica la relació entre la crisi ecològica, els límits materials i un model econòmic que es comporta com si el planeta no tinguera límits.
No eren profetes. No són endevins ni tertulians d’eixos programes que tant et parlen d’ovnis com de política. Són veus que ens demanen una cosa tan senzilla —i tan incòmoda per a alguns— com escoltar la ciència.
I les dades són contundents. Un estudi de la Universitat de Valladolid i l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), publicat en 2026, va estimar que el canvi climàtic va intensificar un 21% la taxa de precipitació en un període de sis hores durant la DANA d’octubre de 2024. També va ampliar un 55% l’àrea afectada per pluges superiors als 180 litres per metre quadrat. L’escalfament global no explica per si sol cada inundació, però n’agreuja el risc. Ignorar-ho ja no és desconeixement: és irresponsabilitat.
I què fa el Consell del PP? Massa vegades, convertir el territori en una oportunitat de negoci: més ciment, més pressió urbanística, més turisme i la vella fe que créixer sempre és progressar. Fins i tot s’ha presentat l’ampliació de la temporada turística, afavorida per l’augment de les temperatures, com una oportunitat econòmica. Cal tindre molta barra per a vendre com un avantatge allò que, per a tantes persones, significa més calor, més pressió sobre el territori i riscos creixents.
No es tracta d’estar en contra del turisme ni del treball. Es tracta de preguntar-nos quina economia volem i a qui serveix. Una economia que genera beneficis per a uns pocs i deixa la ciutadania davant del fang no és progrés. És un negoci amb les pèrdues socialitzades.
La pluja no entén de sigles. Però les decisions polítiques sí que importen: on es permet construir, com es protegeixen els barrancs i les zones inundables, quines infraestructures es mantenen, quant s’inverteix en prevenció i com s’alerta la població. No podem evitar cada episodi extrem. Sí que podem reduir-ne els danys i evitar que la vulnerabilitat es convertisca en condemna.
I ací està la qüestió que més dol: després d’una tragèdia, sempre arriben les promeses. El difícil és complir-les quan les càmeres se’n van i els carrers deixen d’ocupar els titulars. Les persones afectades no necessiten discursos compungits ni una altra fotografia institucional. Necessiten respostes, ajudes que arriben, prevenció real i la certesa que no se les abandonarà quan passe l’emergència.
Des de l’esquerra, defensar el territori no és una consigna verda per a adornar un programa. És defensar la vida quotidiana de la gent: la casa de qui treballa, la collita de qui viu del camp, el barri de qui no es pot permetre començar de nou. És entendre que la justícia climàtica també és justícia social: les persones que menys responsabilitat tenen en esta crisi solen ser les que disposen de menys recursos per a protegir-se’n.
La nit més llarga comença quan passa la tempesta i tot continua igual. Quan s’estudia la catàstrofe, però no se’n corregeixen les causes; quan es promet prevenció, però es torna a prioritzar el negoci; quan es demana paciència a qui ja ho ha perdut quasi tot.
No podem continuar creixent de manera descontrolada. Ni podem permetre’ns seguir pel mateix camí després de dècades de creixement sense planificació, sense límits i sense una mirada de futur. Cal fer autocrítica, repensar el model i posar damunt de la taula mesures valentes: mesures que milloren la vida de la gent, en garantisquen la seguretat i la tranquil·litat, respecten el territori on s’implanten i cuiden les relacions entre les persones i la natura.
No hi ha futur sense territori. No hi ha seguretat sense prevenció. No hi ha perdó sense justícia. I no hi ha política decent que puga mirar als ulls les persones afectades i demanar-los que accepten una altra vegada allò que sembla inevitable, si ni tan sols hem fet tot el possible per a evitar-ho.
Julio Álvarez Marín és responsable de Medi Ambient, Territori, Sostenibilitat i Patrimoni de l’Horta d’Esquerra Unida de l’Horta Sud.
