Del desplaçament a la caiguda
Alguna cosa està passant en les dretes contemporànies que potser ja no pot explicar-se només amb les categories habituals de dreta radical, extrema dreta, populisme autoritari, neofeixisme o postfeixisme. Totes estes continuen sent útils, i segurament necessàries, per a entendre els processos polítics actuals. Però sembla que està apareixent un moviment afegit, una radicalització que ja no consistiria simplement a anar desplaçant-se cada vegada més cap a la dreta, sinó a arribar a un punt en què el mateix desplaçament comença a convertir-se en una altra cosa. Com si la dreta, després d’avançar fins al seu extrem, continuara movent-se fins a trobar la vora de l’espai polític sobre el qual s’havia desplaçat fins aleshores. I, a partir d’ací, començara la caiguda.
Podríem denominar dreta abismal a esta tendència, a este desplaçament. El concepte té deliberadament un doble sentit. És abismal perquè la dreta s’acosta a l’abisme i pot acabar precipitant-s’hi, però també perquè en la caiguda pot arrossegar democràcies, institucions i societats. No es tractaria, en realitat, d’una extrema dreta encara més extrema, d’una nova posició ideològica que hauríem d’afegir a les classificacions ja existents, sinó d’intentar posar nom a un possible canvi qualitatiu: el moment en què una determinada radicalització reaccionària comença a abandonar la major dels pressupòsits polítics, culturals i normatius de la modernitat dins dels quals van sorgir històricament tant la dreta com l’esquerra.
Des de la Revolució Francesa, dreta i esquerra han constituït les dos grans posicions simbòliques de la política moderna dominada pel capitalisme. Dins d’eixe nou tauler polític modern inqüestionable, han existit molts desplaçaments i combinacions: extrema esquerra, esquerra, centreesquerra, centre, centredreta, dreta conservadora, dreta reaccionària, dreta radical, extrema dreta i, finalment, feixisme. Però sempre sense eixir del sistema, perquè sols allò que bàsicament entenem com anarquisme apuntaria a la renúncia conscient a jugar en el tauler polític modern. Una deserció compromesa i veritablement revolucionària, raó per la qual sol ser estigmatitzada i criminalitzada tant per dreta com per l’esquerra.
D’altra banda, cal dir que el feixisme, malgrat el seu caràcter brutalment reaccionari, va ser un producte instrumental de la modernitat i del capital. No representava simplement un retorn a l’Antic Règim, sinó una combinació monstruosa de reacció i modernització. Exaltava l’Estat, la nació, la indústria, la tècnica, la mobilització de masses, l’expansió territorial i, a la seua manera, una determinada idea de progrés. Fins i tot la seua enorme capacitat destructiva estava subordinada a un projecte de construcció en una perspectiva futura d’abundància: destruir una part de la humanitat per alçar després una comunitat nacional o racial revitalitzada, homogènia i destinada a perdurar. Però, què ocorre si, en un horitzó d’escassesa i contracció, el moviment continua i la dreta va més enllà?
La hipòtesi de la dreta abismal comença precisament quan arribem a la seua vora. L’extrema dreta coneguda pertany al tauler clàssic perquè, com el seu mateix nom indica, n’ocupa un dels extrems. Mentre ens desplacem cap a un extrem continuem xafant terra. El que és abismal apareix quan eixa terra s’acaba. A partir d’eixe moment, el moviment deixa de ser horitzontal, com els desplaçaments convencionals entre les posicions ideològiques dins el tauler polític modern, i es transforma en vertical. Ja no es pot anar més cap a la dreta perquè sols resta el buit. Es tracta de començar a caure. La dreta abismal seria el nom d’eixa caiguda.
Una dreta per al col·lapse
Durant aproximadament dos segles, bona part de la legitimitat de la modernitat política va descansar sobre una expectativa molt senzilla: demà hi hauria més que hui dins l’ordre del capital. Més energia, més producció, més mercaderies, més mobilitat, més tecnologia, més riquesa i, almenys potencialment per a certa part del món, més benestar. Més abundància i prosperitat gràcies al progrés. Dretes i esquerres podien enfrontar-se durament sobre qui havia de controlar aquell creixement, com havia de distribuir-se o qui se n’havia de beneficiar, però compartien en gran manera l’existència d’un horitzó expansiu. Fins i tot les lluites emancipadores podien plantejar-se sobre la confiança que el futur permetria ampliar progressivament drets, benestar material, avanç tecnològic i autonomia. És precisament eixe sòl històric el que ha començat a esquerdar-se obertament.
El canvi climàtic, la degradació dels ecosistemes, la pèrdua de biodiversitat, les dificultats energètiques, el deteriorament de les infraestructures, l’endeutament, la desigualtat extrema, les migracions massives o la multiplicació dels conflictes geopolítics dibuixen un món en què resulta cada vegada més difícil mantindre la vella promesa d’una expansió indefinida i potencialment universal. Això no vol dir que tot haja de col·lapsar alhora ni que puga posar-se una data al col·lapse. Vol dir que les condicions materials que van fer possible l’expansió industrial capitalista —inclosa la del “socialisme real”— mostren límits cada vegada més visibles, mentre augmenten els costos socials i ecològics necessaris per a sostindre-la. És aleshores quan la pregunta política central comença a canviar. Mentre hi havia expansió es podia discutir sobre com repartir el creixement. Quan apareix la possibilitat de contracció i enfonsament, la pregunta és una altra: qui conservarà què i com quan ja no siga possible mantindre les expectatives per a tots?
La dreta abismal pot entendre’s com una de les possibles respostes a esta pregunta crucial. La dreta tradicional prometia ordre i prosperitat, encara que fora a costa d’assumir la desigualtat. El feixisme prometia regeneració nacional, expansió i grandesa. Però una dreta adaptada a unes condicions de deteriorament creixent pot començar a perseguir una cosa diferent: una espècie de supervivència diferencial dins del col·lapse. Ja no es tractaria tant de salvar el món com de salvar el nostre món, encara que siga a costa dels altres. En definitiva, quan els sacrificis es consideren inevitables, la qüestió existencial passa a ser qui haurà de suportar-los. D’ací la deriva cada vegada més immunitària de la política: fronteres fortificades, murs, militarització, vigilància, selecció migratòria, territoris protegits, centres de retenció d’immigrants, accés desigual als recursos i poblacions percebudes com a sobrants o perilloses. No es tracta tant d’actuar sobre les causes del deteriorament com de blindar-se davant les seues conseqüències. Es tracta de prepar-se, en un salvatge estil de darwinisme social, per al trànsit d’un món sense fi a la fi d’un món, d’un temps sense fi a la fi d’un temps.
Ací apareix una de les paradoxes més significatives de l’actualitat. Algunes de les forces polítiques que neguen amb més virulència el canvi climàtic, els límits biofísics o la possibilitat d’un col·lapse ecosocial poden ser, al mateix temps, les que defenen polítiques més adaptades a un món d’escassetat, conflicte i descomposició. És a dir, poden negar discursivament el col·lapse mentre es preparen políticament per administrar-lo. Vist així, el negacionisme deixa de ser només una incapacitat per reconéixer la realitat i pot adquirir una funcionalitat política. Reconéixer seriosament els límits planetaris obligaria a qüestionar el creixement indefinit, l’acumulació capitalista i les enormes desigualtats en l’accés als recursos. Negar-los retòricament permet mantindre estes estructures mentre les conseqüències del deteriorament s’administren mitjançant mecanismes cada vegada més autoritaris. La dreta abismal podria ser, en este sentit, una de les formes polítiques del col·lapse negat o minimitzat. Certament, podria adquirir els trets d’una mena d’ecofeixisme, però també podria apuntar una sort de política Mad Max en un món arrasat.
La hipernormalització destructiva de la caiguda
Ara bé, una transformació política d’esta profunditat difícilment podria consolidar-se si fora viscuda permanentment com una situació excepcional. Necessita incorporar-se a la normalitat. I és ací on la dreta abismal connecta amb la hipernormalització. Esta no consistix simplement a creure una mentida. Consistix a continuar habitant i reproduint un ordre la inconsistència del qual resulta cada vegada més visible perquè assumir plenament el que està passant ens obligaria a transformar radicalment la nostra manera de viure. Sabem i no sabem alhora. Veiem el que passa, el col·lapse ecosocial, però preferim no mirar-ho massa. Percebem que alguna cosa profunda s’està deteriorant i, tanmateix, continuem reproduint les rutines que pressuposen que res essencial no està passant. D’ací la paradoxa. Les condicions ecològiques, econòmiques, socials i geopolítiques es tornen progressivament extraordinàries, però la vida quotidiana continua produint una poderosa sensació de normalitat. La normalitat no desapareix necessàriament quan comença el col·lapse. Pot continuar funcionant, fins i tot amb més intensitat, com a representació.
En política ocorre una cosa semblant. Una nova transgressió autoritària provoca escàndol. Durant uns dies se’n parla. Després entra en el flux general de les notícies. Poc després apareix una nova transgressió i l’anterior ja forma part del paisatge. Allò que semblava excepcional va deixant de ser-ho. El que ahir hauria resultat intolerable acaba convertint-se en una posició política més. L’anomenada “finestra d’Overton” explica prou bé com es desplacen els límits del políticament acceptable. La hipernormalització permet entendre una altra dimensió del problema: com una societat pot acostumar-se al deteriorament dels mateixos límits sense arribar a experimentar plenament que està travessant una transformació històrica. D’esta manera, una societat pot caure sense tindre subjectivament la sensació d’estar caient. Si les nostres referències descendixen al mateix temps que nosaltres, podem continuar pensant que estem al mateix lloc. Si allò que fa només uns anys hauria provocat una crisi institucional hui genera un rutinari cicle informatiu, la caiguda acaba convertint-se en paisatge. L’abisme també pot hipernormalitzar-se.
Ací apareix una altra paradoxa. La dreta ha estat històricament associada a la conservació: de l’ordre, de la propietat, de les jerarquies, de l’autoritat, de la tradició o de la nació. Fins i tot les dretes “revolucionàries” feixistes destruïen amb la pretensió de conservar o restaurar imaginàriament allò que consideraven essencial i sagrat. La dreta abismal introduïx una mutació més inquietant: en l’intent de conservar el món de les elits pot acabar disposada a destruir el món en general. Sense cap mena de miraments ni ornaments retòrics.
Això ajuda a entendre la virulència contra qualsevol projecte que conserve algun contingut emancipador: l’ecologisme, el feminisme, l’antiracisme, els drets socials, les cosmovisions indígenes, les polítiques redistributives, els drets de les minories, el saber científic crític o les institucions que limiten l’arbitrarietat del poder. Tots ells recorden, d’una manera o d’una altra, que encara podria existir un món comú i que, per tant, davant del deteriorament hi hauria altres respostes possibles: cooperar, redistribuir, reduir desigualtats, transformar col·lectivament les nostres formes de vida.
És aleshores quan la dreta abismal comença a mostrar les seues cartes: l’adversari tendix a convertir-se en enemic deshumanitzat a abatre, i qualsevol potser l’enemic. En este context la crueltat pot començar a adquirir una funció pròpia. No apareix només com un mitjà desagradable per aconseguir una finalitat, sinó com a espectacle, identitat i vincle entre els qui la compartixen. La humiliació de l’enemic produïx comunitat i oportunitat de negoci. Això permet entendre també el caràcter estrambòtic i delirant de determinades figures polítiques contemporànies. La grolleria, les provocacions, les mentides manifestes o el menyspreu per les convencions no han de ser necessàriament defectes que els seus seguidors toleren a pesar de tot. Poden ser una part important del seu atractiu. Cada transgressió mostra que el dirigent no està sotmés a les restriccions que limitaven els polítics anteriors. Transgredir la humanitat es convertix així en una demostració de poder abismal, d’exaltació libidinosa del mal.
I en algun punt la dimensió destructiva pot començar a emancipar-se. El feixisme històric encara formulava la seua barbàrie a partir d’una seqüència: destruirem açò per construir allò. La dreta abismal apunta cap a una possibilitat diferent: que la destrucció vaja convertint-se en finalitat, espectacle i font de rendibilitat i identitat. Que destruir permeta facturar i acabe sent també una manera de pertànyer. La destrucció com a identitat nihilista.
Caure del tauler du a l’abisme
Per això seria un error imaginar la dreta abismal com una nova casella política del tauler situada després del feixisme, com si poguérem construir una escala formada per dreta, dreta radical, extrema dreta, feixisme i, finalment, dreta abismal. Si ho férem així continuaríem pensant en termes d’un desplaçament horitzontal dins del sistema dominant i les seues regles del joc. Perquè, com ja s’ha apuntat, després de la vora no hi ha una altra posició en el tauler sistèmic i s’acaben les referides regles del joc. Hi ha, simplement, una brutal caiguda a l’abisme. Ja no es tracta simplement de desplaçar-se cap a posicions cada vegada més extremes dins del tauler polític existent, sinó d’arribar a un punt en què la mateixa radicalització comença a erosionar i descompondre el tauler que fins aleshores feia possible el joc polític modern. Totes les ideologies modernes, reedicions seculars de l’escatologia cristiana, permetien l’ascensió. Però amb la dreta abismal sols resta caure al buit i després ja vorem qui pot sobreviure.
Afirmar això no significa banalitzar el feixisme històric. La qüestió no és establir una competició retrospectiva de barbàries, sinó plantejar una pregunta diferent: quines formes polítiques poden sorgir quan forces reaccionàries engendrades per la modernitat comencen a actuar en unes condicions de descomposició de la mateixa modernitat? I ací apareix una qüestió fonamental. Si la dreta abismal implica caure completament fora del tauler, en algun moment deixa també de ser pròpiament dreta. Dreta i esquerra no són substàncies eternes. Són posicions relacionals sorgides dins d’un determinat espai històric, el de la modernitat política. Només existix dreta perquè existix esquerra, i totes dos necessiten un camp polític comú en el qual puguen confrontar-se.
Per això el concepte de dreta abismal conté una paradoxa que sembla especialment significativa. Designa una dreta que, en radicalitzar algunes de les seues tendències fins a les últimes conseqüències, pot acabar autodestruint-se com a dreta. Mentre s’acosta a la vora continua sent recognoscible com a tal, fins i tot com a dreta feixista. Quan comença la caiguda encara podem parlar de dreta abismal perquè encara en reconeixem la genealogia, els afectes, els enemics i la procedència. Però, a mesura que la caiguda continua, la categoria va perdent sentit. En el fons no hi hauria, per tant, una dreta encara més extrema. La dreta abismal esta destinada a esdevenir sols abisme: la posició políticoideològica de la gestió exterminista del col·lapse.
I és ací on la voluntat de conservació pot acabar convertint-se en autodestrucció. La dreta que volia protegir l’ordre acaba erosionant les condicions de l’ordre. La que pretenia conservar la nació deteriora les bases materials que permeten sostindre-la. La que exalta l’autoritat deslegitima les institucions. La que reivindica la tradició destruïx les comunitats capaces de transmetre-la. La que afirma defensar la civilització contribuïx a degradar les condicions ecològiques i socials que fan possible eixa mateixa civilització. La lògica reaccionària acaba devorant allò que afirmava voler protegir.
És en este punt on convergixen col·lapse, hipernormalització i dreta abismal. El col·lapse va deteriorant les condicions materials que havien sostingut la promesa expansiva de la modernitat. La hipernormalització ens permet continuar vivint com si eixe deteriorament no estiguera produint-se. L’extrema dreta transforma la por, la frustració i la pèrdua d’expectatives en enemics recognoscibles. I la dreta abismal apareix quan esta dinàmica travessa un llindar i la defensa desesperada del món de les elits comença a justificar la destrucció del món comú.
Tornem a insistir. Els feixismes històrics van sorgir en societats industrials encara expansives, obsessionades per conquistar territoris, matèries primeres, mercats i imperis. Malgrat tota la seua imaginació apocalíptica, conservaven una poderosa representació del futur. Prometien un Reich mil·lenari, un imperi renascut, una nació depurada, un home nou. La dreta abismal apareix, en canvi, en societats les elits de les quals comencen a sospitar, encara que no vulguen reconéixer-ho, que el futur s’està cancel·lant. Quan es va perdent la capacitat d’imaginar un futur compartit, la política també canvia. Deixa de tractar-se de construir allò que encara no existix i passa cada vegada més a defensar violentament les ruïnes del que queda.
El problema és que eixa defensa pot accelerar la destrucció del que encara està en peu. I la hipernormalització fa especialment difícil advertir-ho. Cada fase de la caiguda pot presentar-se com una correcció necessària de l’anterior. Cada nova transgressió, com una resposta excepcional davant d’una amenaça excepcional. Cada pèrdua de drets, com el preu inevitable per recuperar la seguretat. Cada nou enemic permet justificar un nou enduriment. Mentrestant, el sòl va desapareixent davall dels peus, però nosaltres continuem comportant-nos com si encara caminàrem sobre terra ferma. La dreta abismal descriu un procés de descomposició. El primer terme, dreta, indica d’on procedix el moviment. El segon, abismal, indica cap a on va. I, a mesura que la caiguda avança, el segon terme va devorant el primer. Al final, a mesura que es cau, es va revelant la terrible condició política de l’abisme.
