Hi ha decisions polítiques que es poden explicar amb grans paraules i grans arguments jurídics. I n’hi ha d’altres que, quan les portes a la realitat d’un poble, es fan molt més difícils d’entendre.

A Casinos tenim un exemple ben concret.

Al CEIP La Pau hi ha unes marquesines de fusta que cobreixen les finestres i que fa més de quaranta anys que estan allí. Jo mateixa estudiava en aquest col·legi quan era una xiqueta. Amb el pas del temps s’han deteriorat i, durant anys, hem reclamat que se substituïsquen.

Finalment, el Pla Edificant va preveure una actuació de 213.152 euros per renovar la fusteria exterior i aquestes estructures. Una obra necessària, perfectament concreta i amb una quantia que, sincerament, resulta difícil presentar com una despesa extraordinària per a una administració autonòmica.

Però va canviar el Govern valencià i la Generalitat va decidir declarar lesiva la delegació de l’obra a l’Ajuntament de Casinos. El municipi va defensar els seus interessos als tribunals i el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va avalar la delegació.

La conseqüència lògica hauria sigut començar les obres.

No ha sigut així.

El 10 de setembre, la Generalitat ha decidit portar aquestes sentències al Tribunal Suprem. Ho fa, segons explica, perquè considera necessari que l’alt tribunal determine fins on arriben les competències d’un govern en funcions. És una qüestió jurídica legítima i correspon als tribunals resoldre-la.

Però hi ha una altra pregunta que també mereix una resposta: què passa amb les escoles mentre nosaltres esperem?

Perquè darrere d’aquest debat jurídic hi ha una realitat molt més senzilla: unes obres que no es poden executar, un ajuntament que no pot donar resposta a una necessitat del seu col·legi i unes famílies que hauran de continuar esperant.

I això és el que em resulta més difícil d’acceptar.

No perquè no entenga que les administracions puguen acudir als tribunals, sinó perquè hi ha una diferència enorme entre defensar una posició jurídica i convertir el recurs judicial en la resposta habitual davant d’un problema que ja té projecte, pressupost i una sentència favorable.

Quan una administració pública té davant una necessitat concreta d’un centre educatiu, la seua obligació hauria de ser buscar la manera de resoldre-la. No allargar-la.

La política també és això: decidir en què gastem el nostre temps, els nostres recursos i les nostres energies.

I costa molt no veure una dimensió política en el fet que un govern del PP, amb el suport de Vox, mantinga bloquejades unes obres educatives mentre la comunitat educativa reclama més recursos, millors infraestructures, més personal, ràtios més baixes, inclusió i una educació pública de qualitat.

És difícil parlar de prioritats educatives mentre unes marquesines d’un col·legi de poble acaben al Tribunal Suprem.

I encara costa més quan, al mateix temps, se’ns parla tant de neutralitat ideològica, d’adoctrinament i de controlar què passa dins de les aules.

La neutralitat també hauria de ser una exigència quan es governa. I governar amb responsabilitat implica saber distingir una batalla política d’un problema que necessita una solució.

Jo no sé quina serà la decisió final del Tribunal Suprem. El que sí que sé és que, mentrestant, el CEIP La Pau continuarà esperant.

I també sé que els diners que s’havien previst per a aquesta actuació no resolen cap problema si no es poden executar les obres.

Les marquesines no tenen sigles polítiques. Les finestres tampoc. I els xiquets i les xiquetes de Casinos, encara menys.

Per això aquesta història no va només d’un recurs de cassació ni d’una discussió sobre les competències d’un govern en funcions. Va de dignitat. De la dignitat amb què una administració tracta els pobles, els ajuntaments i, sobretot, els seus centres educatius.

A Casinos no demanem cap privilegi. No demanem que ens donen més que a ningú. Demanem simplement que una actuació necessària, pressupostada i avalada judicialment puga executar-se.

Després de més de quaranta anys esperant que aquestes marquesines siguen substituïdes, no crec que el nostre alumnat haja d’esperar també que una administració pública decidisca acabar una batalla judicial.

L’educació pública mereix alguna cosa millor que això.

Mereix respecte, inversió i solucions.

I, en el cas del CEIP La Pau, la solució és tan senzilla que fa encara més difícil entendre per què ha d’arribar fins al Tribunal Suprem.

Mari Carmen González Vidal és regidora de Compromís a Casinos.

Més notícies
Notícia: La Generalitat admet que va aturar la millora d’escoles per motius polítics
Comparteix
En el recurs al TS al·leguen que la decisió d'arreglar o construir escoles públiques depén de "la ideologia" del partit governant i que caldria respectar que la seua va ser no fer-ho
Notícia: VÍDEO | Milers de docents tornen al carrer i mantenen viva l’amenaça de vaga
Comparteix
La comunitat educativa es mobilitza a València, Alacant i Castelló de la Plana i exigeix a Educació que reprenga les negociacions amb millores substancials
Notícia: L’educació pública i el canari a la mina
Comparteix
Inici de curs amb protestes i un Consell que intenta fer veure que li preocupa l'educació pública
Notícia: Torna la Gestapo a les aules del País Valencià
Comparteix
"Ha de ser d’«ells» l’educació pública, on els funcionaris podrien sentir-se massa lliures a l’hora d’ensenyar i on «ells» poden enviar els seus inspectors a vigilar i atemorir."

Comparteix

Icona de pantalla completa