El 2026/27 és l’inici de curs més mogut en molt de temps. Els docents estan donant una lliçó de resiliència, dignitat i perseverança per a, precisament, poder garantir el dret de l’alumnat a una educació de qualitat. Després de la històrica vaga indefinida de maig i juny passats, ara comencen amb força les protestes que, ben mirat, no s’han aturat del tot ni tan sols durant l’estiu.
Ja només el primer dia, el secretari autonòmic Daniel McEvoy era rebut amb una sorollosa escridassada mentre el president Juan Francisco Pérez Llorca i la consellera Carmen Ortí s’amagaven a Caudiel -a un centre amb només 30 alumnes-per no passar per un tràngol similar. Aquest dissabte, les primeres grans manifestacions de la comunitat educativa a Alacant, Castelló de la Plana i València seran un bon termòmetre de la situació als centres.
La resposta del Consell a les demandes de docents i famílies ha estat en una doble direcció que pot semblar contradictòria, però que no és sinó que forma part d’una mateixa estratègia envoltant.
D’una banda, han incrementat la partida destinada a l’educació pública. Que ningú s’enganye. Qualsevol reforma a un centre, qualsevol nou professor contractat o qualsevol altra millora que es faça a partir d’ara és una conquesta directa arrancada per la vaga. Sense aquesta, aquest govern no hauria invertit ni un sol euro ni hauria contractat un sol professor nou -de fet, en els dos cursos anteriors en va acomiadar 8.000. Això és el que es pot deduir dels arguments que l’Advocacia de la Generalitat ha presentat en el seu recurs a les sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) que els obliga a licitar les obres del Pla Edificant ja aprovades pel Botànic i que van paralitzar. Deixen ben clar que arreglar centres educatius -en alguns casos estem parlant de mesures contra incendis- és una qüestió “ideològica” i que depén de “decisions polítiques” que ells en cap cas haurien pres. Els 820 milions d’euros que asseguren que han pressupostat per Educació i els 400 professors nous no haurien estat possibles sense un moviment de protesta massiu que va posar aquest Govern contra les cordes.
La segona mesura és precisament tota la contrària: negar qualsevol concessió als docents i intentar ofegar les protestes amb repressió i noves mesures coercitives com la “policia ideològica” a les aules.
Perquè l’objectiu que busca el PP no és tant estalviar-se aquests diners o destruir l’educació pública com humiliar els docents i destruir la seua capacitat d’acció col·lectiva. Ho va deixar ben clar l’exconseller d’Educació i actual titular d’Hisenda José Antonio Rovira: “Els docents són de l’esquerra i no se’ls ha de concedir res”. Una línia política sectària que entén la gestió pública com una guerra “d’ells i nosaltres” i no un mecanisme per millorar la vida de la gent i que és la que està aplicant la dreta arreu del món: des de Trump fins a Milei, passant per Ayuso.
Davant d’aquests intents d’acorralament i humiliació, els docents no tenen més alternativa que mantindre’s ferms i bastir tantes aliances com els siga possible. No només dins les comunitats educatives i els barris i pobles on treballen -la capil·laritat de l’educació pública en això és un gran avantatge respecte d’altres col·lectius-, sinó també amb altres sectors socials esgotats per les polítiques de retallades i la nefasta gestió del Consell del PP amb el suport de Vox. Sanitaris, bombers, serveis socials… la llista de greuges no para de créixer i no només al sector públic. La política de turistificació i catifa roja als fons voltor internacional està deixant una generació sencera sense accés a l’habitatge i el negacionisme climàtic és un insult als centenars de milers d’afectats per la dana.
Només una aliança d’aquest tipus, que pose a l’agenda política les coses que realment importen a la gent, podria convertir-se en la tomba de l’actual aliança entre ultraliberals i extrema dreta que governa el País Valencià.
