Aquest curs Juanfran enviarà la Gestapo a les aules del país per assegurar-se que cap professor parle de sexualitat més enllà o com a molt de la mecànica de la reproducció humana i animal; que en cap centre se servisquen menús que no siguen catòlics, apostòlics i romans; perquè els directors vigilen l’accés a qualsevol àngel de l’apocalipsi que es presente a parlar, posem per cas, dels efectes de les desigualtats socials o de la violència de gènere…
Podria semblar que ho fa per ordre de l’ala més conservadora del seu partit liderat pel vociferant José María Llanos, un advocat ultracatòlic conegut també per assessorar jurídicament Fundar, el quiosc que va instrumentalitzar Rafael Blasco per a embutxacar-se una bona suma dels diners de tots els valencians. Però resulta que no. A Juanfran i els seus no els cal que cap camarada els diga quan, on i per què han d’enviar la Gestapo a impedir que en cap escola ni institut puga haver-hi desviacions de l’ideari de l’Espanya que defensen si fa no fa des que la Inquisició va penjar el mestre Gaietà Ripoll a la plaça del Mercat de València per explicar el món als xiquets des d’una òptica racionalista.
Els de Juanfran i els de Llanos poden tenir algunes diferències, matisos en qüestions tan transcendents com la de l’emergència climàtica. Així, per als més propers al presi, dels trastorns de l’oratge és millor no parlar-ne a fi de no espantar el turisme o per no haver de donar explicacions del nefast paper jugat pel seu company Mazón durant la darrera dana. En canvi, per als de Llanos, els qui en parlen -científics o veïnat- són una colla de terroristes climàtics que, amb les seues idees, han propiciat els incendis dels boscos, les sequeres i podria ser que fins i tot l’augment de la temperatura global del planeta.
Ara bé, si hi ha un tema en què els uns i els altres coincideixen és que l’educació ha de ser d’ells, ja que és una institució fonamental en la construcció social de la realitat. I sobretot ha de ser d’ells l’educació pública, on els funcionaris podrien sentir-se massa lliures a l’hora d’ensenyar i on ells poden enviar els seus inspectors a vigilar i atemorir. Uns inspectors, val a dir, que no enviaran als centres privats o segons a quins concertats on molts d’ells envien els seus propis fills perquè la doctrina contra l’espectral adoctrinament que volen combatre està sobradament garantida. Escoles on el valencià no s’imparteix ni clandestinament, se segrega per sexes i no es veu un xiquet musulmà pobre ni per casualitat.
Per si en darrer terme tot falla qualsevol indocumentat pot posar una denúncia anònima a la inspecció per a advertir d’un desviament qualsevol. Tot està pensat, diuen, per protegir les famílies i en nom de la “neutralitat ideològica”.
Aquest no és un assumpte nou. Recordem que el 2010 el president Francisco Camps ja va nomenar a dit com a inspectors 34 militants i afins al PP, una xifra que en aquell moment representava fins al 22% del cos autonòmic. Entre els nomenats hi havia familiars d’alts càrrecs i regidors de la formació. Els capitanejava Màximo Caturla, que amb anterioritat havia estat al capdavant de Ciegsa, una empresa muntada pel reu Zaplana per a convertir la construcció de centres educatius en un negoci lucratiu. Ciegsa va acabar fent fallida i els seus documents més importants devorats per les flames en el magatzem on es custodiaven.
El mateix Camps que va intentar sabotejar l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania ordenant que s’impartira en anglès, una missió tan idiota com impossible. El mateix que sent conseller d’Educació va mamprendre una croada censora contra els llibres de text per a evitar que en cap d’aquests s’explicara que els valencians parlem una varietat del català i no una de l’amazic dels berbers o que Jaume I va arribar al país des de Barcelona i no en un vol charter procedent de Bali. El mateix Camps que va ser pioner en la mutilació del currículum de literatura amb l’exclusió de qualsevol autor no nascut en la ‘terreta’ -traduïu tierrita– en l’enèsim intent de mutilar-nos com a cultura per a encabir-nos, tant si vols com si no, en la de l’Espanya inequívocament española, sense additaments.
Els seus amos de Madrid van anar encara més lluny quan després del referèndum independentista del 2017 i a recer del 155 van prohibir a les aules que es fera cap referència a les brutals càrregues policials contra els votants enmig d’una campanya d’assetjament mediàtica que va tenir com a protagonista el feixista Javier Negre. Per parlar-ne del que havia passat els podia caure una acusació de delicte d’odi. Aquesta és la màxima coerció a què voldrien o poden arribar en un moment donat aquests guardes de la revolució nacional-espanyola que fa anys que camina a l’aixopluc dels nous corrents mundials d’un neofeixisme en auge.
El 1933, un Hitler acabat d’arribar al poder, va decretar la “Llei per a la Restauració del Servei Civil professional”, un instrument que afectava a tota la funció pública i que va servir per acomiadar de les aules professors socialdemòcrates, comunistes, jueus… en definitiva, per treure’s del mig tots els dissidents.
La Gestapo va fer la resta. L’alternativa, doncs, a parlar contra la persecució dels jueus, les virtuts del totalitarisme o les estúpides teories racials era el camp de Dachau.
Qualsevol lector pot objectar que exagere o que no és bo estimular els sentiments de por i de desesperança, tot i que crec que aquests s’activen més per passiva que per activa i tenen en el silenci i en el no voler veure, els seus principals aliats. Així les coses, més val dir ara que encara podem. Potser hi haurà un dia que no ens deixaran o tindrem por.
