El 29 de setembre de 1936, ara fa 90 anys, Josepa va ser assassinada al terme de Borriol. Tenia 61 anys, estava casada amb Fèlix Marco Porcar, un llaurador que va quedar invident a causa d’un accident amb el carro. Tenien 6 fills. El matrimoni posseïa una vaqueria al barri dels llauradors de Castelló de la Plana, al carrer Conills (Sant Josep). Josepa no era un personatge notable; era una dona del poble, castellonenca, i de la seua època, però molt inquieta i activa.
Per què va ser assassinada la Cavallera? I, qui o quins la van assassinar? Són preguntes que, fer-se-les en els temps que vivim, poden resultar políticament incorrectes perquè Josepa Martínez va ser assassinada per alguns dels que són considerats pels grups memorialistes com «defensors de la democràcia», és a dir, pels que deien defensar la República.
Però clar, com que la Cavallera no era demòcrata-republicana, però, en canvi, era catòlica i carlista, tenia totes les paperetes per a ser condemnada a mort. De la mateixa manera que després van fer els franquistes amb els seus enemics polítics, ella tampoc no va tenir un judici legal. A pesar de ser innocent, la van condemnar a mort per raons religioses i polítiques, igual que a molts altres correligionaris seus.
Vaig conèixer el seu cas per primera vegada l’any 1998 en una entrevista que li vaig fer al meu pare, Antoni Miralles Felip, que la coneixia bé perquè va ser actor en alguna de les obres de teatre i sainets valencians que dirigia la Cavallera en temps de la Segona República. Un altre testimoni va ser el d’Antoni Claros, que segons em va comptar l’any 2010, freqüentava els mateixos ambients que ella abans de la Guerra Civil espanyola, i la va conèixer a sa casa, lloc on tenia reunions amb «margrites», les dones vinculades al tradicionalisme. Tots dos em van explicar les circumstàncies de la seua mort.
El seu intens activisme no era sols com a dirigent carlista; era també directora de teatre amateur i ànima de l’acció social femenina de les margarites; estava molt implicada en moviments religiosos de les parròquies de Santa Maria i Sagrada Família de Castelló i, fins i tot, en l’obrerisme del Sindicat de l’Agulla. Altres fonts la relacionen com col·laboradora del periòdic portaveu del carlisme local La Província Nueva.
Quan va esclatar la Guerra a conseqüència del cop d’estat militar, amb la participació de molts civils incardinats en grups d’ideologia dretana o tradicionalista, a les zones que van quedar en la part republicana, com les comarques de Castelló, es va desencadenar una persecució contra els enemics polítics de la República. Entre les 1.000 i 1.400 persones assassinades —segons autors— a la província de Castelló per part d’elements vinculats al Front Popular, una d’elles va ser la Cavallera, juntament amb mig miler més de carlistes.
Segons testimonis dels entrevistats i de familiars, pocs dies abans de trobar la mort, mentre caminava amb el marit pel seu barri, algú la va amenaçar amb aquestes paraules: «Prompte farem botifarres amb la sang de la Cavallera». Així que, en ser detinguda pels milicians d’una de les diverses txeques que hi havia a Castelló, va ser passejada entre insults i burles abans de portar-la al terme de Borriol, tocant al de la Pobla Tornesa, on la van assassinar. Es va comentar que li varen clavar un clau al cap a cops de martell.
Alguna persona relacionada amb els seus assassins els va dir als seus fills on la podrien trobar si volien recuperar el cos de la mare; van anar a buscar-la i, per eixa raó, li van poder donar una digna sepultura a Castelló. És molt probable que, igual que van decidir altres correligionaris, la família s’oposés al fet que fora traslladada al Valle de los Caídos.
El seu marit invident, Fèlix, li va sobreviure 25 anys, i, des de la mort de l’esposa, va viure amb una de les filles, Rosa Marco Martínez i l’espòs d’aquesta, Josep Martí Ramos; posteriorment, també amb les filles dels dos: Rosa, Empar i Pepa. Durant la resta de la guerra, primer es van refugiar a Almassora i, en ser bombardejada la casa, van anar a parar a una alqueria del terme de Castelló, a prop de l’ermita de Sant Isidre, on, en acabar la conflagració van tramar amistat amb el veïnat de la zona. Esta circumstància va propiciar que membres de la família acabaren sent els ermitans de Sant Isidre, lloc on també es van dedicar no sols a criar vaques —seguint la tradició dels pares—, sinó a cuidar els xiquets de la contornada als quals divertien i complimentaven mentre els pares no els podien atendre.
La directora de la capital de la Plana del grup de teatre «Viure la Mort», i divulgadora de biografies de personatges notables de Castelló soterrats al cementiri, Queta Ródenas, em va donar a conèixer a Maria Josepa Alcàcer Martí, una besneta per via materna de la Cavallera; vam estar xerrant i em va aportar algunes dades i fotos que m’han permès completar aquesta nota biogràfica d’una de tantes víctimes de la Guerra en la rereguarda republicana.
Josep Miralles Climent és doctor en Història.
