La dreta liberal-conservadora i la dreta autoritària es freguen les mans i es manifesten als carrers perquè Zapatero i altres membres del PSOE estan imputats per diversos presumptes delictes.
L’esquerra governamental liberal-progressista fa el mateix contra la corruptela del PP, la d’ara i la d’abans, jutjada i condemnada.
La dreta liberal-conservadora i la dreta autoritària, també recorden les corrupteles passades del PSOE, ja jutjades i condemnades.
A l’esquerra del PSOE, o els polítics que donen suport al govern, oscil·len entre reconèixer les bondats de Zapatero i condemnar-lo.
Però fa la sensació que la major part de tot el que són acusacions o defenses dels polítics corruptes tenen més caràcter ideològic o d’interès partidista que jurídic.
Jo no sé, tal com diuen o insinuen alguns, si els jutges no són imparcials, donen cops d’estat o fan lawfare o, al contrari, es basen en proves quan emeten dictàmens.
Jo no sé ni de lleis ni de condemnes, ni si s’han de beneficiar els delinqüents que s’inculpen i denuncien enfront dels que, a pesar de les evidències, ho neguen tot.
Tinc molt clar que els condemnats per corrupció econòmica han de tornar els diners que han estafat, però sembla que alguns no ho fan i no passe res.
Observe que alguns polítics, siguen de dretes, d’esquerres o de centre, no solament viuen de la política com a única professió, sinó que s’han enriquit, han canviat d’un habitatge normal a una residència de luxe, han modificat l’estatus o han afavorit els seus familiars.
Altres, després del seu mandat, han utilitzat les portes giratòries i han ocupat llocs en importants empreses privades.
Intuïsc que, segurament, algunes d’aquestes coses que fan potser són legals, però dubte que siguen ètiques.
Tinc clar que no solament certs polítics volen enriquir-se, són corruptes i busquen poder; això també ho fan molts empresaris. I és que el poder, tant si és econòmic com polític, corromp.
Pense que una part dels polítics quan toquen poder no el volen abandonar.
Alguns obvien l’enriquiment i corrupteles dels polítics i mandataris amics, al·legant que han fet moltes coses bones per al país o en benefici del poble, la qual cosa és una manera de justificar la corrupció.
Recorde que un personatge històric proscrit va escriure: «Si el país està empobrit, visquen pobrament els ministres, i el mateix rei».
Aznar —expresident, igual que Zapatero—va dir allò de: «El que pueda hacer, que haga» i tenia raó: aquí molts polítics, dirigents i exdirigents, han fet tot el que han pogut per enriquir-se, inclòs ell mateix.
D’altra banda, crec que tota la partida de ping-pong —el tu més— que fan els partits polítics a les Espanyes —amb el suport incondicional dels que els segueixen— és, no solament lamentable, sinó hipòcrita, igual que les manifestacions —amb crits demagògics— en contra dels adversaris.
Abans de fer manifestacions “guerracivilistes” i provocar enfrontaments amb una gran càrrega d’odi, convindria que es miraren tots a l’espill, però tots; i que buscaren llums i referents ètics en la vida política com per exemple la d’aquell president de l’Uruguai que quan va acabar el seu mandat va tornar amb les butxaques buides a la granja on havia viscut tota la vida; que prenguen exemple de José Mujica.
Josep Miralles Climent és doctor en Història.
