El 10 d’octubre de 1706, en la catedral de València, l’oratorià Antoni Ferrer, bisbe de Sogorb, va presidir la jura dels Furs del Regne realitzada per l’arxiduc Carles d’Habsburg com a Carles III de València. Uns mesos després, el dia 29 de juny, arran de la desfeta d’Almansa, el seu adversari, Felip V de Castella, va signar el decret d’abolició dels Furs d’Aragó i València, apel·lant al “dominio absoluto” i al “justo derecho de conquista” del sobirà sobre els dos regnes rebels i vençuts, amb el propòsit que “estos se reduzcan a la leyes de Castilla” –“tan loables y plausibles en todo el universo”, afegia el decret amb un to humiliant.
Com els historiadors del dret han mostrat de manera fefaent, la supressió de la constitució foral i la duríssima repressió que la seguí no solament varen deixar un record amarg que encara perdura en la consciència col·lectiva dels valencians, ans suscitaren tot un seguit de reaccions, des de propostes de reformes legals a revoltes populars, durant el s. XVIII i les primeres dècades del segle següent.
El carlisme, sorgit en 1833, com és sabut, a propòsit de la successió en el tron de la Monarquia hispànica, constituí sobretot una oposició radical al règim liberal en els seus diversos aspectes –religiós, juridicopolític i social–, sense identificar-se, però, amb l’absolutisme –la qual cosa, dissortadament, no ha sigut ben entesa, en general, per la historiografia ni per la cultura política contemporànies.
Tant l’absolutisme com el liberalisme són filosofies polítiques modernes que adopten com a categoria central la “sobirania” de l’Estat, segons la qual aquest no reconeix cap instància superior ni es veu limitat per cap institució inferior a ell mateix. I tots dos sotmeten les classes subalternes al domini exercit, primer, pels reis mitjançant la noblesa feudal i després per la burgesia capitalista. El carlisme, en canvi, té un caràcter fortament popular i tradicional alhora. Per això, la seua categoria política pròpia és la “foralitat”, entesa com a conjunt d’institucions i drets històrics dels diversos territoris i comunitats (“privilegis” és una traducció massa literal del llatí).
Així, el moviment carlista, en una admirable i inusual coherència amb el Concili Vaticà II, ha sabut prescindir de l’integrisme catòlic –causa de la seua adhesió inicial a l”Alzamiento Nacional” del 1936– i assumir sense reserves els valors autènticament democràtics, mantenint, però, al llarg d’una història certament complexa i accidentada, dos principis fonamentals: la foralitat i la lluita per la justícia social.
Això explica la repressió exercida contra els carlistes pel franquisme (ja des de 1936!) i després per l’extrema dreta. La persecució dels militants de base, i particularment dels caps de la dinastia Xavier de Borbó-Parma, el “rei Xavier” (que havia estat presoner al camp nazi de Dachau) i del seu fill Carles Hug, van culminar en els fets de Montejurra/Jurramendi (Navarra) de 1976, un dels episodis més negres de la Transició espanyola, quan es va dissenyar la destrucció de l’alternativa carlista des de les “clavegueres de l’Estat” (la tristament cèlebre “Operación Reconquista”, un crim d’Estat segons la documentació descoberta recentment), i la legalització del Partit Carlista es va diferir fins després de realitzades les eleccions “democràtiques” del 1977.
Mentrestant, el Partit Carlista del País Valencià (PCV), hereu d’una llarga tradició, participava activament en els organismes de l’oposició al franquisme, en la lluita per l’Estatut d’Autonomia –ja en 1931 n’havia elaborat un projecte, hui perdut– i en la defensa de l’oficialitat i la unitat de la llengua.
El 2010 va traspassar a Barcelona Carles Hug, “el príncep socialista”, i fou succeït pel seu fill Carles Xavier, actual “abanderat” del carlisme. Aquest, dos anys després, va jurar els Furs de Navarra al monestir d’Iratxe, al peu de Montejurra, i, a petició dels carlistes valencians i d’altres sectors valencianistes, el 1r de desembre de 2019 jurà els Furs de València en la capella del Sant Calze de la Seu (molt estimada per la familia Borbó-Parma).
L’autoritat eclesiàstica prohibí que la jura tinguera lloc dins de la missa –en la qual Carles-Xavier va rebre una benedicció particular per part de preveres catòlics i anglicans–, però es féu igualment, tot just acabada la litúrgia. La fórmula del jurament, pronunciat en valencià sobre el llibre dels Evangelis, era una adaptació de les que reporten els tractadistes del nostre dret foral Llorenç Mateu i Sanç i Cristòfol Crespí de Valldaura. Carles Xavier anava acompanyat per la seua tia, l’enyorada Maria Teresa de Borbó-Parma, germana i estreta col·laboradora de Carles Hug, que sentia una especial estima pel poble valencià i per la nostra identitat cultural i política.
Dos anys després, el cap de la dinastia carlista jurà les Constitucions de Catalunya en el monestir de Poblet. En maig de 2025 el grup parlamentari plurinacional Sumar, a proposta de l’Associació de Juristes Valencians, va presentar en el Congrés de Diputats una proposició de llei per tal de derogar el decret d’abolició dels Furs de València i Aragó, així com els de Nova Planta per a Catalunya i les Balears, i el darrer diumenge d’octubre d’eixe any setze doctors de huit universitats valencianes dirigiren una carta a Carles Xavier demanant-li que s’hi adherira. (Cal consignar que ja en 1872 Carles IV de València, més conegut com a Carles VII, havia restaurat el règim foral de la Corona d’Aragó, i el 20 d’agost de 1874 era instituïda la Diputació del Regne de València, la qual va tindre existència efectiva a les comarques del nord durant la III Guerra Carlista).
Finalment, el passat 19 de juny, en una comunicació oficial, Carles Xavier de Borbó-Parma va manifestar el seu suport a l’Associació de Juristes Valencians i als seus treballs en pro de la “recuperació de les llibertats històriques” i de les “legítimes competències d’autogovern” dels valencians, dins de la “unitat federativa de les Espanyes”. Un pas més en el llarg i costós procés de reintegració foral del País Valencià.
August Monzon i Arazo és professor de Filosofia del Dret a la Universitat de València, i Josep Miralles i Climent és Doctor en Història.
