Vaig fer la mili a la marina espanyola i en gener de 1978 estava a l’Escola d’especialistes de l’Armada, a Vigo, fent el curs de caporal timoner i senyalista.
Les classes eren entretingudes, però l’hora de l’estudi era d’un avorriment aclaparador. Miraves les musaranyes o escrivies cartes a la núvia o a casa. Qualsevol cosa, però sempre amb precaució perquè no et sorprenguera el sotsoficial o el caporal de guàrdia. Hi havia un sergent temible, que entrava a l’aula sense fer soroll, s’apropava als pupitres des de darrere i, si sorprenia algú fent qualsevol activitat diferent a estudiar, el posava firmes i li amollava una recriminació, acompanyada normalment d’un castic en forma d’arrest de cap de setmana o guàrdies militars duplicades. Però he de reconéixer que era una excepció, hi havia altres molt més normals. Un d’ells s’encarregava de controlar i distribuir el correu; és a dir, les cartes i les postals que ens arribaven quan encara no existien els e-mails, era correu prehistòric. De vegades, quan ja hi havia certa confiança, s’arrimava a mi i em preguntava: tu tienes una amiga que se llama Merche? I quan li contestava que si em deia: pues esta carta debe ser para ti. Què li costava llegir el destinatari en compte del remitent? Però l’home no tenia mala intenció i jo no li ho vaig tindre mai en compte.
Reconec que jo també vaig dedicar hores a fer coses que no eren precisament estudiar. Quan ja m’ho sabia tot, no perquè jo fora molt llest sinó perquè el temari tampoc donava per a molt, feia el que féiem tots, entretindre’m com podia. Vaig trobar el camí del dibuix, disciplina artística en el qual mai he tingut traça, però vaig aconseguir fer un mapa amb el perímetre del País Valencià prou acceptable. Què voleu? Estava lluny de casa, en la Galícia plujosa i melancòlica, la terra de la saudade i la màgia, lluny de la lluminositat mediterrània, i la nostàlgia m’envaïa. Damunt del mapa vaig començar a posar els pobles; el meu, per descomptat, però també d’altres. Alguns companys valencians que allí estaven em feren suggeriments. I a poc a poc el mapa anà omplint-se sota la meua mirada orgullosa, com si hagués fet una obra d’art.
Un dia, en l’hora d’estudi, mentre m’ocupava en il·luminar el meu mapa se m’apropà per darrere una ombra. No era el temible sergent de guàrdia, però era un dels caporals quasi igual de temibles, que eixe dia controlaven els nostres estudis. M’havia enxampat i a mi se’m va fer tot negre, però vaig pensar que acceptaria el correctiu que em posaren per dues raons: una perquè això formava part de les normes i calia ser conseqüent i altra perquè no tenia més remei. El caporal agafà el meu dibuix i, amb semblant seriós, el contempla una estona que a mi se’m feia interminable. Jo no deia res perquè pensava, crec que encertadament, que en aquests casos és millor callar i esperar esdeveniments, encara que veritablement el meu sentiment era de preocupació o d’inseguretat; no sé definir-lo, però era molt incòmode. Quan ja havia examinat tot el mapa detingudament i jo esperava que em posara firmes i llançara algun exabrupte, amb gest molt seriós l’amollà damunt la taula amb displicència i m’engegà: ahí falta el meu poble! Ah, i quin poble és?, vaig preguntar tragant saliva. La Vilavella, em va respondre molt seriosament, però jo li vaig endevinar un filet d’orgull en la veu. D’acord, doncs el pose, el pose, clar, només faltaria, però dis-me més o menys on he de situar-lo. És tot el que vaig poder balbucejar de manera quasi inintel·ligible, no sé si pels nervis de la situació o perquè començava a vore una eixida lluminosa.
Jo no havia oït parlar mai de la Vilavella, fins eixe moment desconeixia la seua existència i vaig pensar, ho pense ara també, que aquella anècdota era una metàfora de la invisibilitat crònica dels valencians. Agafes a qui agafes, Extremadura, La Rioja o inclús alguna comunitat més petita tenen totes més visibilitat que nosaltres. Això passava a finals dels anys setanta i jo pense que continua passant encara ara. Com que no ens mostrem no ens veuen, i com que no ens veuen no ens tenen en consideració. Som desconeguts per a tots, però el més greu és que, en ser un país invertebrat, també ho som per a nosaltres mateixos, desconeixedors de la nostra realitat, i això ja és únicament culpa nostra. On estava la Vilavella?
Invisibles i, per tant, insignificants. Històricament, ja ho va dir un ministre de Felip IV, los valencianos son muelles, i més modernament ho va dir un ministre d’Hisenda, quan des de València li retraguérem que no estàvem d’acord amb la repartició dels recursos per a les autonomies. Es que los valencianos se quejan de vicio, va dir públicament. De vicio, senyor Montoro? I de què es queixen els madrilenys?, o els andalusos? Vosté és de Jaén. Eixos no es queixen mai de res? I nosaltres fins quan hem de continuar oferint glòries a Espanya a canvi de menyspreu? Paco Muñoz cantava irònicament: visca Jaume I, la Senyera i el Palleter. I certament ací ens hem quedat. Podeu comprovar-ho si vos deixeu caure un 9 d’Octubre pel Cap i casal i observeu els actes de la pomposa oficialitat. No hi ha reivindicacions més enllà d’un folklorisme desgastat i autocomplaent.
Quan vaig acabar el curs a Vigo em destinaren al destructor Roger de Lauria, convenient castellanització del nostre Roger de Llúria (o Lloria si ens atenim al seu origen lucà). Malgrat això, a mi em va reconfortar el nom del vaixell, perquè durant l’any i mig que va durar la meua mili, en moments de moral baixa, m’ajudava a connectar de bell nou amb la meua terra i la meua cultura, encara que fora invisible. Ho era a final dels anys setanta del segle passat i continuem ara exactament igual. Haurem de seguir fent un esforç perquè ens reconeguen en la nostra història i en la nostra identitat; és a dir, en la nostra realitat, començant per nosaltres mateix. Si els referents antics ja no serveixen, que és quasi segur que no, caldrà buscar-ne de nous que s’adapten a la nova realitat del país que habitem, per intentar seriosament superar la nostra crisi d’identitat historiològica.
Durant tot el meu servei militar jo vaig dur aquell mapa molt a prop de la ment, perquè folrava per dins la gorra de mariner, el lloc on cadascú es posava la foto de la núvia, estampetes o el que li passara pel cap, mai millor dit. Mirant-ho amb perspectiva arribe a la conclusió que encara hi ha molta feina per fer, cada vegada més perquè el vent social ens ve de front. Haurem de dependre a plegar veles quan pertoca i a amollar-les quan les circumstàncies ens permeten avançar. Caldrà que tots ens posem, sobretot les noves generacions. Jo per la meua part ja sé on està la Vilavella i, encara que no he tornat a saber res més d’ell, me’n recorde d’aquell caporal amb el qual vaig coincidir fent la mili a Galícia cada vegada que passe per la Plana Baixa.
