Matí plujós a Barcelona. En dies com aquests la ciutat adquireix un estrany aire nòrdic. El d’un país a tocar dels gels però que encara no s’ha fundat del tot, que viu en el desordre sota el jou d’un monarca quasi invisible de qui ningú no sap el seu nom. Un país que panteixa dins d’un núvol de benzina cremada. País convuls on la gent s’esbatussa a cor què vols des que ix el sol fins que cau la nit. Tant se val que en tots els seus llibres sagrats s’apel·le a l’interès general, que els morts en vida s’agombolen per les cantonades o que cada dia se’ns informe de l’apocalipsi d’uns pocs com advertència del que tard o d’hora podria abastar a tothom.
A la plaça de Catalunya uns dos-cents joves acampen des de fa un parell de dies pel dret a l’habitatge mentre a Madrid el govern fa mans i mànigues per rebaixar les pretensions dels seus socis i, sobretot, per a arrossegar els nacionalistes conservadors catalans que, com tota la dreta espanyola, volen fer creure que la immensa majoria de propietaris són gairebé uns pobres de solemnitat i que topar els preus del lloguer dels seus pisos els portaria directament a la ruïna. Els grans tenedors (si els diem “els que en tenen molts de pisos” ens quedaríem més tranquils) són, ben mirat, quatre gats. Tot plegat, és el drama dels que tenen. Un drama terrible com el dels protagonistes d’aquella telenovel·la mexicana, Los ricos también lloran, amb què es consolaven els desgraciats del postfranquisme clavats davant de la televisió, acomodats en les cofurnes dels seus menjadors.
A ulls veients, als peus de la mol·lície d’El Corte Inglés, aquell campament sembla el de Tantanka Iyotake unes hores abans de ser atacat a traïció pel psicòpata de Custer que com tothom sap va morir amb les botes posades i soterrat, segurament, sense cabellera.
Cap al migdia, els guerrers, distribuïts per grups organitzen la vida a la intempèrie, discuteixen propostes polítiques. Hi ha una barra on es pot esmorzar per uns pocs euros i també una oficina de comunicació sota un tendal que es nega a comunicar amb els periodistes. Vet ací que els indis mai no s’han dut bé amb la premsa. En desconfien, erròniament.
Al voltant de les tendes es poden llegir en català, anglès i àrab algunes consignes guixades en retalls de cartó: No ens mireu, uniu-vos; Turistes, benvinguts a Espanya. Aquesta és la realitat: 800 euros per una habitació; Les veïnes de Barcelona estem lluitant per un habitatge digne! Acampem per protestar contra l’especulació immobiliària… Potser per una qüestió d’estratègia retòrica caldria canviar les consignes: Apugeu més els lloguers a veure si tot rebenta!; Busque habitació per compartir amb trenta persones… pressupost 3.400 al mes; Deixeu els voltors en pau!; Zona tensionada la que em penja de la fava!; llibertat!…
A unes poques passes un grup de turistes idiotes (si els anomenem “viatgers” tots ells perden la seua càrrega tòxica i ens podem sentir millor) es diverteixen espantant els coloms per a fotografiar-los quan alcen el vol. Cada vegada que els “viatgers” fan l’imbècil les aus sobrevolen a baixa altura el campament i, llavors, tot es torna més gris i més negre i més brut… i la plaça i la ciutat s’ompli d’una merda que sembla merengue.
No massa lluny, davant mateix dels grans magatzems, el bus d’enllaç entre la ciutat i l’aeroport no para de fer viatges. Veniu, veniu, cabretes… La vida gira just enmig d’aquell centre urbà a cor ferit que només ho ha estat de centre per als ocellots i els borratxos de la nit de Cap d’Any. Ocasionalment, com ara, per als lakotes com un dia ho va ser també per a centenars de joves subsaharians que fugien de la mort i de la deportació.
Els de Tatanka, pense, ho tenen fotut, ho tenim fotut. Certament, allà no hi són, no hi som tots però els de Washington sempre n’han estat molts més i més forts i més cruels.
El ventre del cel s’aguanta durant tot el matí prou bé. Jornada esgotadora, de cares llargues, d’adversitats inesperades. És tot cosa dels murs insalvables dels prejudicis, els malentesos, les merdes habituals de sobreviure. Mal dormit i mal dinat. I per si encara no fora poc avui, també, aquest corcó de l’ansietat. Sort en tenim de la química.
A mitja tarda, per fi, en casa. Avui els gossos salvatges del veí que trafica per a pagar el lloguer i pagar-se la malaltia de l’addicció no han pixat en el hall. L’altre dia es van escapar i van mossegar un veí que va requerir assistència a l’hospital i que ara tramita una denúncia. L’administració de la finca, d’un sol propietari, s’ha desentès de l’assumpte. Potser és que som massa ‘administrats’ i tots amb molts problemes i sempre queixant-nos, i sempre demanant. Fet i fet, som set plantes amb tres habitatges per planta. Paguem preus de mercat. Fins on sabem, entre uns 1.000 i uns 1.300 euros. Els pisos a penes fan uns 50 metres quadrats. Alguns veïns que estan des dels anys seixanta -concretament tres famílies- han anat reformant-se’ls amb els seus propis diners. La propietat amb prou feines va arreglar l’ascensor i, de tant en tant, envia algú a netejar les zones comunes. Fa poc van canviar també les canonades que encara estaven d’origen i feien aigua. En el quarto de comptadors algun veí assegura que fins i tot s’havien arribat a trobar rates ofegades. Ja fa cinc anys que estic en aquest apartament que només arribar vaig batejar com l’apartament del jaguar. Aquest és el primer any de pròrroga fins a tres. Després, ja veurem. Que no t’agrada? Que no m’agrada? Que no us agrada? Ah! Ho sent… La llei de l’oferta i la demanda. Per 1.400, o un poc més, sempre podràs trobar alguna cosa millor… o no. Deixem-ho en una altra cosa. Després hi ha la propietat privada. Compra’t un pis o dos… Un per a viure i amb l’altre pagues la hipoteca del primer. Si de cas t’arriben els xavos, compra-te’n un tercer o un quart… Pensa que fins que no en tingues 100 no et converteixes en voltor. Ai! La vida és dura. Són les vuit i mitja. Em posaria a llegir un exemplar de Proudhon que m’han regalat les meues estimades bibliotecàries. Segona meitat del segle XIX, de plena actualitat… Que no? I tant que sí!
Les vuit i mitja i fastiguejat de tot. Demà més. Per cert, què deuen estar fent ara mateix els meus lakotes? I en Washington? Algú sap res de Washington?
