Volar, planejar en l’aire, sentir-se un ocell per uns instants deu ser una de les experiències més fascinants que podem imaginar. Qui no ha somiat en volar? Volar ha sigut una de les metàfores més poderoses de la llibertat: alliberar-se dels límits, desafiar la gravetat i obrir-se a noves possibilitats. Entre el desig de volar i el vertigen de caure al buit hi ha pràctiques com el parapent o l’ala delta, però també altres de molt més arriscades, com el salt BASE, acrònim anglés de Building, Antenna, Span, Earth (edifici, antena, pont i terra). Esta modalitat consisteix en saltar al buit des d’estructures fixes o formacions naturals, com penya-segats, amb un paracaigudes. En una de les seues variants més espectaculars, el saltador utilitza un vestit d’ales (wingsuit) que li permet planar a uns 200 km/h, per exemple entre les parets d’un congost, abans d’obrir el paracaigudes. En el salt BASE no se sol utilitzar paracaigudes de reserva. La poca altura i el breu temps disponible fan que, si falla l’obertura, sovint no hi haja marge per a reaccionar i evitar un desenllaç fatal.
És precisament este món el que ens mostra La fiera, una pel·lícula inspirada en la història real d’un grup de cinc amics pioners a Espanya en esta pràctica extrema. El títol al·ludeix a l’impuls que porta els protagonistes a desafiar constantment els seus límits i a buscar experiències intenses, però també a l’atracció per un risc que pot tindre conseqüències irreversibles. Les imatges resulten tan espectaculars com inquietants: darrere de la sensació de llibertat i de la bellesa del vol s’amaga la possibilitat real de morir. Què ens impulsa a buscar sensacions tan intenses i fins a quin punt estem disposats a arriscar la vida per a experimentar-les?
No parlem d’un perill imaginari o subjectiu. La BASE Fatality List és un registre internacional que documenta els accidents mortals en esta disciplina des de 1981. En el moment d’escriure este article, comptabilitza 550 víctimes de salt BASE, 36 d’elles dones (el 6,56 %). D’este total, 334 (el 60,93 %) utilitzen algun tipus de vestit (tracking suit o wingsuit) que augmenta la superfície corporal, redueix la velocitat de descens i permet desplaçar-se horitzontalment per l’aire. Dins d’esta categoria, 14 (el 4,19 %) són dones.
El vertigen com a experiència i els límits del control
Tot i que també s’organitzen competicions, com vorem més endavant, el salt BASE es practica principalment com una activitat recreativa. Per a comprendre esta dimensió lúdica, ens pot resultar útil la classificació del pensador francés Roger Caillois, que va distingir quatre grans categories de jocs: la competició (agôn), l’atzar (alea), la simulació (mimicry) i el vertigen (ilinx). Encara que Caillois no va elaborar esta classificació per a explicar els esports extrems, la seua categoria del ilinx ofereix una perspectiva interessant per a interpretar algunes de les experiències associades al salt BASE. Ilinx es refereix a la cerca d’una mena d’embriaguesa sensorial que altera momentàniament la percepció i provoca una sensació de desorientació i pèrdua de l’estabilitat corporal. Pot generar una barreja de plaer i temor, així com una sensació d’èxtasi en què la percepció habitual de la realitat es transforma.
El salt BASE amb vestit d’ales pot interpretar-se com una expressió extrema d’esta experiència de vertigen. L’exposició al perill provoca una intensa activació fisiològica, en la qual intervenen l’adrenalina i altres mecanismes de resposta a l’estrès. Al mateix temps, l’anticipació del salt i la satisfacció d’haver-lo completat amb èxit poden implicar l’activació dels circuits cerebrals de recompensa, en els quals participa la dopamina. Este neurotransmissor intervé en els mecanismes de motivació i aprenentatge, i també està implicat en les conductes addictives. La seua participació en estos processos podria contribuir a explicar per què algunes persones desitgen repetir experiències tan intenses.
Més enllà de la cerca de sensacions, el sociòleg Stephen Lyng va introduir el concepte d’edgework, traduïble com a “negociació dels límits”, per a analitzar l’assumpció voluntària de riscos extrems. Des d’esta perspectiva, l’atractiu no rau necessàriament en el perill en si mateix, sinó en l’experiència de situar-se al límit entre el control i la pèrdua de control, i de posar a prova les pròpies habilitats en situacions que poden tindre conseqüències mortals. Afrontar estos desafiaments pot proporcionar, a més, una sensació d’autenticitat i reforçar la percepció que es té d’un mateix: haver-se enfrontat al perill i haver-lo superat es converteix en una experiència que contribueix a construir la pròpia identitat. El risc, per tant, no és només una font d’adrenalina, sinó també una manera de posar-se a prova i de demostrar-se de què s’és capaç. Tanmateix, la sensació de control no elimina el risc real ni garanteix que es puga evitar un desenllaç fatal davant d’un error o una fallida tècnica.
L’experiència del vertigen, la descàrrega d’adrenalina i el fet de situar-se al límit entre el control i la pèrdua de control, posant a prova les pròpies habilitats per a gestionar la situació, poden resultar gratificants i contribuir a reforçar la identitat personal. La pràctica d’estes activitats no implica necessàriament una addicció, però la recerca reiterada d’estes experiències pot, en determinades circumstàncies, derivar en una dependència i donar lloc a comportaments compulsius, fins i tot amb una assumpció de riscos cada vegada més grans. On acaba, doncs, la passió pel vertigen i comença l’addicció al risc?
En qualsevol cas, cal evitar les explicacions simplistes. Per a qui contempla esta activitat des de fora, pot semblar una temeritat absurda. Per a qui la practica, en canvi, pot representar llibertat, concentració, domini tècnic i una connexió amb l’entorn difícil de trobar en altres activitats. Comprendre estes motivacions no obliga a compartir-les: no tothom qui assumeix riscos extrems vol morir, ni el perill és necessàriament la finalitat de la pràctica.
La psicologia ha intentat comprendre estes motivacions. Lluny de concloure que les persones que practiquen esports extrems no experimenten por, les investigacions apunten que aprenen a reconéixer-la i a gestionar-la, fins i tot quan és intensa. En un estudi publicat en 2009 a la revista Journal of Humanistic Psychology, Eric Brymer i Lindsay Oades van entrevistar quinze persones practicants d’esports extrems (entre els quals hi havia practicants de salt BASE, surf d’ones gegants, esquí extrem, caiac en cascades, muntanyisme extrem i escalada sense corda) i van identificar dos elements centrals en les seues experiències: el coratge d’afrontar la por i la humilitat de reconéixer els límits del control humà davant de la natura. En 2013, Brymer i Robert Schweitzer van publicar un altre article a Journal of Health Psychology, aprofundint en la qüestió i van observar que l’experiència dels esports extrems comporta una por intensa, però que esta no necessàriament impedeix actuar. Les persones practicants aprenen a afrontar-la i continuen amb l’activitat que han triat. Segons els autors, afrontar la por en lloc de deixar-se dominar per ella pot afavorir una comprensió més profunda d’un mateix i propiciar experiències que es descriuen com a extraordinàries, difícils d’expressar amb paraules. Estes investigacions qüestionen la idea que les persones que practiquen estes activitats actuen simplement per inconsciència o per una necessitat irracional d’adrenalina, encara que no demostren que totes compartisquen les mateixes motivacions.
Ara bé, tampoc convé idealitzar estes conductes de risc. En 2018, els psiquiatres Igor Tofler, Brandon Hyatt i David Tofler, van publicar a The Permanente Journal un article en què analitzaven tres casos de practicants d’esports extrems morts en accidents per explorar possibles factors psicològics i psiquiàtrics relacionats amb la manera d’assumir el perill. Els autors plantejaven que determinats trets de personalitat, la impulsivitat o alguns trastorns psiquiàtrics podrien influir en la valoració dels riscos i les seues conseqüències. Està clar que tres casos no permeten generalitzar ni considerar malaltes les persones que practiquen esports extrems, ni atribuir una conducta concreta a un trastorn mental. Però sí que ens recorden que assumir voluntàriament un risc no implica necessàriament valorar-lo adequadament. També ens planteja fins a quin punt podem considerar plenament lliure una decisió si la capacitat de valorar les conseqüències d’un risc mortal està compromesa. Esta qüestió ens porta a un debat més ampli: quan cal respectar l’autonomia individual i en quines circumstàncies pot justificar-se una intervenció per a protegir les persones?
Llibertat i responsabilitat
En una societat que defensa la llibertat individual, les persones adultes haurien de poder prendre decisions que comporten riscos mortals o haurien d’intervindre els poders públics per a protegir-les? La seguretat és un bé indiscutible i assumim riscos en moltes activitats quotidianes, com conduir un cotxe o una moto, anar amb bicicleta o practicar esports com l’escalada i l’esquí. Per això, moltes d’estes activitats estan sotmeses a normes i mesures de prevenció. Tanmateix, regular una activitat no significa necessàriament prohibir-la. El repte és trobar un equilibri entre la protecció de les persones i el respecte a la llibertat individual, especialment quan es tracta d’activitats en què el risc de mort forma part de les condicions de la pràctica.
Esta llibertat, però, també comporta responsabilitats. Practicar voluntàriament una activitat de risc extrem implica fer-se càrrec de les possibles conseqüències que se’n deriven de la pròpia decisió. Un accident no només afecta la persona que practica l’activitat, sinó que també pot posar en risc els equips de rescat, requerir la intervenció de serveis públics i tindre conseqüències per als seus familiars i persones pròximes. Per tant, la decisió d’exposar la pròpia vida al perill també ha de considerar les responsabilitats envers els altres.
Tot i els riscos potencialment mortals, crida l’atenció que s’organitzen competicions de salt BASE, com les celebrades al Gran Hotel Bali de Benidorm, seu d’algunes edicions del Base Jump Extreme World Championship. I encara més arriscades són les competicions de velocitat amb vestit d’ales, com la Pordoi BASE Race, als Dolomites italians, o la World BASE Race, a Noruega. En estes proves, les persones participants competeixen per completar un recorregut en el menor temps possible, a velocitats que poden superar els 250 km/h. El juliol de 2025, un participant va morir durant la Pordoi BASE Race després d’un problema en l’obertura del paracaigudes. Si el salt BASE ja comporta un risc tan elevat, quin sentit té convertir-lo en una competició en què la pressió per guanyar pot afavorir l’assumpció de riscos addicionals? Haurien de regular-se estes competicions o, fins i tot, prohibir-se?
La celebració d’estes proves obri un debat que va més enllà de la llibertat individual per a assumir riscos. També planteja quina responsabilitat tenen els poders públics quan autoritzen estes competicions i quines garanties de seguretat han d’exigir. Igualment, cal preguntar-se fins a quin punt les entitats organitzadores i patrocinadores són responsables de les condicions en què es desenvolupen les proves i de les possibles conseqüències de promoure competicions en què el desig de guanyar pot incrementar la pressió sobre les persones participants, afavorir una major assumpció de riscos i entrar en conflicte amb la prudència i la seguretat.
Tornem, per a acabar, a La fiera. La pel·lícula no sols narra una història, sinó que també està marcada per una tragèdia. L’1 d’abril de 2025, un dels protagonistes dels fets que relata, que havia abandonat la pràctica del salt BASE amb vestit d’ales després de la mort de tres dels seus amics i l’havia reprès com a especialista per a doblar els actors principals de la pel·lícula, va morir durant unes proves de rodatge a La Villa de Don Fadrique (Toledo). Aquell matí va saltar amb vestit d’ales des d’un globus aerostàtic, però no es va obrir ni el paracaigudes principal ni el d’emergència. Esta tragèdia ens recorda que, per moltes precaucions que es prenguen, el salt BASE comporta sempre un risc de mort que mai no es pot eliminar completament.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
